Enfarfec de gimcanes a TV3 per 10.000 euros

En una clamorosa manca d’inventiva, TV3 desplega cada setmana, tres gimcanes (“cursa de característiques especials o de dificultat capritxosa amb finalitats de divertiment”). La mecànica de dues és la mateixa —superació de proves, o no, i eliminació de parelles. Fins i tot el premi és el mateix, 10.000 euros. Una xifra escarransida que arriba a la mesquinesa pressupostària, perquè la parella que s’embutxaca el premi l’ha estat suant vuit capítols i ha donat moltes hores de televisió. TV3 té una altra estrena per 3Cat —On és la pasta?— on l’equip concursant disposa de trenta minuts per trobar 10.000 euros amagats per diferents racons d’una casa. S’emporten la quantitat d’euros que trobin. La colla que treu 7.000 euros (a repartir entre tot l’equip)... balla per un peu. Aquí el preu per obtenir una recompensa esquifida no és dedicar-hi moltes hores, sinó mostrar una ridícula cobejança desmuntant la llar, cercant els amagatalls. És una gimcana penosa, un punt obscena.

La travessa, presentat per Laura Escanes, ja fa temps que té penjats els vuit capítols al 3Cat. Consisteix a travessar els Pirineus i ser els primers a arribar al cap de Creus. Ja us ho podeu imaginar: cal desxifrar mapes que no donen tota la ruta, penjar-se de ponts tirolesos, caminar per un castell amb els ulls embenats, etc. Ara l’han programat al canal lineal de cara a l’estiu. Ha de tapar un forat gros, Eufòria, i no sembla que vagi camí de ser un èxit d’audiència. Segurament qui el volia veure… ja l’ha vist a 3Cat. Al final de tot, Escanes diu que el concurs els ha canviat, a ella i als concursants, per sempre. Resulta que no era un joc... que era un itinerari catàrtic.

L’altre, El tros, té un punt més recargolat. Es tracta de trobar la millor parella de pagesos de Catalunya! El mètode per arribar a aquest objectiu és absurd. Es convoquen una colla de parelles que s’organitzen en dos equips i on es barregen “ruralites” i “urbanites”, que, segons el lèxic del reality, són gent que treballa i coneix el camp i veïns de ciutats que ho ignoren tot de la indústria agropecuària. El concurs no s’estalvia penalitats més o menys simbòliques. L’equip perdedor de la jornada haurà de passar la nit a la pallera; particularment els urbanites, pateixen una ignorància que, de vegades, s’exposa cruament. Com un estudiant que, quan sent parlar del “jaç”, es queixa que els ruralites facin servir “tecnicismes”.

Però per trobar el millor pagès de Catalunya… les proves no consisteixen a passar un qüestionari sobre la PAC (Política Agrícola Comuna de la Unió Europea), que s’ha de conèixer de cap a peus per poder mantenir una explotació. Les proves consisteixen a traginar merda, fer un paller, conduir un tractor marxa enrere o atalaiar un ramat d’ovelles. Ho presenta Anna Simon, que juntament amb els dos membres del jurat tenen un paper molt pobrissó. Com que organitzar proves dona feina i costa calés, els concursants parlen molt a càmera i ploren molt: pels nervis que passen, perquè no se’n volen anar, perquè han estat objecte d’alguna suposada injustícia... És un programa, com La travessa, complicat de muntatge. El resum de les proves no té cap emoció. I els soliloquis la volen donar, de manera substitutòria, sense aconseguir-ho. Una prova de batre manualment, colpint les garbes amb batolla, es presenta com l’essència immortal de la pagesia ara que les recol·lectores seguen, baten i han arraconat l’escena abans descrita al bagul de la iconografia falsament bucòlica (un concursant la va trobar la mar d’autèntica). Ara els pagesos, si han de fer una gimcana, més aviat la fan reivindicativa tallant les carreteres.