En cerca d’una moral

Durant mil·lennis, els pobles i els individus forjaven la seva moral a partir de les meres prescripcions emanades de les religions respectives. Com que la dita “llei natural” sempre ha tingut molt de pes, no hi ha hagut cap moral que permetés robar o matar, i una llarga sèrie d’interdictes. Amb la manca progressiva de prestigi de moltes d’aquelles religions —tots els pobles n’han tingut— la gent i els individus han hagut d’anar a trobar els patrons del seu comportament adés en una tradició familiar o popular, adés en allò que els sociòlegs anomenen “religions de substitució”. A Catalunya, una de molt potent ha estat, des de fa més de deu anys, allò que hem convingut en anomenar “procés”, com podria haver-se anomenat igualment “la gran fantasia” —al cap i a la fi, totes les religions són fantasioses—, la gran falòrnia o la gran ensarronada. Com passa amb totes les religions, aquesta també trigarà a esvair-se: tot fidel persevera en la seva fe fins que en troba una altra: Aliança Catalana pot seduir, a mena d’Ersatz, més d’un votant a les pròximes eleccions autonòmiques. Aquesta crisi general havent arribat al paroxisme, també hi ha hagut persones, de vegades fins i tot comunitats, que han abraçat creences d’allò més estrambòtiques, habitualment intempestives i de cultures foranes, com ja vam comentar en algun article precedent.

Però encara queden persones que desitjarien saber quines opcions morals existeixen o han existit per ordenar-se la conducta privada i pública. Per a tal fi, el lector no farà cosa millor, en aquests moments, que adquirir notícia sobre què n’han dit els filòsofs més eminents de la nostra tradició. (N’hi ha de tan diverses, que no s’entén que la gent busqui la salvació en la doctrina de Lao Tse o un viatge al Nepal.) Ara té a l’abast el llibre de Volker Spierling, “Nada es más asombroso que el hombre”. Una historia de la ética desde Sócrates hasta Adorno (Barcelona, Acantilado, 2024), en què l’autor no es limita a fer un resum dels sistemes morals establerts per una colla de filòsofs occidentals, sinó que presenta els trets més rellevants del seu pensament, sistemàtic o no.

Spierling comença analitzant l’arqueologia de la filosofia moral, és a dir, la importància del mite i del logos —l’un amb l’altre entrellaçats, no successius, com va postular equivocadament Wilhelm Nestle—, i després dedica els capítols a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Sèneca, Agustí, Hume, Kant, Hegel, Schopenhauer, Nietzsche i Adorno. No hi surt el Nou Testament, però la doctrina moral dels estoics s’hi assembla molt, i aquesta sí que hi és comentada a través de Sèneca. No apareix Hobbes, i no és estrany, perquè la moral d’aquest posseeix un a priori molt problemàtic: “Tot home és un llop —més que un llobet— per a un altre”. L’autor tampoc s’atura en l’Ètica de Spinoza perquè, en realitat, és més una política i una epistemologia que una moral; i, en part, perquè una porció notable del pensament moral aristocratitzant de Nietzsche (el “superhome”) és d’arrel clarament spinozana. L’obra és amena, clara, gens acadèmica, cosa rara entre els filòsofs alemanys, que sempre miren d’anar una mica més enllà de Kant.

Plató creia en la immortalitat de l’ànima però també creia que no hi havia moral que no pressuposés una comunitat política. Sèneca diu que el món és ple d’animals, però que només n’hi ha un dotat de raó i d’intel·lecte: “¿Què és allò específic en l’home? La raó. Quan és recta i assenyada satisfà la felicitat de l’home”. Sant Agustí posseeix una moral massa centrada en el diàleg entre Déu i cadascun dels homes, cosa de poca utilitat quan els homes només dialoguen entre si, i encara. Kant creia que la moral era un “imperatiu categòric”, cosa que Schopenhauer va refutar, considerant-ho una “quimera i una bombolla de sabó”. És clar que aquest filòsof, que també tirava a Hobbes, no creia, com Kant, que anem camí d’una “pau perpètua”, sinó que sempre ens mourem entre la civilització i la barbàrie. Nietzsche, com és sabut, va fonamentar el comportament humà en la capacitat de cada individu de ser més que humà —acceptant que el material “humà”, al segle XIX, s’havia degradat molt a causa de l’ascens de la burgesia urbana. Ell mateix va parlar de la “voluntat de poder” en un sentit individual que no té res a veure amb la política, en la que ja no creia com ho havien fet Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Tradicionalment, al país nostre ens movíem pel decàleg mosaic i per l’ensenyament de l’Església. Qui es trobi al marge del vell i del nou testaments, trobarà en aquest llibre de Volker Spierling una guia insuperable per destriar, entre les diverses opcions ètiques que conté, una que s’avingui amb el propi tarannà o amb el que un desitgi per a la societat en què es troba.