Com cada any, els experts de Quadern trien els millors llibres. Cadascun d’ells ha votat, per ordre de preferència, deu llibres de qualsevol gènere literari, escrits originalment en català i publicats durant l’any 2025. Del càlcul proporcional, se n’ha extret aquesta llista que trobeu a continuació.

1. La intrusa

Irene Pujadas

L’Altra

Per Ingrid Guardiola, autora de La servitud dels protocols

Un dia, Irene Pujadas em va dir: “Els nostres llibres són com un jersei del dret i del revés”. Es referia a La intrusa i La servitud dels protocols; jo ja l’havia advertit prèviament. Els dos comparteixen reflexions sobre la burocràcia, sobre les autopistes de la comunicació, sobre el desert del real, sobre el mite de l’abundància dels nous entorns socials, sobre les fal·làcies del jo i tota la literatura de l’autocontrol, etc. Com una novel·la de cavalleries passada de volta —com ja ho era el Quixot—, l’aventura comença amb una cita de Mercier et Ca­mier de Samuel Beckett: “En el fons, hem parlat de tot excepte de nosaltres”. El llibre és un viatge de la protagonista al fons d’una nit estranya, la d’ella mateixa, un viatge literal al seu interior sense cap ànim de transcendència ni de lucre. No hi ha trauma, no hi ha un mirall sentimental que ens connecti amb la persona que hi ha al darrere, cap deix d’autoficció. No hi ha brilli-brilli ni autocompassió. Allunyada dels psicologismes, com si es tractés d’una anti bildung roman, les aventures de la seva protagonista, la Diana, l’únic que fan és certificar les circumstàncies en les quals es troba, res més: un desplegament absurd, humorístic i entranyable de la pura immanència, una “comèdia de situació” —extrema— i, també, de punt de vista —primera no persona—. Potser, el que ens ve a dir la Diana, és que l’únic missatge de tot plegat —tot el que es plega dins— és la falta de missatge clar.

El detonant de la novel·la és voluntària­ment irrellevant; la gent li diu a la protagonista que la troben una mica esbarriada, com si “hagués perdut fermesa”, com si tingués un “mecanisme intern atrofiat”. Llavors, decideix començar el viatge. “La màquina de processament” és la primera parada del camí. És impossible no pensar en els dibuixos de Robert Fludd, de Vesalio (De Humani Corporis Fabrica) o del metge Fritz Kahn (The Human Factory); tampoc obviar la filosofia materialista i mecaniscista de Julian Offray de La Méttrie. Ni, és clar, l’empara de Kafka i la seva imaginació sobre el funest laberint burocràtic. O Chesterton i la seva filosofia política basada en l’home corrent, l’arbritrarietat del poder i l’absurd dels protocols. Diana esdevé una sobirana involuntària, com el Napoleó de Notting Hill; tot, en el “gran mecanisme”, treballa per al seu benefici. Diana és un ésser dissociat, és un dins-fora alhora; i, com tot els éssers dissociats, desprèn un tendre laconisme, una inadequació vital i una flaire permanent d’absurd i de filosofia, on l’una mena a l’altra i l’altra a l’una. Diana i el seu particular Sancho Panza, Fidel, també viatgen pel desert. Pujadas construeix escenaris diàfans, simples i contundents, una matèria vibrant. A cada episodi mana una arquitectura autònoma que va del minimalisme agorafòbic a l’excés claustrofòbic —penso en l’infern d’El Bosco, però també en Walt Disney.

