Francesc Pujols, il·lusió de Catalunya

Escriptor, poeta, filòsof, periodista, recol·lector d’anècdotes, inventor de la religió catalana, estrella mediàtica, conversador d’Ateneu escarxofat, humorista militant... Tot això és Francesc Pujols Morgades (Barcelona, 1882-Martorell, 1962). Però hi ha alguna cosa més, o moltes més. De primer, hi ha el carrer: les Rambles, els cafès... És el curriculum vitae d’un autodidacta, d’un tastaolletes existencial, però també de la seva primera i permanent obra: les anècdotes. Pujols serà el gurmet de la xafarderia barcelonina del nou segle XX, l’envàs de la realitat al buit, les píndoles d’aire que verbalitzen una ciutat, un país, els seus personatges. L’anècdota, una obra vírica, immortal, “en l’enorme misteri obscur de la raça humana, l’anècdota és l’única escletxa de psicologia real”, així es declara al seu primer i fidel amor.

 Però el primer petó va ser el 1903 quan guanya la Flor Natural dels Jocs Florals. Joan Maragall, “pare espiritual i el millor dels amics”, el defineix ell, queda bocabadat per aquell jove inclassificable i li fa el pròleg de Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. Aquí Maragall fa palpitar la teoria de “la paraula viva”, perquè “aquells versos vos semblaran una realitat molt més forta que’l menjar i el beure, una realitat que donarà sentit a totes les altres, i a la seva llum tot lo del món ho veureu més clar que abans”. I sí, Pujols, obre els ulls de bat a bat. Acaba de descobrir “tot un món”. La poesia? No! La poesia abandona Pujols i topa amb la façana de l’Ateneu. Dins hi ha “un problema plantejat, fenomenal: el catalanisme”. Guaita: Eugeni d’Ors escriu el glossari; Josep Carner cultiva fruits saborosos, Enric Prat de la Riba dibuixa La nacionalitat catalana. És el 1906 i el país bull, i què fa Pujols? Fer bullir l’olla: Escriu El nuevo Pascual o la prostitución (amb el pseudònim d’Augusto de Altozanos). Una olla d’olles: metaolles. Novel·la surrealista per realista: escrita en un castellà traduït del català per retornar al castellà, segons ell, la frescor que havia perdut per obra i desgràcia dels escriptors acadèmics i amanerats del XIX. Escudella. És la resposta sui generis de Pujols al noucentisme i a la transforma-ció d’Espanya.

Mentre la Catalunya nova i ordenada està descol·locada, Pujols fa capitombes: comença a fer de crític d’art a Picarol, La Revista Nova, Vell i Nou. Ho fa amb un estil “bíblic”, profètic, apocalíptic, “frases curtes i martellejades passades pel trinxador”, les autodefineix. A més, diuen que ha començat a estudiar filosofia i a rumiar en un nou sistema filosòfic. Però com el poden creure si del 1911 al 1914 dirigirà el setmanari humorístic Papitu, que amb ell iniciarà l’etapa més verda, convertint tota l’hortofructicultura catalana en industrialitzats productes eroticosicalíptics per a les masses afamades? Un èxit.

Entre naps i cols arriba la Mancomunitat (1914): un període d’esperança edificant un país amb sabata i espardenya. Pujols abandona la construcció domèstica i hi contribueix de mode nuclear. La bomba arriba el 1918: Concepte General de la Ciència Catalana (el reedita enguany Andana). Primera pedra del seu sistema filosòfic. Pujols demostra que hi ha un corrent filosòfic genuïnament català que arrenca amb Ramon Llull i du fins a l’actualitat: Catalunya terra filosòfica, geografia de la raó, de la veritat; per tant, imperialisme: “catalanització del món”, reclama. Catalunya com a model. Tothom es grata el cap. El jove i brillant filòsof Joan Crexells la clava: “En Pujols ha aconseguit amb el Concepte... que un llibre sigui popular tot i que la majoria de la gent no l’hagi llegit”.

Aquesta és l’obra pujolsiana: parla, en parlen. Així serà la seva vida i la seva producció. El dir i el fer donant-se la mà: la veritat, “la reproducció de la realitat”. Escampa la bona nova per tota la premsa convertint-se en el primer professional de la il·lusió de Catalunya. I va cavant amb l’aixada de les arrels fins al fruit. Així sortiran obres com Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926); o La visió artística i religiosa d’en Gaudí (1927), on eleva el “poeta de la pedra” al cel i la terra amb epicentre a Catalunya.

L’obra Pujolsiana:

Però el sismograma pujolsià nota, novament, terratrèmol pels propers anys. Es refugia i marxa a viure a Martorell. De primer crida Josep Pla i el té allà embadalit mentre no para d’enraonar. La tirallonga verbal esdevé, el 1931, El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia. Neix la Hiparxiologia, el tractat de l’existència, una voluntat de popularitzar la seva filosofia amb un pas més en el graó de la vida i del saber: la “religió catalana”, “car si tenir sistema propi equival a tenir cotxe propi, tenir religió pròpia és com tenir casa pròpia”. Litúrgia simplificada de la Catalunya pàtria de la veritat, el llibre torna a tenir l’efecte dual i contradictori que provoca Pujols. Per un costat, la crítica i les vendes li fan el salt, però la popularitat del personatge es multiplica. De fet, el llibre portava una faixa que resava: “L’escriptor menys llegit de Catalunya, explicat per l’escriptor més llegit de Catalunya”. Després de la missa, cap a casa: Pujols asseu els catalans al divan de la sala d’estar.

La solució Cambó (1931), en canvi, és un llibre autoentrevista on l’escriptor fa de doctor i pacient per mostrar l’historial d’esquizofrènies catalanes: “Hi ha el fet que el problema espanyol i de fons l’ibèric, és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera”. La raó de tot plegat? 1931: any del sisme. Tot ho publica abans de la sotragada. La República és l’època de muntanyes russes: d’activitat periodística; del Pujols que arriba a estrella mediàtica, tothom el vol conèixer, tothom el cita, tothom parla del seu sistema, ens anem enlairant fora òrbita... El meteorit cau el 1936 i la terra queda destruïda el 1939. Mentre tot s’esmicola, li diu a Pla: “Ja deu saber que jo sóc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...”. Exili a Montpeller.

Trist, deprimit, entotsolat, però sempre torna la llum, la veritat. Pujols ensenya el seu sistema a joves exiliats: Heribert Barrera, Alexandre Cirici... També hi ha un jove escriptor, Artur Bladé, que convertirà aquelles xerrades, aquell aire, en matèria: Geografia espiritual de Catalunya: segons les teories de Francesc Pujols (publicat a Mèxic el 1944) i Francesc Pujols per ell mateix (1967), veritable biografia oral de la vida i obra del filòsof (reeditades ara, a cura de Xavier Garcia, a Cossetània). Pujols ressuscita.

El 1942 torna a Catalunya i torna a sentir la necessitat de claror enmig de la penombra franquista. Torna el record: el ‘m’han dit que va existir un dia un home...’. L’historiador de Martorell Isidre Clopas recull de la seva boca moltes de les anècdotes d’un món, d’un país que ja no existeix: és l’Anecdotologi de Francesc Pujols (1953; reeditat el 2010 per Dux). Mor el 1962. Mor l’home que va fer de Catalunya i els catalans el seu tema, la seva vida. Mor el professional de la il·lusió, que va sincronitzar la seva obra quan Catalunya ha necessitat esperança, entusiasme. Mor una metàfora humana del país. Però bé, tampoc mor. Està escrit a l’entrada del Museu Dalí. El seu RIP: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”.

Pla en farà un llibre; a