Diada del 25 d’abril. Contra la paret

Any 1831

El militar valencià José María Torrijos, ministre de la Guerra en temps constitucionals i exiliat a Anglaterra per les cadenes de Ferran VII, torna a Espanya des de Gibraltar per a encapçalar una rebel·lió que derroque l’absolutisme. Té quaranta anys i l’acompanyen mig centenar d’homes en l’embarcació. Però algú els traeix. Els aborda el Neptú. Els rebels són forçats a desembarcar a la costa de Fuengirola. Són capturats, detinguts, empresonats i, deu dies més tard, a la platja de San Andrés de Màlaga, Torrijos i els seus 52 companys de rebel·lia són afusellats. Sense judici. A l’alba del diumenge de la seua mort, Torrijos li escriu a la seua dona, “amadísima Luisa mía”. Escriu: “Voy a morir, pero voy a morir como mueren los valientes. Sabes mis principios, conoces cuán firme he sido en ellos y al ir a perecer pongo mi suerte en la misericordia de Dios, y estimo en poco los juicios que hagan las gentes”. Escriu: “Quise ser víctima por salvar a los demás. Temo no haberlo alcanzado; pero no por eso me arrepiento. De la vida a la muerte solo hay un paso y ese voy a darlo sereno en el cuerpo y en el espíritu”. Amb la tinta encara fresca, serà afusellat.

Any 1886

El pintor alcoià Antoni Gisbert rep un encàrrec oficial de l’Estat. Ha de pintar un quadre enorme que exemplifique la defensa de les llibertats enfront de l’absolutisme cavernari, i el tema del quadre serà l’afusellament del general Torrijos i dels seus seguidors. El pintor és jove: 34 anys. Viu a París. És liberal. Ja ha pintat La ejecución de los comuneros de Castilla. L’èpica de la llibertat i de la lluita contra els tirans. I és així com agafa els pinzells i pinta homes executats sobre l’arena amb els ulls embenats, però sobretot pinta la reacció emocio­nal d’aquells que van a ser afusellats. Pinta ràbia, por, tendresa, patetisme, resignació, precs al cel, abraçades últimes. Pinta la vida i la mort. L’arbitrarietat. L’obediència dels botxins. L’assistència dels còmplices religiosos. Pinta el sentit del compromís. Porta l’èpica revolucionària fins al final. El final.

Any 1974

A Puig Antich ja l’han afusellat. D’ací a uns mesos encara executaran els cinc últims condemnats a mort per la dictadura. L’increïble tàndem artístic valencià d’Equipo Crónica —Rafa Solbes i Manolo Valdés— prenen els pinzells i intervenen sobre l’obra de Gisbert. Tapen els ulls a tots els condemnats amb una taca negra i incorporen les fitxes policials dels 52 afusellats a la part de dalt. Poden ser els afusellats d’ahir, de hui, de demà. Torrijos y 52 más. La dictadura continua. La pena de mort també.

Any 2026

Veig el quadre d’Equipo Crónica a una exposició antològica a Xàtiva (Crònica d’un temps) amb 50 obres seues. Ahí està. Fa 1,80 x 2,20. Impressiona. Estic sol. Em pare davant de la pintura tots els minuts que puc. Pense en les persones afusellades sobre les que he llegit, d’aquelles que m’han contat, d’aquelles altres que, de vegades, he imaginat. Eixe tràngol final. Esta setmana és 25 d’abril, encara que alguns ho vullguen amagar. Hi ha desfetes culturals que el temps no cura. Hi ha desfetes morals que malden per tornar. Vivan las cadenas, i el temps va rodant.