‘Com vaig aprendre a conduir’: Una adaptació esplèndida del text de Paula Vogel

Un cotxe és un habitacle tancat, que en cas d’accident es pot convertir en una presó. Treure’s el carnet de conduir simbolitza, per a molts, el pas de l’adolescència a la vida adulta: als Estats Units és legal conduir a partir dels setze anys. Paula Vogel va escriure How I learned to drive (Com vaig aprendre a conduir) el 1997, text que va guanyar el Premi Pulitzer. La Sala Beckett n’acaba d’estrenar un muntatge esplèndid: la direcció de Marilia Samper i la traducció al català d’Helena Tornero retraten amb detall aquest món tan nord-americà que acaba resultant universal. Un dels principals encerts de la proposta és l’elenc: Mireia Aixalà interpreta la protagonista, una dona que no té ni nom perquè sempre ha estat la “coseta”, i que s’erigeix en narradora de la seva pròpia història. El seu oncle Peck és Ivan Benet, una altra gran elecció: home d’aspecte impecable, bon veí i ciutadà exemplar, que manipularà i assetjarà la seva neboda durant anys.

El text juga amb intel·ligència entre el drama (estem parlant de l’abús intrafamiliar) i l’humor, gràcies a un “cor grec” que interpreta diversos personatges i comenta l’acció. Alba Gallén, Blai Juanet i, especialment, Kathy Sey (i les seves muscleres), brillen en els seus múltiples rols i, a més, canten i toquen instruments en unes intervencions musicals excel·lents. Van vestits de vermell llampant (disseny d’Albert Pascual), com si fossin un senyal d’estop. Aquest to de cabaret, a més d’elements brechtians com els salts en el temps, permet que el muntatge transiti amb naturalitat per moments tensos, fins i tot incòmodes, combinats amb altres de més còmics. També funciona molt bé l’escenografia de Sebastià Brosa i Paula Bosch: els bastidors de teatre mostren el que habitualment es manté ocult, el que hi ha darrere. Com a qualsevol família, el teatre també amaga molts secrets.

Els consells d’una mare a una filla perquè vagi amb compte amb els homes i també les normes de circulació serveixen de guia per a un text dur, que Marilia Samper ha aconseguit dotar de lleugeresa i humor. Es nota que han passat gairebé trenta anys des de l’estrena, i el tram final s’allarga una mica, però això són minúcies. L’abús intrafamiliar existeix, i se n’ha de continuar parlant.