_
_
_
_
_

Maria Garganté: “Sobreestimem el component subversiu de la festa”

Experta en l’art i l’arquitectura d’època del barroc a Catalunya i les manifestacions festives i la religiositat popular, Garganté publica ‘Santificaràs les festes’

Maria Garganté al claustre del Seminari Conciliar de Barcelona.
Maria Garganté al claustre del Seminari Conciliar de Barcelona.Albert Garcia

L’editorial Fragmenta s’ha fet un lloc respectat en l’assaig breu en català, especialment gràcies a col·leccions tancades com Pecats Capitals, Assaltar la Bíblia i ara Deu Manaments. Totes aprofiten la Bíblia com a trampolí per explorar les inquietuds de cada autor. Maria Garganté, historiadora de l’art i experta en festivitat popular i el barroc, ha estat l’encarregada del tercer manament, Santificaràs les festes.

PREGUNTA. Com va a parar a l’estudi de les festes?

RESPOSTA. Hi vaig a parar des de la història de l’art i l’arquitectura del barroc. Començo a fixar-me en les festes que es fan, per exemple, quan s’inaugura una nova església. A partir d’aquí començo a interessar-me per la festa religiosa, tant en un sentit solemne com popular, d’aparador social, que trobem durant els segles XVII i XVIII.

P. Quin vincle concret hi ha entre la festa i el barroc?

R. El barroc marca l’inici de la modernitat. En un moment en què mitja Europa es fa protestant, l’Església catòlica engega tota una sèrie de mecanismes de propaganda per reafirmar l’hegemonia religiosa a Europa. Ho fa per diverses vies: una és la de la pedagogia i una altra és la de la persuasió. En aquest sentit, la festa té la capacitat de moure i commoure, és un instrument propagandístic excel·lent. És un element vistós, expressiu, que connecta amb l’ànima de la població.

P. El barroc ha estat tradicionalment relacionat amb certa foscor.

R. Sí, és un dels tòpics que l’envolten. És un període molt vitalista, precisament perquè és el moment en què el subjecte modern es consolida. I el subjecte té una consciència de finitud molt accentuada. Sabem que la vida és efímera i que, d’alguna manera, s’ha d’aprofitar, però també s’ha de viure d’una manera determinada. I l’Església aprofita aquest ambient. Hi ha una ambivalència. És característic del barroc aquest joc de miralls ambivalents: d’una banda, una cultura dirigida; de l’altra, aquesta efervescència i vitalitat. La cultura del barroc és popular i és culta al mateix temps. És escatològica i és vital. I la festa també juga molt amb aquesta ambivalència. D’una banda, podem tenir una processó del Corpus completament codificada i jerarquitzada i que és una parada no només de la jerarquia catòlica i després sempre tenim aquells elements que desborden la codificació de la festa.

P. A l’assaig utilitza sovint les paraules ‘necessitat’ i ‘supervivència’, conceptes més pràctics que hedonistes.

R. La festa té aquest punt de descompressió necessari perquè la monotonia no acabi amb nosaltres. La festa obeeix a una necessitat i uns codis de supervivència. Li convé al sistema perquè són aquells intersticis per descarregar i després tornar a ser més productius, tornar a l’ordre. Forma part d’aquesta qüestió dual que té la festa. Moltes festes que es defineixen a vegades pel menjar o l’excés tenen abans o després un període de contenció: després del carnaval ve la quaresma i abans del Nadal hi ha l’advent. Són sistemes endreçats perquè ens estem contenint. Fixa’t en el calendari d’advent: la gràcia és que cada dia obrim només una finestreta.

P. Hi ha diferències entre les festes de llocs tradicionalment catòlics com Catalunya i d’altres de protestants?

R. El món catòlic és més de cara enfora. És un univers festiu de solemnitat externa i el món protestant té un punt més de contenció. Però a vegades períodes més llargs de contenció provoquen un esclat amb més pressió. El fenomen festiu i la vivència del fenomen festiu és bastant transversal en totes les cultures i circumstàncies.

P. Aquests períodes de contenció i esclat també aporten una ciclicitat. Però a l’assaig diu que la noció de ciclicitat l’anem perdent.

R. És indiscutible que anem perdent la relació amb els cicles naturals. No només s’evidencia durant l’advent; la majoria de festes majors són a l’estiu, però ja no les vinculem a la celebració del final de la collita. Hem perdut la relació amb els trets originaris de la festa, els més arrelats a la natura, però sí que es manté el codi cultural. El Nadal, per als cristians, és el naixement del fill de Déu, però també és l’arribada de la llum, la fi dels dies foscos. Això no vol dir que hi hagi un sentit primigeni que després s’hagi corromput, simplement que totes les cultures han tingut necessitat de dotar de sentit o modificar-lo segons les necessitats. N’hi ha moltes que venen d’elements naturals sacralitzats, com el foc o l’arbre, vinculat a la fertilitat.

P. És important l’expectativa de la festa?

R. L’expectativa de la festa és com els preliminars, també és festa. A vegades pot arribar a ser el millor de la festa. No és només el fet que es basi en una determinada ritualització, hi ha una qüestió emocional, una sensació irrepetible. Quan la festa s’esdevé, l’emoció desapareix o es transforma.

