Les nits blanques

Amb les nits tòrrides tornen les matinades en blanc. O potser és la xafogor que n’augmenta la virulència. Hi ha un moment vora les quatre de la matinada en què una qüestió concreta, durant el dia enterrada sota tasques i pensaments banals, ascendeix al primer pla de la consciència i provoca un despertar brusc. La qüestió concreta és com una taca de petroli que ofega qualsevol contraargument raonable. És una condemna sense remei, una veu d’autoritat que planteja els escenaris més macabres i que no admet rèplica. L’alba avança en l’intent agònic d’aplacar la qüestió o, en última instància, acceptar la derrota. L’endemà la qüestió recupera la seva dimensió justa, ja totalment assumible, i el tràngol innecessari de la nit m’impressiona.

De tan excessiu, el tràngol té un punt interessant. He provat de descriure’l amb metàfores d’ofec i llefiscositat, com ara “pantà” o “arenes movedisses”, o de confinament i claustrofòbia: ser dins d’un taüt amb punxes a la tapa interior, o fer espeleologia per una esquerda extremament estreta. El tret essencial és que, tot i saber que l’endemà l’episodi em semblarà ridícul, al moment el visc amb un ardor que s’apropa al pànic. Ara l’accepto com un mecanisme psicològic invers a l’evasió, o una teràpia de xoc contra els fantasmes propis. Una redempció pel foc amb efectes immediats.

En alguna banda Borges va descriure l’insomni com “un estat semblant a la febre i que certament no és la vigília”. Recordo la frase, tot i haver-ne oblidat el context, perquè m’hi vaig creuar durant el meu únic episodi real d’insomni estricte. Acostumada a fer turisme ocasional pel desert de les nits blanques, conèixer el seu dia a dia va ser pertorbador. Tenia vint-i-pocs anys i havia consumit algun tipus de substància que va fer que el meu cap es girés contra si mateix. Tinc flaixos equívocs d’aquelles nits en què no podia conjurar el son perquè, n’estava convençuda, el cor em bategava massa fort. El meu amic G em va rebre a la seva consulta de psicòleg clínic, em va fer estirar en una llitera, em va auscultar amb seriositat i em va assegurar que els meus batecs tenien el volum habitual. Poc després vaig tornar a dormir, però em va quedar el record (de la possibilitat) del deliri.

Al final de l’assaig La intranquil·litat (Fragmenta), Marion Muller-Colard parla de les seves trobades nocturnes amb l’angoixa. “Quan truca a la porta del meu son, obro a la intranquil·litat”. De vegades és com una criatura que ha tingut un malson; de vegades és una fúria angoixada que branda un catàleg de catàstrofes. Llavors, diu l’autora, es lleva de puntetes i la tracta com la vella boja que és. L’agafa pel colze, seu amb ella a la cuina i prepara beguda per a les dues. “Si bé de vegades m’aclapara i ens tanca a totes dues en un cercle infernal impenetrable per qualsevol altre,” diu Muller-Colard, “també li dec les més belles coneixences, les més belles comunions que he experimentat”. Jo no sé si aniria tan lluny, però no em resisteixo del tot a la visita nocturna de la intranquil·litat perquè li dec, com a mínim, l’escriptura.