Quan brodar també és explicar històries

Testaccio. Mitjans d’abril. Passejo sense rumb per aquest barri de Roma i ensopego amb una galeria d’art contemporani. És el segon espai de z2o Sara Zanin, tan nou que només fa unes setmanes que l’han inaugurat. Ho celebren amb Contrappunti, una exposició col·lectiva dels seus 24 artistes. S’hi exposa una obra per cap. Entre escultura, ceràmica, fotografia, dibuix, instal·lació i pintura, em fixo en After This Winter, un quadre de Kaarina Kaikkonen. L’ha pintat amb camises masculines de segona mà, i ho escric així perquè és la superposició d’aquestes peces de vestir el que li ha donat la paleta de color i la textura. Des que va començar la seva carrera, aquesta artista finlandesa sempre treballa amb camises d’home per una raó íntima: li recorden el seu pare. Torno a pensar en aquest quadre quan Mireia Cuenca, historiadora de l’art i impulsora del Fons d’Art Teresa Vallmajó de Banyoles, em parla de l’existència d’un registre d’entrada d’un hospital de Florència del segle XVIII on, al costat del nom de les criatures, es cosia un retall de la seva roba. El tèxtil és memòria, és afecte, és vincle, és tacte, és olor, és un significant de tot allò que mai es dissoldrà.

A banda del quadre de Kaikkonen, també em crida l’atenció Fruit of the Dead, de l’artista Alexi Marshall. D’aquella mà que emergeix d’una terra erma i sosté mitja magrana se’n podrien fer moltes lectures al·legòriques. La mida reduïda convida a fixar-se en els detalls: les ungles vermelles, les estrelles daurades, la pluja de llàgrimes i la planta enfiladissa que envolta el canell. El quid de la qüestió, però, està en la tècnica: una combinació de teixits i brodats en què l’agulla i els fils fan de pinzell. Deu ser que hi ha altres maneres de pintar, d’expressar-se? Cal celebrar l’entrada de l’art tèxtil contemporani als museus i les galeries d’art, perquè ens amplia la mirada reduccionista imposada des del Renaixement, quan l’escultura, la pintura i l’arquitectura es van elevar als altars. Aquest reconeixement també és el símptoma que s’està trencant un estereotip històric, aquell que associa qualsevol art tèxtil a l’àmbit domèstic i, per extensió, a les dones. I això és especialment cruent amb el brodat.

Brodar és un acte poètic de creació, la reverberació d’un gest atàvic. Ho diu Mireia Cuenca. Al voltant del triangle elbrodar-ladona-lacasa, ha construït un discurs que reivindica i reflexiona sobre el paper de les dones en l’art. I quan comença a estirar del fil, les històries brodades que explica són apassionants. És el cas de la jove nord-americana Prudence Punderson, una brodadora amb esperit d’artista plàstica com va demostrar a The First, Second and Last Scene of Mortality, una obra autoreferencial sobre les etapes de la vida a través de tres objectes: el bressol, la taula i el taüt, on va brodar-hi profèticament PP, les seves inicials. Punderson va morir el 1784, als 26 anys, un mes després de donar a llum la seva única filla. Una altra història colpidora és la d’Elizabeth Parker, una jove criada anglesa que el 1830 va brodar sobre un teixit de lli l’abús sexual que va patir. Un relat de 46 línies en puntades de fil vermell que comença amb un enigmàtic “As I cannot write...” i que es conserva al V&A Museum de Londres. I, com aquestes, hi ha moltes més històries, la majoria adormides en els marges de la historiografia oficial.

No és tan fàcil despertar aquestes belles dorments. Però Mireia Cuenca en té ganes. Ho fa sota un paraigua que es diu L’acte de brodar, un cicle de conferències que arrenca aquest divendres i que s’allargarà fins al 21 de juny (algunes són online i altres es fan al seu espai de Banyoles). Comptarà amb expertes com Isabella Rosner, de la Royal School of Needlework de Londres, Nadia Albertini, brodadora d’alta costura establerta a París, i les catalanes Rosa Maria Martín Ros i Sílvia Saladrigas Cheng. El darrer dia presentarà Paradís, un brodat i un infant, un treball que fa un any que porta entre mans amb la brodadora Núria Malé i que posa en el centre del debat la crisi migratòria, amb la figura del nen sirià Aylan Kurdi al bastidor. Perquè el brodat també pot donar-nos una foto fixa dels nostres dies. Com ja ha fet tantes vegades al llarg dels segles.