_
_
_
_
TENDENCIES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Les guerres tribals de Lluís Llach

És mesell obviar que Llach sempre ens ha fet, nacionalment, millors, i il·lús pensar que no ha estat sempre un agent polític de primer ordre

El cantautor Lluís Llach, després de ser elegit actual president de l'ANC, l'1 de juny de 2024.
El cantautor Lluís Llach, després de ser elegit actual president de l'ANC, l'1 de juny de 2024.Toni Albir (EFE)

Fa uns dies el president d’Òmnium, Xavier Antich, i el nou president de l’ANC, Lluís Llach, es va reunir per “analitzar la situació política”. La foto que es va publicar de la trobada és inquietant. Es van fer acompanyar de les dues vicepresidentes de les respectives organitzacions, Nohemí Zafra i Marina Gay, suposo que per suavitzar la imatge de dos senyorots fent-la petar al casinet. Estan en una sala estreta, amb el que sembla un piano arrambat a la paret i dues taules mal ajuntades. Al damunt hi ha dues regletes d’endolls i unes safates de cartró (i blonda de paper) amb pastes seques. És una imatge rònega i desempoderada, d’assumpció de la intranscendència de dues entitats que durant els anys bèsties de la mobilització semblava que dominaven la voluntat del poble català. La pregunta no és tant com hem arribat fins aquí, sinó per què un home del capital simbòlic i cultural de Lluís Llach ha acabat prestant-se a donar la cara per un moviment social decrèpit.

Llach va construir, a través de la seva llarga carrera, un prestigi cultural innegable. Sense ser mai explícit —perquè abans no es podia i la pornografia sentimental té les cames curtes— i amb la subtilesa pròpia d’un artista conscient, les seves cançons s’enfrontaven al franquisme, a l’homofòbia o al neofeixisme abans de saber, gairebé, que ens estaven agredint. Quan a totes les llars catalanes s’escoltaven les Campanades a morts, no només es compartia el plany per la massacre de Vitòria, sinó que es covava la llavor d’una venjança civil compartida, somorta a la catalana manera. És mesell obviar que Llach sempre ens ha fet, nacionalment, millors. I il·lús pensar que no ha estat sempre un agent polític de primer ordre. Per molt que el seu llegat hagi estat pervertit i corromput —amb la mostra grotesca del Viatge a Ítaca— sovint per ell mateix i tot. N’hi ha molts que pensen que el seu retir també hauria hagut de suposar el seu silenci. I potser hauria estat el més desitjable, però el Llach artista s’ha dissociat el Llach ciutadà.

A favor del cantautor jubilat cal dir que la seva significació política material no ve de nou. Encara que aquests dies de roda d’entrevistes ha donat suport a Junts a les eleccions europees, també ha reiterat que el seu espai natural és ERC. Ben mirat, la seva primera adhesió va ser a Nacionalistes d’Esquerra, que va ser com una mena de partit dels intel·lectuals catalans de la Transició. Es va acabar com la comèdia de Falset, cosa que ha sigut una constant de la carrera política de Llach; no se li pot retreure la insistència en les causes perdudes. Entre les cendres i el guano d’aquell espai hi va florir, dècades després, l’Esquerra de Carod-Rovira, que va tocar cuixa de poder però no va aguantar ni els tripartits ni la sentència de l’Estatut. De l’entesa conspiradora dels defenestrats a la formació republicana i del pujolisme convergent clàssic, va néixer llavors l’ANC amb l’objectiu poc discutit avui de controlar les efusions del poble durant el Procés.

Lluís Llach ja corria per allà en la fundació de l’entitat, amb la primera presidència de Carme Forcadell, però no va aixecar el cap fins que es va presentar com a candidat de Junts pel Sí el 2015. No es pot dir precisament que sigui un debutant en la política catalana. Però quan semblava amortitzat, com tots els actors d’aquesta història apassionant, va decidir que volia presidir l’ANC. Abans va haver de pagar les quotes que tenia pendents i, contra tot pronòstic, va haver de lluitar aferrissadament pel càrrec. Se li va presentar un contrincant inesperat, un jove de Montcada descendent de la tribu dels bakongo. No es pot negar, sabent l’afició de Llach per l’Àfrica subsahariana, la ironia d’aquesta batalla. Josep Punga sembla un noi molt preparat que, a més, es declara nacionalista de dretes. Segurament algú que encara no sabem li ha posat el trampolí, però sí el que buscava l’ANC era una imatge de renovació i de mirar al futur, era sens dubte una opció millor que Llach. Però Punga el va acusar d’inflexible i es va retirar per no entorpir l’elecció. Ni així va tenir el nostre músic el camí franc, i li van fer falta unes quantes votacions manicomials —com sol ser la cultura associativa catalana— per obtenir aquesta estranyament anhelada presidència.

Per Lluís Llach, l’ANC és l’única veu estructurada que encara defensa obertament la independència, i creu que la seva missió és preservar-la. Ara que ja tenim una mica de perspectiva, és curiós constatar com al voltant dels partits polítics del Procés s’hi van engoril·lar una sèrie d’organitzacions paranormals. Igual que els partits, aquestes entitats que van agafar musculatura cívica durant la desastrosa gestió del conflicte tampoc sembla que s’hagin plantejat plegar, tot i l’objectiva inèpcia en la consecució dels seus propòsits i la creixent sensació entre la ciutadania que aquesta tropa ara ja fan més nosa que servei. A tot estirar, hem pogut veure una mena d’espectacle de depuracions personals que és com un joc de les cadires amb música de mastegots de l’Estat i sempre les mateixes cares. Quina funció tenen en l’actual situació d’ensulsiada independentista Òmnium Cultural, el Consell de la República, els CDR o l’Assemblea Nacional Catalana? A mi em costa d’entendre, però deu ser perquè soc massa cínic, massa limitat o les dues coses alhora.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_