Cartes de vida i escriptura de Sylvia Plath

Mira, només falten cinc minuts per a la mitjanit i he pensat que els passaria escrivint la primera carta a la meva persona preferida”. Així comença la primera carta que Sylvia Plath envia a la seva mare. És el 17 de setembre del 1950. La poeta té divuit anys i acaba d’entrar a l’Smith College, on passarà quatre anys, potser els quatre anys més feliços de la seva joventut. “Entre la Sylvia i jo hi havia una mena d’òsmosi psíquica de vegades meravellosa i molt reconfortant; altres vegades hi havia una incòmoda invasió de la intimitat”, recorda Aurelia Schober Plath al pròleg de Cartes a la meva mare. El 4 de febrer d’aquell any 1963, només vuit dies abans de llevar-se la vida, Plath va escriure l’última carta a la seva mare.

Són tretze anys de correspondència, un testimoni privilegiat de la vida i de l’escriptura de Plath. En el cas de la poeta nord-americana no es poden deslligar l’una de l’altra: “Et copio un parell de poemes; estan pensats per dir-los en veu alta, i sorgeixen de la meva joia per la descoberta d’un món que no coneixia: tota la natura”, escriu Plath a la seva mare el 1956. En aquesta carta, com en les immediatament anteriors, l’escriptora fa partícip la seva mare de l’amor que sent per Ted Hughes, a qui ha conegut poc temps abans: “El que més em destrossa és que durant els últims dos mesos m’he enamorat d’una manera terrible, i això només em pot causar molt patiment”. La rellevància d’aquesta correspondència no es limita a aquesta confluència entre vida i literatura, sinó que rau també en la reflexió sobre el sentit d’escriure —”En l’escriptura no es tracta de dir què vols fer, sinó de fer-ho; tant se val si és dolent o mediocre; el que compta és el procés i la producció, no pas asseure’s a teoritzar sobre com hauríem d’escriure idealment”—, comenta els seus textos i les correccions que en fa, a vegades motivades pels comentaris de la seva mare, lectora primera i d’enorme lucidesa, i transcriu poe­mes, a vegades definitius, a vegades esborranys.

Són tretze anys de correspondència, un testimoni de l’esdevenir de la poeta on revela el seu amor per Ted Hughs

“Sempre he volgut combinar les meves ànsies creatives amb una mena de servei al món. No soc missionera en el sentit estricte, però crec de debò que puc fer alguna cosa per contrarestar en McCar­thy i moltes opinions adverses contra els Estats Units fent una vida honesta i plena d’amor”, escriu Plath el 1955, subratllant un cop més la interrelació entre les dues esferes i alhora el seu compromís amb l’entorn. De fet, ja en les primeres cartes, ens trobem amb una Sylvia Plath que no vol passar desapercebuda: hi havia en ella, recorda la seva mare, la necessitat “de projectar una imatge de persona tot terreny: és a dir, l’estudiant que no només triomfava acadèmicament, sinó que també era socialment acceptada tant pels nois com per les noies”. I, amb els anys, tampoc voldrà ser l’escriptora tancada en ella mateixa. “De vegades és temptador amagar-te de la sang i les vísceres de la vida per endinsar-se en l’escriptura d’un assaig sobre un tema bonic i especial i convertir-te en una experta indiscutible, però jo, com Yeats, m’estimo més dir: ‘La meva glòria rau en un haver tingut aquests amics’ quan finalment abandoni el món”. A aquest desig d’arribar a tot s’afegeix un perfeccionisme que li dona moments d’eufòria, però també de frustració davant de cada relat, i que l’acompanya al llarg de la seva vida. Perquè allò que no deixarà de fer mai és escriure; l’escriptura va ser l’últim ancoratge quan la vida es va tornar insuportable. La voluntat, expressada a l’última carta, de visitar un metge per “capejar aquests temps difícils” és el testimoni d’una dona que, en paraules de la seva mare, posseïa un “coratge formidable” i que només afluixà als últims mesos. Tota una vida, amb totes les seves tonalitats, està reunida a Cartes a la meva mare, una obra essencial per endinsar-se en el món literari i vital de Sylvia Plath, però també per comprendre els desitjos, les frustracions, les angoixes, les felicitats i les pors que fan tremolar l’ànima humana.

Cartes a la meva mare

Sylvia Plath 
Edicions del Periscopi
640 pàgines. 25,90 euros