Roma: torneu-nos els Borja

Ara que un papa ha decidit fugir del Vaticà després de mort per ser soterrat lluny de la magnificència i la maledicència vaticana, és oportú recordar-los a ells. Pobres Borja, Calixt i Alexandre. Els nostres papes. Els de Xàtiva. “O Dio! La Chiesa romana in mani dei Catalani!”, cridaven a Roma quan Roderic fou escollit papa. Tio i nebot són els papes de la llegenda negra. Assassinats, simonia, incest, depravació, femmefatalisme, corrupta ambició, traïció il·limitada; tota classe de fem se’ls ha abocat damunt a la família valenciana més universal, unes persones de carn i ossos, ni infernals ni celestials.

El cas, però, és que va ser letal per a la memòria borjana la difamació del polític florentí Francesco Guicciardini, la venjança del mestre de cerimònies vaticà Johannes Burckard, la invenció sense escrúpols de Victor Hugo i de Donizetti, via drama i òpera sobre Lucrècia, la lectura en negatiu de Maquiavel i la seua obra El Príncep inspirada en Cèsar Borja, així com la infamant caricatura de Mario Puzo sobre, segons ell, “la primera família del crim”, els Borgia. Acceptem-ho: encara que vinguen cent intel·lectuals com Joan Francesc Mira i cent obres magnes com Borja Papa, ja serà impossible revertir el desprestigi insidiós que ha marcat la història de dos papes fonamentals per a la Història d’occident.

Un, Alfons de Borja, frenà l’avenç dels turcs. L’altre, Roderic de Borja, pilotà el repartiment de les terres descobertes a Amèrica. Però què més dona. Els Borja molestaven: era insuportable que la tiara papal la perderen els regnes italians. S’havia de fer una bona propaganda en contra dels Borja perquè mai més s’emportara el tron de Sant Pere qui no devia emportar-se’l. I tant fou així que els papes, que havien estat sepultats en la cripta vaticana, en foren expulsats.

La història és rocambolesca. Les restes foren exhumades. Després van ser enviades a l’església romana de Santa Maria de Montserrat. Un periple infernal els portà com ànimes en pena durant molt de temps. Els seus ossos foren col·locats en una caixeta de plom introduïda dins d’una altra caixa de fusta amb la següent inscripció: “Los Güesos de dos Papas están en esta casseta y son Calisto y Alejandro VI y eran españoles”. La caixa va estar a la sagristia, darrere de l’altar major i fins i tot en el despatx del rector de Santa Maria de Montserrat.

Quasi tres-cents anys van haver d’esperar per tindre un discret mausoleu a una capella lateral d’aquella església; en sol romà, no vaticà. Fa pena vore’ls. Allà porten des del 1889. Oblidats. Humiliats, també. Per això, en este temps de discussions vaticanes, m’agradaria que algú proposara acabar amb el desterrament romà dels papes Borja i repatriar-los a Xàtiva, sa casa. Ací els rebrem com mereixen.