Estopa 25 anys després de ‘La maqueta’: “Ara fins i tot els de Pedralbes es vesteixen de ‘canis”

“Voleu una cervesa ben fresca? En tenim la nevera plena”. És el 9 de juliol i David Muñoz, mig Estopa, rep un equip de tres periodistes als vestidors del FC Barcelona de l’Estadi Olímpic. El seu germà José arribarà amb una mica de retard. Està gravant una entrevista per al documental Estopa. Una tarde tonta y caliente (producció de Sony Music Vision per a Movistar Plus+, disponible a la plataforma des del divendres 18 d’octubre). Queden 24 hores perquè se celebri aquest concert històric a l’Olímpic. Tota una fita, perquè és la primera banda espanyola que omple de gom a gom aquest escenari amb 60.000 persones que tornaran a casa, la matinada de l’11 de juliol, del tot afòniques després de deixar-se les cordes vocals cridant sobre com menjar-se la nit cacho a cacho, gramo a gramo, sabent por qué tus ojos no tienen dueño porque no son de este mundo.

“Doncs és clar que tot això ens supera, com superaria qualsevol tio normal i corrent”, explica el David sobre l’expectació abans d’aquest directe històric. El de l’Olímpic és un concert d’estadi més en aquesta gira, però “el més important de tots” en un tour que van acabar divendres passat al Sant Jordi. Ja no ho viuen com abans. Ara hi ha fills, famílies i ganes de tocar, però també de viure tranquils. “Tret dels concerts a Llatinoamèrica, on vam fer set concerts en tretze dies, aquí viatgem el dissabte, el mateix dia que toquem. Arribem amb la prova de so i el diumenge tornem cap a casa. Em passo el dia dormint i dilluns torno a ser la persona que va a fer la compra setmanal i surt a llençar les escombraries. Si no podem conciliar, quina mena de vida és aquesta?”.

Han passat 25 anys des que ho van revolucionar tot amb La maqueta, aquell debut sense nom que acabaria dient-se com el que era, i que primer es va anar passant gairebé de contraban en cedés pirates amb la coberta fotocopiada i que després saltaria des del Baix Llobregat a barriades agermanades de tot Espanya. Estopa celebra el mig segle sense intel·lectualitzar-se, sense nostàlgies i sense la necessitat de recrear-se en el seu llegat. “Penseu que hem obert portes?”, pregunta el David estranyat quan li demanen quina influència pot haver tingut Estopa en altres artistes del Baixllu, com ara Rosalía o Alizzz. “Em faria moltíssima il·lusió saber que hem servit perquè la gent s’espolsi els complexes de xarneguisme o de no ser tan rica. Jo no sé si nosaltres hem obert portes, m’imagino que potser sí, però no sé fins a quin punt”, reflexiona, per rematar entre riures i amb una broma provocadora que “ara Barcelona és la perifèria de Cornellà”.

En el documental defensen que ser un “grup de poble” és el millor insult que han rebut. “Nosaltres som exactament això, un grup del poble. Som l’olor de xurros, l’olor d’orquestra, de revetlla”. Per a Jorge Ortiz de Landázuri, gerent d’Originals de no-ficció de Movistar Plus, el documental reflecteix “la rumba rock del grup que millor connecta les generacions i les classes”. Per a Sergi Reitg, vicepresident de Sony Music Vision i Sony Music Latin-Iberia, la pel·lícula “celebra la carrera d’uns artistes extraordinaris”. Ells continuen sense sentir que ho són. Ni extraordinaris ni gent de barri que cau bé a tothom perquè va sobrada de senzillesa i simpatia. “No som tan bona gent! També tenim un costat fosc, eh! Alguns productors i peixos grossos ho han provat. Però sí que no podem fingir. No ens agrada actuar, ens agrada fluir”, afirma el David. I el José, que se suma a l’entrevista, riu quan li pregunten com valora que ara hi hagi tants artistes performant el barri i la pobresa sense ser res de tot això. “N’hi ha molts de ficticis, no? Ara fins i tot els de Pedralbes es vesteixen de canis. Van de canis i no ho són. Igual que n’hi ha que van de cantants i resulta que no”.