Els personatges de la novel·la es mantenen ferms i segurs, responsables dels seus carrerons sense entrada i sense sortida, contents en els seus carrerons sense entrada i sense sortida, en el seu bucle de retroalimentació autòctona, en el seu funcionalisme ultralocal. Tots els personatges amb què es troba porten el pilot automàtic, també el del llenguatge. Aquí Carroll o Swift ens venen al cap en advertir que les millors ficcions deriven de problemes vinculats amb la introducció d’una lògica intrusa en un context determinat o l’aparició d’elements que són d’una escala inadequada. El llenguatge de Pujadas és una festa, una reivindicació del costumisme i de les frases fetes, com si l’autora ens convidés a una novel·la de cavalleries d’estar per casa; una casa que també és lingüística, una llengua que brolla a dojo. Un dels meus moments preferits és quan Diana i Fidel són a la presó i la protagonista es munta les seves particulars “mil i una nits”, explicant als vigilants tot el que de bo hi ha al lloc d’on ella procedeix. Aquesta edènica tirallonga d’enumeracions, aquesta cosmogonia sui generis, és una bella oda —si en saben les lletres catalanes de lloar! Això em va fer pensar en tot el que se’ns estava morint una mica, també dels nostres pobles i ciutats, cada vegada que decidíem tancar-nos, voluntàriament, a les nostres particulars cel·les digitals, a tots els engranatges i mecanismes que, en nom de l’eficiència, ens allunyen d’allò estricament viu. I tot seguit, em va revindre al cap, de nou, com de prop estaven els nostres llibres i el fet que aprofitaria totes les ocasions que pogués per celebrar el seu.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

> Recupera la crònica del club de lectura amb Irene Pujadas

2. L’Escrita

Perejaume

L’Altra

Per Raül Garrigasait, autor de La roca i l’aire

Des de sempre que els homes i les dones han duplicat el món. Una pintura estilitzada a la paret d’una cova, una estatueta panxuda, uns traços llarguíssims inscrits a la terra: hi ha hagut moltes maneres humanes de representar, és a dir, de desdoblar un tros de món i posar-lo davant els ulls perquè el contemplin. Durant uns quants segles, la història de l’art es va entendre com una mimesi cada vegada més perfecta de la realitat, cada vegada més completa, detallada i indiscutible. Avui, fent l’efecte de ser una culminació del camí que ha seguit la humanitat fins ara, la gran duplicació digital del món arriba a tot arreu i ho fa brillar tot amb una llum addictiva. Al capdavall, sembla que les coses existeixin només per arribar a ser reproduïdes, i vivim desdoblats com si tinguéssim el cos fora de nosaltres mateixos. Ara, potser la forma més estranya i fascinant de duplicació és l’escriptura, que repeteix les paraules sense dir-les, explica imatges sense mostrar-les, imposa noms fixos al ritme incessant de les coses —i les coses, diríem, callen pacientment.

Però potser no callen del tot. L’Escrita és un riu que neix als estanys de Sant Maurici i de Peguera, i L’Escrita és el llibre amb què Perejaume s’interroga sobre l’existència d’una escriptura no-humana. Ho fa amb textos de diverses menes: meditacions breus i aforismes —que recorden, de vegades, el Llibre d’amic e amat—, la narració pausada i reflexiva d’una visita al lloc de l’antic oracle de Dodona, una proposta teatral on el centre és el bosc. La paraula hi té una rara ductilitat exuberant, com de forma d’aigua en moviment, però també és cauta i es torna humil, justament perquè intenta palpar els límits del llenguatge humà i aventura la possibilitat d’escoltar les paraules dites pel món.

És un joc irònic, tot plegat? En part sí, sens dubte. Però alhora representa un esforç molt seriós per alliberar-se de l’imperatiu de duplicar la realitat, tant en la pràctica artística com en la vida. Si Llull, amb l’Art, feia retornar el formigueig caòtic del món a la pau de la unitat divina, Perejaume, amb L’Escrita, fa retornar les imatges i les lletres de la mimesi humana a l’aire, a l’aigua, a la terra. Així, en una època que coneix tan bé el vici de la inatenció i les seves conseqüències, eixampla generosament el camp de la nostra atenció: passant les pàgines del llibre, aprenem a veure com el món s’escriu a si mateix.

