Escorcoll als formats televisius

La bibliografia sobre la televisió s’ha aprimat si descomptem els títols dedicats a les sèries i al model de negoci de les plataformes. Per això mateix és notícia la publicació de La imatge incessant (en català i castellà, a Anagrama), una anatomia dels formats audiovisuals, de Jordi Balló i Mercè Oliva. A partir de la definició inicial de format com un conjunt de regles que generen una repetició narrativa, el treball no pretén construir una teoria general sobre el format. D’aquesta manera, s’estalvien les ensopegades que va haver-hi, per exemple, en l’aproximació semiològica al cinema. Una recerca, però, que no va ser inútil i que s’aprecia en els enunciats més llegidors, com la formulació del malaguanyat Christian Metz: el cinema no té gramàtica, té retòriques.

Precisament en l’estudi dels estris que es fan servir a l’hora d’aplicar un format, comunicatius i persuasius, es basa principalment el llibre. I ho fa escollint un nombre generós d’exemples. No solament això, sinó que majoritàriament analitza exemples de bona pràctica, de bona conducta televisiva, una actitud insòlita perquè l’acadèmia acostuma a estar més còmoda en la literatura punitiva. Seria el cas d’un dels autors més esmentats al llibre, Pierre Bourdieu, que va denunciar que el mitjà exerceix la violència simbòlica amb la complicitat de qui la fa i de qui la mira. Els autors, per exemple, plantegen la utilitat de la sèrie Rocío, contar la verdad para seguir viva (Tele5, 2021) a l’hora de fer visible davant d’un públic determinat l’assetjament conjugal.

El llibre fuig de sentències urbi et orbi. Un format com el dels talk-shows, que s’ha vist com un cas de mercantilització de les emocions, expliquen els autors, també pot tenir un sentit polític quan ofereix la paraula a qui habitualment no la té. I es parla de determinades trampes de visibilitat. Un cas seria Volver (TVE, 2013-2014), on famílies exposen els seus problemes i demanen ajuda. “En plena crisi, la televisió pública donava una solució privatitzada”. Sobta, d’altra banda, que de La isla de las tentaciones ­(Tele5) els autors en facin una mera descripció sense interrogacions.

Molt interessants són les anàlisis de com determinats formats que neixen amb una voluntat crítica són aplicats posteriorment sense aquesta malícia. Seria el cas d’El foraster (TV3), que copia un programa danès que va a pobles ignorats perquè la població exposi els seus problemes i el transforma en un recull d’anècdotes preferentment dolces. O el format dels true crime, que tant pot servir per descriure o tombar un error judicial com per consagrar l’èxit de les forces de l’ordre i de la llei.

El llibre subratlla com els concursos indaguen en el joc, un concepte tancat amb les seves regles. Unes regles que, de vegades, com el Sis a traïció, que TV3 va importar de l’Argentina, animen a l’engany i la traïció en un espectacle que converteix “l’ètica en entreteniment”. En el cas de les entrevistes, una de les recordades és la que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla, on l’escriptor trenca l’asimetria del format a favor de l’entrevistador posant-lo en una posició subordinada quan, al primer minut, li pregunta al responsable d’A fondo: “Què hem de fer?, una cosa a fons o una cosa intel·ligible, que sigui superficial”. El tema d’aquesta entrevista ocupa cinc pàgines a la magnífica biografia Un cor furtiu (Destino) i Xavier Pla la considera una “síntesi esplèndida” del personatge que Pla representava des de feia dècades.

Els telenotícies, que els autors defineixen com a “santuaris de la confiança”, no són objecte d’una anàlisi detinguda (sí d’algunes enganyoses simulacions). Malgrat això, són molts els capítols suggeridors d’un llibre que en aquesta “era del miratge” ajuda a pensar la televisió, informant i educant la mirada.