El to fonamental de Joan Benesiu

Llegim Terminus, quarta novel·la de Joan Benesiu (Alacant, 1971), i no triguem a trobar-nos en aquell territori narratiu polièdric o polifònic, a mig camí del relat de viatges, de l’apunt autobiogràfic en aparença, del document històric amb reflexions multiespeculars, de la crònica d’alta precisió, que tant ha fascinat els lectors de Gegants de gel (2015) o de Serem Atlàntida (2019). Llegim Terminus i, com si estiguéssim davant de James Stern, Claudio Magris o G. W. Sebald, ben aviat respirem totes aquelles juxtaposicions, aquelles mescles culturals i humanes, els passos possibles que es fan i es desfan gràcies a les aliances atzaroses d’històries generals i històries privades que originen aquella aventura sempiternament inacabada anomenada Europa. I quan coneixem la protagonista, una professora de l’Escola d’Arquitectura de València convidada a Tükörvaros, un poble petit de l’Hongria de Viktor Orbán, per commemorar l’aniversari de la construcció del Museu de la Metal·lúrgia, un projecte en el qual ella va col·laborar, o quan sabem que la tesi doctoral del seu alumne més exemplar, Carles Miquel, misteriosament il·localitzable —és el McGuffin de Terminus—, versa sobre el deliri arquitectònic —abocat al fracàs— que als anys trenta va idear l’alemany Herman Sörgel per assecar parts del Mediterrani amb la intenció de crear terres verges per a l’agricultura i fundar noves ciutats, no costa gaire recordar el que escrivia Stefan Hertmans a Ciutats: que la cultura europea contemporània està formada per la negació d’una cultura fixa.

És impossible fer un cens del contínuum incessant d’històries —vides de personatges reals i vides de personatges inventats— que conflueixen al llarg de Terminus, com si unes es fonguessin en altres a partir d’una associació d’idees, d’un espai geogràfic determinat o d’un cúmul de coincidències històriques, a favor sempre de la digressió o de la dispersió intel·lectual, talment com si la novel·la sencera estigués muntada a la manera d’un dels episodis més manicomials que hi figuren, aquell en què l’arquitecta valenciana i una amiga seva, a París, una nit es deixen convèncer per un cambrer cubà perquè l’acompanyin a buscar un instrument musical que necessita l’endemà: a dalt d’un Peugeot 205, visiten cases i cases d’amics i coneguts que també pugen al cotxe —tothom amb la seva pròpia història particular—, i freqüenten bars i festes clandestines, plenes de gent enderiada a acomplir alguna activitat absurda —descrita mentre es vincula a altres records de caràcter similar—, fins que ja clareja a la ciutat i l’instrument, a la fi localitzat, s’ha de quedar al lloc on era perquè resulta massa voluminós per cabre en un cotxe amb tants de passatgers, tots retornats aleshores a casa seva en el mateix ordre que han sigut recollits. El viatge al fons de la nit parisenca no ha servit de res, però fa que el lector s’adoni de dues coses. D’una banda, que “l’exuberància de la vida semblava no tenir límits”, com si fos “indigne que els humans no deixaren una finestra oberta per a les coses improbables”. I, de l’altra, per constatar —tal com passa en tot moment a Terminus, pàgina rere pàgina i anècdota rere anècdota— l’efervescència imaginativa i la hipnòtica capacitat de fabulació de Joan Benesiu, dotada d’una alta intensitat i una delicada i estranya eficàcia narrativa, deguda, sobretot, a alteracions semblants a la que sorprèn la protagonista quan un dels personatges secundaris explica que a tal casa hi va tenir una infància, sense que a continuació la qualifiqui de “trista” o “feliç”, perquè “una infància sense adjectiu és estranya de trobar”. L’orfebreria verbal de Joan Benesiu funciona així.

Més enllà de l’escampall de trames vitals i intel·lectuals que se succeeixen de forma impecable, enfrontades a la racionalitat categòrica de la Història, Terminus reflexiona amb un frenesí vertiginós sobre el destí desorientat del continent europeu (xifrat en el laboratori d’idees polítiques que és l’actual Hongria de Viktor Orbán), especula amb ull assagístic sobre els trucs de prestidigitació que aplica l’arquitectura per seduir la mirada de l’espectador, inspecciona (a frec de la ciència-ficció) la nova tendència turística consistent a visitar edificis abandonats, i elabora una cuidada teoria sobre els projectes artístics i vitals inacabats o frustrats. Com Walter Benjamin, Joan Benesiu també creu que l’art de narrar demana la capacitat d’escoltar entotsolat el to fonamental que ho recorre tot.

Terminus

Joan Benesiu
Periscopi
288 pàgines. 20,50 euros