> Llegeix la crítica de Gabriel Ventura

3. La passió dels estranys

Marina Garcés

Galaxia Gutenberg

Per Albert Pijuan, autor de Pel carril del mig

L’amistat està assetjada. El règim neoliberal ha intentat una vegada i una altra aplicar-li l’abraçada de l’os i encara no se n’ha sortit. Malgrat tots els intents, hi ha formes d’amistat que encara no han sucumbit (com sí que ho han fet la majoria dels fenòmens humans) a la lògica de la competitivitat, l’utilitarisme i l’individualisme mercantilista. Encara hi ha amistats que no s’aborden amb una mentalitat i un llenguatge empresarial —gestió de l’agenda, inversió en capital social, optimització de l’estona compartida— o del creixement personal —la persona vitamina, qui t’ajuda a retrobar el teu centre—, per citar dues de les deus sorgides de l’Escola de Chicago.

Davant la impossibilitat d’aprehendre-la, sembla que l’estratègia neoliberal consisteixi a desfigurar-la i anar-la corcant fins que acabi perdent el seu nucli perenne, aquell “vincle sense llei”, aquell “respecte per la distància” i “estima a la diferència”, aquell “fi en si mateix”, aquell punt fix que pot perdurar tota una vida on tot canviarà o es perdrà, tret de l’amistat.

Marina Garcés subratlla que l’amistat és dels pocs conceptes que no han estat mai atacats per cap pensador o escola filosòfica (cosa extraordinària si tenim en compte que la seva única ocupació és qüestionar tot el que és), encara que aquí hi podríem afegir uns punts suspensius que culminessin en un “fins ara”. El credo neoliberal ha aconseguit trobar-hi alguns punts febles, com podria ser el culte al jo, alhora que propaga una noció d’amistat enfocada a la congregació d’un públic que permeti exhibir l’èxit de la marca personal i incrementi el valor de la imatge pròpia. O, pitjor encara, pot menar cap a la construcció d’un búnquer d’iguals, una mena de sala de miralls on el requisit d’entrada és compartir tants trets com sigui possible (gustos, edat, origen, orientació sexual, estatus...), i en la qual no té cabuda res que comporti estranyesa o diferència, que és allò que la filòsofa reclama que sigui al centre de l’amistat.

La passió dels estranys apareix com un tallafoc davant les distorsions i confusions interessades del concepte d’amistat, un dels últims reductes que la cultura neoliberal ha intentat assaltar per tots el flancs i que encara no ha aconseguit sotmetre (del tot). Una guia per ajudar-nos a preservar un d’aquests tres o quatre jardins que encara no han estat engolits per la lògica economicista que ho impregna tot.

> Llegeix la crítica d’Anna Pazos

> Recupera la crònica del club de lectura amb Marina Garcés

4. Escenaris

Toni Sala

L’Altra

Per Víctor Recort, autor d’Els crits

El primer passatge que en vaig llegir se’m va fer a mans, com es fan a mans els safareigs i la carnassa, per un grup de whatsapp. Era una foto d’un fragment en què uns adolescents troben Tomàs Niubó, l’actor protagonista de la novel·la, accidentat al mig de la carretera. A banda de la ignomínia de denegar auxili a la víctima, els joves fan anar expressions com bro, ràndom, senyoro. La imatge del llibre anava acompanyada d’un missatge que perfectament podia atribuir-se a un d’aquells marrecs de la generació Z: “Gent, Toni Sala m’està fent molt de cringe”. Basarda enllà, quan finalment vaig poder llegir Escenaris vaig trobar-hi la millor narrativa d’enguany. Hi havia cervesa i talls de pizza ballant enamorats dins d’una panxa plena de sacsons. Cues de donants de semen on només trobes suïcides, fracassats ressentits, fills de puta retorçats. Piscines plenes de sang de degollats, de sang amb leucèmia, de sang que regalima de les urpes dels falcons. Sang, perquè Tomàs Niubó és l’estrella de Malicius, una saga de pel·lícules slasher, és a dir: un ídol del cinema de sang i fetge. La tria no és gens atzarosa. Sala esbudella el país de dalt a baix, furgant-hi en totes les ferides aprofitant l’avinentesa de tenir-lo de cap per avall, penjant d’un ganxo, obert en canal i agonitzant.

