La nostra banda sonora
Les tres impugnacions a la Nova Cançó d’Antoni Batista, recollides al llibre ‘La nostra cançó’
A finals del 2023, l’excel·lent divulgador musical —però pèssim novel·lista— Ramon Gener estrenava un nou format televisiu en què, amb l’ajuda d’un còmplice grup d’adolescents, escorxava peces exitoses del cançoner contemporani internacional com a excusa per entendre’n els fascinants mecanismes interns, per penetrar en les dinàmiques personals i socials de l’època i per aprofundir en l’impacte íntim i col·lectiu exercit per la música. Això no és una cançó funcionava, i no seria estrany que pogués tenir continuïtat pròximament.
La fórmula de l’èxit pot semblar senzilla: identificar una necessitat, triar amb encert els elements per articular la reposta i iniciar una espiral de creixement. Salvant les distàncies, aquest podria ser el resum del fenomen de la —aleshores anomenada— Nova Cançó: l’article fundacional de Lluís Serrahima (amb Josep Benet entre bambolines) el gener del 1959, demanant a Germinabit (el precedent de Serra d’Or) un moviment de música en català, una nova generació de cantants nascuda als anys quaranta articulada a l’entorn dels Setze Jutges, i el sorgiment d’un mercat propi (amb ressons a la resta d’Espanya) amb una indústria discogràfica incipient, un circuit d’actuacions, uns comentaristes propicis i la generació d’un efecte “bola de neu” gràcies a la sincronia amb la militància antifranquista.
Aquest relat mecaniscista és impugnat pel periodista Antoni Batista (Barcelona 1952). Profund coneixedor dels protagonistes, coetani de molts dels esdeveniments decisius —”he anat deixant entrar el periodisme de la vivència”— i melòman confés, no amaga una clara voluntat de reinterpretació d’un “miracle” que ell mateix rebateja com la Nostra Cançó. Tres són les impugnacions principals. En primer lloc, hi ha una millor contextualització, tot situant el fenomen en relació amb influències que, externament, van més enllà de la chanson française i inclouen el folk, el rock o el blues, mentre que, internament, recull altres ecos sovint menystinguts, com el flamenc, la rumba, les bandes o la mateixa experimentació.
En segon lloc, lligat amb aquesta vindicació de la diversitat, Batista recorda com l’impuls inicial dels Setze Jutges també tenia la seva torna en un pensament benpensant incapaç d’assumir certes transgressions o derivades. D’aquí la importància de recuperar els espais alternatius simultanis i posteriors, així com les carreres singulars i les evolucions particulars, ja que, entre altres raons, són les que més bé van connectar amb un públic més popular i, alhora, més massiu. Els “recitals” ràpidament es van escapar al format clàssic i van conquerir nous escenaris, harmonies i formats: l’impuls inicial burgès “no vol dir que el missatge sigui necessàriament dels seus valors”, ni tampoc la militància, on més aviat trobem simpatia del comunisme, el nacionalisme d’esquerres i el socialisme.
I finalment hi ha el redescobriment de la qualitat artística, com a compositors i creadors. Crida l’atenció que l’etiqueta “cantants de protesta” acabés sent l’excusa perquè la naixent democràcia, de gustos homogenis i dòcils, amortitzés aquella generació. La recent retirada de la tríada Llach, Raimon i Serrat —només Maria del Mar Bonet segueix activa— potser és l’oportunitat de recuperar-ne el llegat i fer-los, encara que amb retard, justícia.
La nostra Cançó
Pòrtic
240 pàgines. 18,90 euros
