Del conèixer i el saber

“I els ocellets canten piu…”, deia (cantava), poc abans de l’any 1200, el monjo de Montaudon, famós trobador. La lletra es troba en un parell de manuscrits antics, però la música ha passat per ull, s’ha perdut en espirals avall per l’embut del temps. El monjo de la cançó conta i canta que li agrada, a l’estiu, a la font o vora el riu, quan al prat la flor reviu i els ocellets canten piu, jeure amb l’amiga a l’ombriu i fer-s’ho tots dos amb briu. Al cap d’uns quants segles, quan el dictador decrèpit semblava que no s’acabaria de morir mai, el trobador Pi de la Serra, entusiasta i desesperat alhora, lamenta tristament que “el tió ja no caga…” en una cançó amarga i divertida que es diu El currucucú i que no té res a veure amb una tonada mexicana de títol semblant. El barceloní Pi de la Serra sap veure i veu la dona barcelonina que entra a la carnisseria i pretén passar davant de tothom cridant “Dos lliures de carn / que el marit se m’apaga / té el currucucú / i el cuc se li amaga” (i poca broma, que dugues lliures són vuit-cents grams). El nostre Pi sap (i atenció, perquè el saber és el tema d’aquest article), coneix, l’existència de la dona i la de la malura que la senyora en qüestió anomena així, currucucú. I ho sap perquè és fill del seu pare i perquè viu al seu barri. El seu pare, segons m’ho havia dit ell, sabia coses, sabia per exemple, i la solia repetir, la rima anònima de “Fa una nit clara i serena / i canten els ocellets; / al capdavall de l’esquena / tinc el motllo de fer pets”.

El temps no passa, som nosaltres que passem, inexorablement, i en Pi ho diu així, a la mateixa cançó del currucucú: “Llesques de dos pams / que abans em menjava”.

El monjo de Montaudon canta coses que qualsevol persona podria conèixer o sentir, la gràcia és que les diu amb un estil, un to i un encant personals. En canvi el gran Pi, per la seva barcelonitat profunda, sap coses que un que no fos d’aquell barri i d’aquella família potser no les hauria arribat a sospitar mai. Però en Pi ens ho canta, i gràcies a ell ho sabem, ho veiem i ho revivim.

Una altra cosa són les persones que saben moltes coses, i amb tot detall, i nosaltres, boca oberta, no sabem com les han après ni on les ensenyen, no tenim ni idea de com ho saben; i, a més de saber-ho, ho escriuen i ens ho expliquen. Oh misteriosos escriptors, d’on ho heu tret, tot això? Perquè se sàpiga de què parlo, n’oferiré un exemple tret de l’edició de 1912 de la noveŀla Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana. Una colla, que són el Tarregada, el Mesureta, el Mona, la Seca, la Quima i el Buturutos, van caminant fins a Can Tunis, a una taverna, i pregunten si els podrien arreglar menjar. Decideixen demanar que els hi coguin un pollastre (un tururut, en diuen), i el mosso els hi diu:

—Bé, doncs, ja en triaré un que estigui gras.

—Mutxel, minyó! Ja el tria­ré jo. (Mutxel, mot caló, vol dir “calla”).

Discuteixen, el mosso diu que “aviat se veu si una bèstia està grassa” i el Buturutos replica: “—Vaja, doncs, tant que en saps, de quantes maneres se coneix si una gallina està grassa o no?— El mosso es posà a riure i digué: —Que esteu de broma, mestre! —No riguis, no; no facis el pelma. Hi ha quatre maneres de conèixer l’aviram: s’agafa la gallina amb la mà esquerra, i amb la dreta es mira una vena que hi ha sota l’ala. Si s’agafa amb la mà dreta, se mira al coll si té una vena blava o groguenca. Després també es pot saber apretant-li el darrere: si es toquen els dos ossets que hi ha a l’arrencada de la cua, senyal que està magra, perquè si és que hi ha greix no els ho pots tocar. L’altra és la més difícil de totes, perquè es necessita més pupiŀla, que és veient-la caminar. —Per mi lo més senzill —digué el mosso— és sospesant-la. —Bé, doncs, ja que ho trobes tan senzill, ja la triaré jo”. I els altres de la colla exclamen: “Sí, sí! Que la triï el Buturutos!”.

Un dels episodis de Sota Montjuïc va centrat en el Mona, “un xicot colomista que estava en guerra amb tots els colomars del veïnat”… i Vallmitjana ens hi ofereix una detallada visió del fer volar coloms quan era una activitat molt comuna, molt corrent, fa uns cent anys. Entre els coloms hi ha un alinegre amb ulls de peix de quatre a quatre, un negre colldaurat amb ulls de peix i cella morta, dos mongins, l’un roig i l’altre rovellat… És o era un món força diferent del valencià, tan dinàmic i tan ben reflectit al bell llibre Colombaire d’Eduard Marco (2025).

En una altra obra de Vallmitjana (De la raça que es perd) una família de gitanos que van fent camí s’aturen a prop d’un poble, un tros lluny d’un camp de faves, i quan al vespre els pagesos han tornat cap a casa, ells “van entrar en aquells camps de faveres i sens arrencar-ne ni una, ni malmetent cap planta, les van anar desgranant i menjant fins a no poguer més. No cal dir l’estranyesa que deuria causar als pagesos un treball fet amb tanta habilitat”.

Hi ha coses, dic, que qualsevol les pot saber, com els moviments del sarró a la primera frase de Vigatans i botiflers (1879), de Maria de Bell-lloc, noveŀla de les apassionants i apassionades aventures d’un minyó de vint a vint-i-un any que “caminava a pas seguidet i tirant-se enrere d’en tant en tant lo sarró que amb lo moviment dels passos li venia endavant”. O com quan diu que el 1714 “feia ja un any que la històrica ciutat dels comtes estava oprimida per mar i terra, en qual temps li havien tirat més de catorze mil bombes”… Però també hi ha coses misterioses que no sabem què són ni què poden ser perquè l’autora les anomena però no les explica, com quan, en un mas ple de gent que han vingut perquè s’ha de batre, hi ha un tal Isidro que sap mil anècdotes i mil històries i un dels joves li diu: “Isidro, conteu-nos allò que vos succeí en aquella casa que dormíreu, que tota la nit sentíreu mesurar pinyons”. Però l’Isidro no en té ganes perquè és hora d’anar a dormir, i ens quedem sense saber què passava amb el mesurar pinyons.

A part d’això, de tot això, és clar que les coses més fondes del coneix-te tu tu mateix me les han fet veure els altres.