S’ha insistit molt durant la promoció que Escenaris clou una trilogia al voltant de la mort. Les faixes dels llibres, com les fotos de família, sempre capturen veritats a mitges. La mort, a l’última novel·la de Toni Sala, és el decorat de cartró pedra darrere del qual s’amaguen uns personatges assedegats de transcendència. Viure per sempre, ja sigui en l’imaginari col·lectiu del públic, en l’amor a la solidesa d’un massís, en fer créixer vida al dedins de les entranyes. A Escenaris, en aquest sentit, la lògica cruel de l’slasher s’imposa a ganivetades: dels horitzons del Tomàs, del Vadó, de l’Olga, l’autor empordanès en fa una escabetxina. “Gent, Toni Sala m’està fent molt de cringe”. És en l’equilibri amb què travessa la corda que separa l’angúnia de l’excel·lència, en aquella tensió entre l’exabrupte arrogant i la intel·ligència despietada, on un novel·lista amb la trajectòria de Sala fa palès el talent. És irrellevant si Déu és o no és queer, com ens escup a la cara Escenaris. El que importa és que ens protegeixi Toni Sala en la vida. I en la mort.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

5. La servitud dels protocols

Ingrid Guardiola

Arcàdia

Per Arià Paco, autor de Teoria del joc

En un mercat assagístic que empaqueta la primera mitja idea que dreça, La servitud dels protocols és un llibre de pensament exhuberant. Ja fa més de cent anys que Georg Simmel avisava de la tragèdia de la cultura: de les servituds a què consentim en nom del projecte de teixir un nom comú; allò que havia de ser un pont esdevé presó. Guardiola és hereva d’aquesta línia de pensament, que aplica a la tecnologia en general i als seus efectes protocolitzadors.

En diàleg amb McLuhan, Mumford, Barthes, Boym o Fisher, entre molts altres, La servitud... és un llibre que bull d’idees pròpies i que apunta a l’enemic adequat. L’obra convida a assentir des del títol, que pot interpel·lar tant els pagesos revoltats com qualsevol que hagi hagut de fer una factura pública. Els protocols se’ns han menjat. És gairebé impossible llegir-ne mitja dotzena de pàgines i no trobar-hi connexions amb la polèmica.

> Llegeix l’entrevista de Pau Luque

6. Les batalles de Barcelona

Jordi Amat

Edicions 62

Des d’El temps de les cireres, de Montserrat Roig, fins a L’imperatiu categòric, de Victòria Szpunberg, o Arnau, d’Adrià Targa; des de Lluís Llach o Joan Manuel Serrat fins a Guillem Gisbert; des de la passejada d’Ocaña per la Rambla en l’opera prima de Ventura Pons fins a l’immigrant sense papers a Waiting for Barcelona de Tanskanen. En aquest llibre, premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, Jordi Amat repassa les icones culturals que ha produït la ciutat des del 1975 fins a l’actualitat, amb l’objectiu d’obrir debat sobre la identitat de Barcelona.

> Llegeix el reportatge de Joan Burdeus

7. Una cançó de pluja

Joan-Lluís Lluís

Club Editor

La protagonista d’Una cançó de pluja es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Així comença un periple per tornar al seu bosc nadiu a l’illa de Borneo. Joan-Lluís Lluís és, diu Miquel Bonet, “un escriptor de comunitat”.

> Llegeix la crítica de Miquel Bonet

8. Lisa Cohen

Ada Klein

L’Altra

Una dona viatja a París per trobar-se amb un home i, pel camí, escriu una carta que no enviarà mai: un balanç de vida a través de les seves relacions passades que li serveix d’excusa per reflexionar, entre d’altres coses, sobre el desig, les traïcions, les desigualtats, l’ambició i el pas del temps. Després de l’assaig La plaga blanca, Ada Klein Fortuny s’estrena en la ficció amb aquesta història sobre la vida sexual i sentimental d’una dona que arriba a la seixantena.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

> Llegeix el reportatge d’Anna Maria Iglesia

9. L’home que va vendre el món

Melcior Comes

Proa

En Simó Diarte és un home de mitjana edat pujat en la classe mitjana, expert en comunicació i publicitat que treballa per a una agència multinacional en ple Quadrat d’Or de la ciutat de Barcelona. Un dels seus últims clients, però, l’obsessiona: la Rosa Dorca, una candidata a l’alcaldia, populista, islamòfoba, nacionalista i business-friendly que ha aprofitat les idees d’en Simó per impulsar la seva campanya electoral.

