‘El principi d’Arquimedes’: Por i dubtes al vestidor

Que les novetats no ens impedeixin veure els clàssics. En aquest cas, els clàssics contemporanis. Josep Maria Miró va estrenar El principi d’Arquimedes el 2012, i des de llavors aquest ha estat un dels seus textos més traduïts i representats a tot el món. No és habitual en el teatre català recuperar obres de fa quinze o vint anys, però no s’ha d’oblidar: el segle XXI també forma part del nostre patrimoni. És un encert que l’Espai Texas hagi presentat la seva primera producció amb El principi d’Arquimedes: si el 2012 la va dirigir el mateix autor, ara la tasca recau en el jove Leonardo V. Granados. Una mirada nova per a un text que també ha estat revisat per a l’ocasió, i que els imprescindibles Arola Editors han tingut el bon gust de reeditar.

L’espai és un vestidor de piscina, i el protagonista és el Jordi, un jove monitor de natació d’un grup infantil. La por que els més petits senten a l’aigua augmenta el primer dia que han de nedar sense bombolla, i aquí és on un petó ho canvia tot. Algú s’ha queixat. La gent parla. Els pares estan nerviosos. Aquí al costat hi ha hagut un cas… El text continua més vigent que mai, i només ha calgut fer quatre retocs (de Facebook a Instagram) perquè ens continuï interpel·lant. Les reduïdes dimensions de l’escenari del Texas, gairebé un quadrilàter, s’aprofiten esplèndidament amb l’escenografia minimalista i essencial (quatre armaris i dos bancs) d’Elisabet Rovira, i una il·luminació expressionista de Sylvia Kuchinow. Guillem Rodríguez ha creat un espai sonor que a estones sembla una pel·li de por, però que ajuda a entendre que els espais quotidians poden ser els més terrorífics. El director mou els seus intèrprets amb seguretat, a mig camí entre les titelles i els insectes en un terrari. Els entomòlegs som tots nosaltres, els espectadors.

Marc Tarrida Aribau és el Jordi, el protagonista, que transita pel viatge més bèstia del muntatge: del monitor enrotllat del principi passem, en un sol dia, a la mirada d’incomprensió i pànic absolut. El seu company Hèctor l’interpreta Eric Balbàs, que retrata molt bé aquella persona que sembla que ens trairà en qualsevol moment. Jordi Coll encarna el pare, emblema de masculinitat autoritària i falsament comprensiva que apareix, com si fos el gos guardià del seu fill, quan no s’ha acostat mai a la piscina. La dona d’aquest quartet està interpretada per Sandra Monclús, que retrata la directora d’una manera una mica robotitzada. L’actriu té moltes possibilitats expressives, i fa la sensació que el director s’ha proposat treure l’ànima al personatge: la seva història personal és forta, i això s’hauria de notar.

Encarats els espectadores a tots dos costats de l’escenari, la disposició del Texas funciona de meravella en l’escena final. Ens acabem mirant a nosaltres mateixos, a l’altra banda del mirall, mentre l’espai queda buit d’humanitat. Qui som? En què ens hem convertit?

El principi d’Arquimedes. Text: Josep Maria Miró. Direcció: Leonardo V. Granados. Repartiment: Eric Balbàs, Jordi Coll, Sandra Monclús i Marc Tarrida. Espai Texas. Barcelona. Fins al 27 d’abril.