Tocats i a la deriva, a la sala La Planeta de Girona

D’acord que hi ha tradicions més engrescadores pel que fa als nivells glucèmics d’alegria (com ara els bunyols per Setmana Santa). Però a casa ja se n’ha instaurat una que ens encongeix el cor per deixar més espai als ulls i les orelles: es tracta d’anar a La Planeta a veure una altra producció de Teatre Verbatim. Avui dedico aquesta postal a parlar d’una obra que es va estrenar a Girona i que encara girarà per diferents escenaris del territori. És A la deriva, una de les propostes servides pel binomi Marta Montiel-Elies Barberà, membres del Teatre de l’Enjòlit, una companyia amb destacada trajectòria dins del teatre triplement compromès: compromès amb l’art, compromès amb el pensament crític i compromesos ells dos, que són parella amb química i descendència.

Fa uns anys encetaven el cicle posant cos i veu al suïcidi juvenil (No m’oblideu mai, dirigida per Llàtzer Garcia); més endavant, van escenificar el tabú dels abusos sexuals a menors (Serà el nostre secret, de Daniela Feixas) i, enguany, la tradició d’anar-los a veure ja està consolidada. Dirigits per Lara Díez Quintanilla, aquesta vegada ens transportaven a l’experiència dels ingressos psiquiàtrics amb A la deriva, o de quan els “bojos” es treuen l’embut del cap per fer-lo servir de megàfon i cridar-nos, paraula per paraula, la seva veritat. És en aquest sentit que el llatinisme verbatim vol dir “reproducció” o “citació literal”. El teatre verbatim és una forma de teatre documental que es basa en el testimoni oral i que basteix la dramatúrgia a partir d’entrevistes. En aquest cas, han parlat amb pacients i familiars de persones que han viscut ingressos psiquiàtrics al llarg dels últims anys a Girona, però també a Lleida, Barcelona, Terrassa i Menorca. Tots plegats són part d’allò tan polièdric que anomenem “fets reals” transportats enllà de la veu-document, el testimoni, per ser dits amb la veritat del teatre.

Com ha canviat el concepte d’ingrés psiquiàtric? I els tractaments? Com n’és de diferent aquesta vivència per a cada persona? Per a una mare trencada pel dolor; per a la filla d’aquesta mare; per a algú que ha aconseguit cert rumb gràcies a l’ingrés; per a un altre que encara al·lucina. Per als estigmes amb potes i per als casos perduts. És la mimesi del missatge, però també de les paraules del cos —la gestualitat— i de la veu —la dimensió sonora— que se’ns abraonen impúdicament.

Ens van deixar tocats. No només per la cruesa del contingut, sinó per l’efectivitat de la producció. Aquest és un muntatge que ha sabut trobar la justa mesura entre enginy i naturalitat, entre el poder de la imaginació a través de la posada en escena i l’assoliment de la fita que suposem que es marcava: resultar espectacle, i també una eina de compromís social, de diàleg professional (sí, hi havia metges a la sala), d’encongidor de cors que, com el sistema de salut mental, sovint naveguen a la deriva.