> Llegeix la crítica de Joan Burdeus

10. La roca i l’aire

Raül Garrigasait

Fragmenta

Tot i que en el marc de la modernitat l’art i la religió se’ns presentin com a esferes diferenciades, només cal pensar en paraules com creació i inspiració per adonar-se que bona part del llenguatge del món artístic prové de la tradició religiosa. És més: és precisament durant la consolidació de la modernitat que el geni artístic va entendre’s a si mateix com un segon déu i va buscar una connexió amb la transcendència per donar gruix a la seva obra. Amb l’estudi de Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Carner, Mompou i Tàpies, Garrigasait demostra que l’art i la religió no són esferes tan diferenciades com sembla. Com ja havia fet en assaigs anteriors, com El gos cosmopolita i dos espècimens més, La ira o País barroc, Garrigasait torna a demostrar que el més antic batega al cor del que és més nou.

> Llegeix la crítica de Joan Burdeus

11. Una noia a la ciutat

Mercè Ibarz

Anagrama

L’agent provocador és la mort de L., l’home amb qui Ibarz ho va compartir tot d’ençà que va arribar Barcelona provinent d’una comarca agrícola per anar a la universitat. Això desencadena el record del descobriment de la ciutat dels anys setanta, la de finals de la dictadura, la recuperació del feminisme i els primers passos en un món periodístic que ja no existeix.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

12. Sau

Ferran Garcia

Males Herbes

Dues històries es creuen i abarquen tot el segle XX: des del retorn d’una família d’osonencs de les plantacions de Guinea fins a una mort al pantà de Sau l’ay 1963. I al nucli, una història d’amor prohibit.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

13. Lliçons de coses

Joan Fontcuberta

Arcàdia

Amb aquestes “lliçons”, el fotògraf Joan Fontcuberta proposa obrir un espai de reflexió a partir de la seva activitat com a artista i pensador visual. Un conjunt d’idees i cròniques personals a partir de les quals Fontcuberta explora la possibilitat de pensar la imatge.

14. Qui salva una vida

Núria Cadenes

Proa

Premi Proa de Novel·la 2025, aquest llibre mostra com, durant la Segona Guerra Mundial, un grup de persones s’uneixen per crear una xarxa d’evasió a la Cerdanya i així salvar fugitius del feixisme. Aquest grup heterogeni pivota sobre mossen Joan Domènech, germà de l’avi de l’autora.

> Llegeix la crítica de Paco Cerdà

15. El gat i les estrelles

Jordi Lara

Proa

En una terra devastada, una dona busca un vell i celebrat compositor que ha desaparegut. La recerca la durà a una mena de reserva d’artistes exiliats d’una societat que no ha sabut preservar la natura ni l’art.

> Llegeix la crítica de Miquel Bonet

16. Sala Augusta / Llengua materna

Sebastià Alzamora

Proa

Un llibre format per dos poemes llargs. El primer, Sala Augusta, un cinema del centre de Palma, construït damunt el que havia estat una presó franquista durant la guerra. El segon, Llengua materna, sobre la mort de la mare de l’autor.

17. La dolçor de viure

Joan Todó

Labreu

En aquests onze contes, Joan Todó es fixa en els petits moments de les vides petites, i a cada conte narra una situació concreta que, pel seu caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema fulgurant de la condició humana. Un pare que coneix el xicot de la filla, un fill que torna a casa dels pares o un matrimoni que cada tarda surt a passejar

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

18. El somni de la subversió

Vicenç Altaió

Galaxia Gutenberg

Autodefinit com a “traficant d’idees”, Vicenç Altaió publica un volum de memòries literàries sobre l’esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX.

> Llegeix l’entrevista de Joan Burdeus

19. Prosa de combat

Manuel de Pedrolo

Comanegra. Pròleg de Júlia Ojeda. Epíleg de Teresa Ibars

Per primera vegada es pot llegir en un sol volum l’assagisme polític de Manuel de Pedrolo, referent de l’independentisme en la premsa catalana, que ressenya vint-i-cinc anys decisius de la història del país, des de les primeres llumetes de recuperació cultural dels anys seixanta fins als focs artificials previs a Barcelona 92.

