L’Atlàntida Film Fest en una Mallorca saturada

Les percepcions canvien amb el temps, és clar. Sobretot les d’aquells que mai no estem contents amb res. Recordo molt bé com, fa devers vint anys, una queixa constant entre les meves amistats era la manca de grans cites culturals a les Balears. Tothom especulava pomposament amb les possibilitats que oferia Mallorca per instal·lar-hi un festival de música o cinema en condicions, i fins i tot es prenia com una mena de repte patriòtic: “O és que no som tan importants com Canes, nosaltres? No som un paradís mediterrani?”. Etcètera.

Doncs bé, som a l’any 2024 i a la fi existeix aquella oferta que tant anhelàvem: el Mallorca Life Festival respon de forma prou homologable al que s’entén per un gran festival, i l’Atlàntida Film Festival és un exemple directament impecable del que hauria de ser una cita d’aquesta mena pel que fa a cinema. Al cap i a la fi, hi té al darrere una empresa com Filmin, comandada per un mallorquí il·lustre, l’habilidosíssim Jaume Ripoll, que hi aplica un criteri molt lúcid. Quan el vaig entrevistar el 2016, l’Atlàntida encara era un infant i Ripoll em va deixar un titular d’alè ample però molt encertat, i vigent: “Aspirem a pensar Europa des del cine i la cultura en un moment dramàtic per al continent i en una socie­tat que té com a principals drogues el cinisme, la desconfiança i la nostàlgia”. Les successives edicions ho han confirmat de sobres.

De l’MLF en fa pocs dies, i l’Atlàntida d’enguany, la catorzena, comença dia 19 de juliol. I jo, enmig, en comptes de saltar d’alegria em faig preguntes sobre el model de negoci, els equilibris entre negoci i art (un dubte, aquest últim, vàlid per a qualsevol festival de música d’arreu), la seva connexió amb la saturació turística, etc. Fins i tot, el meu esperit republicà bufa sonorament cada cop que li toca veure dona Letizia Ortiz inaugurant o tancat l’Atlàntida, un cos sospitós que parla de la comoditat amb què el poder, com el capitalisme, s’apropia de qualsevol espai potencialment alliberador.

Però avui em toca escriure aquesta postal adreçada a tots els lectors en llengua catalana, i resulta que les sospites em pesen molt menys que l’agraïment per una programació exquisida (ara parlo de l’Atlàntida) que ens permetrà, entre d’altres moltes coses, descobrir Al margen, la nova pel·lícula d’Eduardo Casanova, un director amb una particularitat especial: sap arriscar. I l’agraïment és una emoció massa noble per menystenir-la. Per això, si el lector de Barcelona, Gandia, Girona o Ciutadella té ganes de visitar Mallorca aquest estiu, vet aquí un consell: feu coincidir el vostre viatge amb la festa que ens ha preparat Ripoll. Hi serà Liv Ullmann, i jo no descarto plorar quan la vegi.