Somnis, realitat, idees

Potser de la famosa i divertida obra de Walt Whitman Song of myself se n’hauria de dir Cant de jo. I ja que parlem de “jo” he de dir que ja sé que en bona part soc de ciutat i que he crescut essent un nen de pis barceloní, però puc afirmar que TOT el que he après és de poble. Per això em considero mig escalenc, encara que no sé si els que són escalencs del tot m’ho acceptarien.

Per exemple: l’altre dia vaig somiar una cosa que figura que passava a Vic, però era un altre Vic, no s’hi assemblava gens, tenia un aspecte de poble vell i d’alta muntanya, era més una barreja entre Coll de Nargó, Rupit, Farrera i el poble del segle XIII que descriu Ferrater al poema “Naixença” (“fracturen l’empedrat rodes d’un carro”); la plaça principal, on tenia lloc l’acció primera del somni, era tirant a petita, feia molta pujada, empedrada amb llambordes antiquíssimes, amb cases de pedra, i quan hi arribàvem, tota una colla de set o vuit persones, ha sortit un noi a una finestra i ha dit, cridant fort: “Notícia! El Paradís Nen d’en Perejaume es farà! Es farà! I serà nena!”… En sentir-ho, una de les de la colla, que em penso que era la Núria Martínez Vernis, s’ha posat a aplaudir entusiasmada i de seguida tots els altres, tots nosaltres, també, i al cap de pocs minuts la plaça era plena de gent, s’hi havia congregat mitja ciutat, mig Vic, aplaudint a tot drap. Després ha vingut la desfilada i en un dels carros, de lluny, hi he vist, somrienta, la Marina Tsvetàieva, que s’havia engreixat una mica i feia bona cara.

Aquesta plaça d’aquest suposat, somiat, Vic era al capdamunt d’uns carrers fondos, amb passatges de volta, foradats, sota les cases, i que cap avall devien anar a parar a una plaça, la de baix, més moderna, més plaça major vigatana… i també aquesta ha quedat ben plena de gent quan hi passava la comitiva dels carros amb gent important, i no eren pas carrosses adornades, eren simples carros, i no hi anaven pas nobles ni autoritats, eren gent veritablement important, sense disfressar ni anar tan sols gaire mudats, anaven normals, com la ja esmentada Marina. La qual, per cert, diu, en una de les seves proses autobiogràfiques: “Amb un vestit vell… soc jo: persona! ànima! inspiració! Amb un vestit nou… soc una dona. Per això no en porto”.

“Escric com qui beu, i no pas vi, sinó aigua” (Marina Tsvetàieva).

Un altre somni, més de muntanya que no de poble: un dia d’entre setmana d’ara fa quatre o cinc-cents anys en una casa solitària de les muntanyes de Garraf, aquella dona ens explicava que els homes (que fossin els homes potser m’ho invento jo, ella deia “la colla”), deia “la colla són fora” i ens va estar gairebé reproduint les discussions, no pas baralles, no, ni de bon tros, la conversa animada i apassionada per veure què havien de fer i com, ja sabien ont havien d’anar però amb quina cara, amb quina actitud, amb quina disposició? La dona que ens ho contava reproduïa les paraules exactes i el to i fins l’accent d’un dels caps de colla, perquè era una colla que eren pocs i quasi tots tenien aquell aire de caps de colla, menys el vell Xic, que amb prou feina mai no deia res, a part d’unes brometes que no sabies mai d’on li venien ni per on caurien, i la dona que imitava les paraules d’un dels caps dels bandolers ho feia amb molta gràcia, amb una força ancestralíssima i gràfica de com si ho haguessis de veure allà mateix en figura, tot el que explicava, però se n’havien anat ja feia hores, tota la colla, muntanya enllà i coll avall, i se n’havien anat aire enllà les paraules de la masovera, i jo havia perdut la memòria i l’oremus, perquè m’havia fet un efecte tan fort que tot m’havia fugit del cap, Garraf enllà, i ves a saber, ara a aquesta hora, per on corren, on han anat a fer mal aquella colla de bandolers garrafencs. Després, abans de dinar, un mosso que no sé d’on venia ens va fer i ens va ensenyar un mapa en què es veia tot el muntanyam de Garraf i amb unes fletxes molt amples que feien com un ventall que a partir d’allà apuntaven a tot el Principat, de manera que la colla aquella podien ser a qualsevol lloc del país.

Després d’aquests somnis, un bri de realitat que em vaig apuntar la primavera passada: amb quina calma, amb quina cura, amb quin detall i quina minuciositat el dependent de la parada del mercat del Ninot tria les quatre cebes que he demanat.

I després dels somnis i de la realitat, una idea, d’un llibret de Kierkegaard que es diu Diapsàlmata (que són els fragments musicals que es tocaven entre psalm i psalm a la sinagoga) i que va firmat amb el pseudònim de Victor Eremita. Diu el filòsof crític teòleg poeta que “una volta en un teatre es va encendre un incendi entre bastidors. Va sortir el pallasso a l’escenari per donar la notícia al públic, el qual es va pensar que era un acudit i el va aplaudir. El pallasso va repetir la notícia i els aplaudiments encara es van fer més alegres. Em fa l’efecte que el món s’acabarà així, entre l’alegria general del respectable públic, que es pensarà que és un acudit”.

En aquest mateix llibre Kierkegaard hi té un “consell infaŀlible per als autors” que em recorda la manera de Francesc Pujols (també filòsof, teòleg, poeta i crític): “Hom es posa a escriure les pròpies idees, fetes un garbuix. Tot seguit, les envia a la impremta. Després, amb les correccions successives, anirà acumulant tot un seguit de pensades exceŀlents. Animeu-vos, doncs, tots els que encara no us heu atrevit a enviar res a la impremta! Perquè ni les errates s’han de menystenir. Al contrari, arribar a ser un home de geni amb l’ajut de les errates s’ha de veure com una manera legal de ser-ho”.

A “La sardana de les monges” (poema de Guimerà i música d’Enric Morera), les monges senten de lluny la cobla i es posen a ballar al jardí del monestir; l’abadessa hi va, rondinant, però “no sap renyar”, se li humitegen els ulls i els acaba dient: “Balleu, balleu”… Si ja no en sap, si ja no sap renyar, no en sabrà mai, no se’n pot ensenyar; de ballar sí, potser, que en pots apendre, si tens el cor, l’esprit i el peu prou tendre.