> Llegeix la crítica de Jordi Amat

20. El bell viatge

Eusebi Ayensa

3i4

Algun crític literari ha arribat a dir que, sense Kavafis, una gran part de la poesia catalana contemporània no hauria estat com és. Eusebi Ayensa ressegueix aquesta influència en un assaig, premi Octubre Joan Fuster d’Assaig, que ens ensenya, igual que Carles Riba, com el concepte de llengua com a pàtria era i continua essent tan important; com els catalans som i serem grecs.

> Llegeix la crítica de Manel García

21. Pel carril del mig

Albert Pijuan

La Segona Perifèria

El seny, el pactisme, el mil·lenarisme català, el Barça, la llengua, els castellers, el Club Super3, La Caixa —és impossible dir-los tots—, Pijuan passa els tòtems nostrats per la piconadora de l’humor, en treu un fresc hilarant i n’aixeca una metàfora gegantina, tant fundacional com vertebral: el gros dels catalans se sent condemnat a conduir pel carril del mig

> Llegeix el reportatge d’Adrià Pujol

22. Teoria del joc

Arià Paco

Anagrama

L’Ernest, el protagonista d’aquesta novel·la, escriu a algú a qui estima: li vol narrar el seu desig, vol recordar la nit anterior, celebrar-la. Però no pot fer-ho. No pot parlar de desig sense embrancar-se en l’autojustificació i la culpa, i per això convoca un narrador. Una novel·la, premi Llibres Anagrama, sobre la masculinitat i el desig en un món postfeminista.

> Llegeix la crítica de Nadal Suau

23. Els crits

Víctor Recort

L’Altra

Els prortagonistes d’aquesta novel·la, premi Document (ex aequo amb Irene Zurrón), són l’Eloi, el Milà i el Coco, que van ser gegants: tres estrelles desorbitades famolenques de ràbia que habitaven el prime time nocturn de la teleporqueria. Bramaven cada nit destrossant personatges de baixa estofa a canvi de dos milions i mig de pessetes. Ara, tota una vida després d’aquells anys de glòria, aquests mercenaris caiguts en desgràcia es retroben per un últim encàrrec: desfer-se d’un cadàver.

> Llegeix la crítica de Ponç Puigdevall

24. Tan bonica i tirana

Blanca Llum Vidal

Proa

Premi Carles Riba de poesia 2024, Tan bonica i tirana és un calidoscopi de poemes en prosa que explora els relleus i les formes del desig i del dol.

> Llegeix l’entrevista de Cesca Castellví

25. El millor dels mons impossibles

Gabriel Ventura

Anagrama

Gabriel Ventura dissecciona en aquest assaig un fenomen virtual: el reality shifting, una pràctica amb què milers de centennials afirmaven haver-se traslladat a universos paral·lels, mentre interaccionaven amb els seus ídols o els seus personatges preferits i experimentaven, a través de les seves consciències i creences, una vida autèntica i real.

Els votants

Anna Ballbona ▪ Miquel Bonet ▪ Mar Bosch ▪ Joan Burdeus ▪ Manuel Castaño ▪ Cesca Castellví Llavina ▪ Paco Cerdà ▪ Jaume Claret ▪ Maria Dasca ▪ Manel García ▪ Andrea Genovart ▪ David Guzman ▪ Anna Maria Iglesia ▪ Nadal Suau ▪ Rudolf Ortega ▪ Xavier Pla ▪ Ponç Puigdevall ▪ Adrià Pujol Cruells ▪ Oriol Regué Sendrós ▪ Mar Rocabert Maltas ▪ Carlota Rubio ▪ Georgina Solà Sellés

Van ser llibres de l’any

2024

Un cor furtiu. Xavier Pla

Destino

2023

A les dues seran les tres. Sergi Pàmies

Quaderns Crema

2022

Ràbia. Sebastià Alzamora

Proa