L’arquitectura és assumpte de poder

De la guerra ençà, Balears no ha tingut gaire sort amb l’arquitectura, ni pública ni privada. O potser no n’ha tingut gaire cura. Sigui com sigui, les mostres de bona arquitectura contemporània no són abundoses, per això són tan importants les escasses obres mestres de què disposem, com ara Can Lis de Jørn Utzon o el taller que Josep Lluís Sert projectà a Palma per a Joan Miró i que l’artista ocupà des de 1956. Avui, l’espai fa part de la Fundació Pilar i Joan Miró i es conserva tal com el seu propietari el deixà en el moment de la mort. Té alguna cosa d’ingràvid, aquest indret, com si el temps fos un espai i l’espai flotés. A fora, la façana esdevé onada; dintre, tot és suspensió.

Avui penso en el taller arran de la lectura de Deu cases deu nits, de l’arquitecta i divulgadora Núria Moliner (Ara Llibres), que dedica un capítol a fer la crònica del dia i la nit que hi passà, trepitjant descalça el trespol, fotografiant els efectes de la llum sobre la terracota, a la recerca de l’esperit mironià. De la mà de Moliner, em sento apel·lat per l’atmosfera que retrata i m’entra una tristesa lleu, en part pel que els objectes i rastres físics dels morts tenen sempre de fantasmal, i en part pel contrast, que també crida l’atenció de l’autora, entre la bellesa del taller Sert-Miró i els edificis grollerots que envolten la Fundació i tota la costa.

“La gent seria més feliç”, escriu Moliner, “entre espais bells, funcionals i qualitatius”. Té raó, és clar, i m’obliga a repassar els interiors on transcorre la meva vida, que és una vida petita, anònima, potser més baixa que mitjancera. Els cent metres massa foscos del pis, baixos, privats de racons misteriosos (tanmateix, m’agrada ca meva: és casa mia, per pobra que sia, que diuen a Menorca). La calamitosa, cruel arquitectura de l’institut on ensenyo, esquitxat de goteres des del mateix dia que les autoritats l’inauguraren: una declaració de menyspreu pel que allà hi passa. El llautó del poliesportiu municipal. El sòtil de pladur de la cafeteria on faig el primer cafè del dia. La planificació no sé si inexistent o desidiosa del barri.

En fi, l’arquitectura, com l’urbanisme, és assumpte de diners, i els diners són assumpte de poder, i el poder se’n riu de nosaltres. De Mallorca m’aterreix que tanta bellesa hagi merescut tan poc amor i que la seva modernitat s’hagi construït per al·luvió. Deu ser un dels pocs llocs del món on la (diguem-ne) civilització ha resultat ser més salvatge que la natura original. Per això, encara ara, el que ens salva a l’illa són el sol i el mar i, si de cas, les petjades més velles dels homes, tan antigues que ja són indestria­bles de la geografia: els bancals, una cova de pescadors, els camins esquàlids que es precipiten cap a les cales.

I llavors, de nou, torno al taller de Joan Miró: les taques de pintura que el constel·len, els pinzells, la cadira, la brisa. Que la seva bellesa sigui avui un lloc obert a les visites només és un simulacre de democratització de l’esperit i la bona fortuna. Però, com a simulacre, és un dels millors, un dels més dignes de ser celebrats.