Maria Garganté, al claustre del Seminari Conciliar de Barcelona.
Maria Garganté, al claustre del Seminari Conciliar de Barcelona.Albert Garcia

P. Parla de la nostàlgia dels diumenges, però podríem aplicar-ho també a qualsevol festa: molta gent viu el cap d’any amb cert patiment.

R. Jo quan em plantejo escriure sobre aquest manament, d’entrada em dic que és el més fàcil de seguir, ens convida a deixar de treballar, que és el que la major part de la gent fa a la força. Però això no vol dir que no tingui arestes. La felicitat obligatòria és molt intrusiva, i més en un context de pressió mediàtica com el nostre. M’agrada expressar la meva solidaritat amb els que se salten el manament, els que voldrien adormir-se el dia 23 de desembre i despertar-se el 7 de gener. A més, qualsevol festa, després dels preliminars i l’esclat, té un postfestum que pot ser molt dur.

P. Té una mirada poc presentista sobre la festa, també serveix per mirar el futur.

R. La festa és un moment liminar i, per tant, ha de servir per pensar sobre el que ve després. No és només un ritual comunitari, també té un caràcter intern i reflexiu. Trenquem l’ordre rutinari i hem d’utilitzar aquest parèntesi per pensar si la vida que tindrem quan tornem és la que volem.

P. Quan parla de la nostàlgia dels diumenges a la tarda fa referència a ‘Diumenge’ de Hopper i és una constant en l’assaig: contraposa conceptes amb obres d’art.

R. Em dedico a la història de l’art i per mi és habitual pensar en imatges. I per il·lustrar una festa es pot recórrer tant a imatges de pintura flamenca del segle XVII, on veiem camperols ballant de forma desaforada, com a Kermesse de Rubens o aquestes escenes reflexives de Hopper. La pausa que reflecteix Hopper és necessària i també forma part del parèntesi festiu. Els diumenges tenen aquesta dualitat, de descans i comunitat.

P. És evident que hi ha hagut una laïcització progressiva dels diumenges i de les festes en general, però a l’assaig diu que la dicotomia entre religiós i pagà és falsa, en les festes, que aquests dos prismes es van succeint de manera dinàmica.

R. Hi ha gent que ara felicita el solstici en lloc de felicitar el Nadal, fins i tot es pot considerar el Nadal una apropiació del cristianisme d’un fet astronòmic i, per tant, natural. Però és que fins i tot el paganisme és molt religiós. L’afany de transcendència, sacralitat i ritualitat és connatural a l’ésser humà, no és una qüestió cristiana. Hi ha un fenomen de doble direcció per cristianitzar i laïcitzar les festes. L’ou com balla és una manifestació festiva vinculada al Corpus, i darrerament hi ha hagut la voluntat institucional de desvincular-lo del fet religiós. Això és fer trampa perquè, independentment de la creença de cadascú, no podem negar el pòsit cultural que hi ha en cada festa.

P. Però també hi ha la direcció contrària: cert escepticisme quan es percep que una festa no té aquest pòsit atàvic i transcendental. No ens agrada pensar en la sardana com una estratègia noucentista, per exemple.

R. Sí, sembla que la tradició hagi de tenir aquest pòsit ancestral perquè legitimi la nostra identitat, quan hi ha moltes tradicions inventades i assistim constantment a la invenció de tradicions.

P. Amb aquesta voluntat s’acaben cometent incoherències com la torrentada de barcelonins que van a festes de pobles aliens, perquè sembla que allà hi ha una autenticitat que la ciutat no permet.

R. I, en aquest moviment, la pregunta interessant seria qui sap que la Patum és Corpus. Les festes tenen un caràcter cada cop més massiu, en el cas de la Patum va ser determinant que fos declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Però és cert que vivim un auge de la cultura festiva de caràcter tradicional, tenim necessitat d’allò singular, encara que impliqui envair i estereotipar la festa dels del costat. Barcelona no es pot tractar com un tot, potser hi ha generadors d’identitat més sòlids als barris, però és cert que potser falten referents sòlids més potents.

P. Festa, violència i política van de la mà?

R. Sí, hi ha un vincle inherent entre festa i violència, en un moment d’exaltació es pot produir el col·lapse de manera general. La festa i la manifestació tenen el mateix origen i totes dues poden acabar en aldarulls. Ara bé, una de les teories de fons del llibre és que a vegades sobreestimem la festa com a element subversiu. Tradicionalment, la festa ha estat més dirigida del que hem volgut creure. La festa convé al sistema, perquè és necessària com a sistema de control i és tolerada pel mateix sistema. Per tant, la subversió es mou sempre en uns marges poc desbordables. El que és difícil és que es produeixi el trencament d’aquests marges. Jo soc escèptica i a vegades m’he declarat insurrecta amb la festa. Sempre hi ha un retorn a l’ordre.

P. On és, doncs, la subversió?

R. En l’assaig cito Bakhtín, que parla molt sobre la cultura del riure. El sistema ens vol prendre aquesta capacitat, l’alegria en la revolta, però la festa, l’alegria, la violència i el combat es toquen. Tampoc cal adoptar una actitud esnob contra la festa i ser un aixafaguitarres, està bé assumir la pròpia vulnerabilitat. Deixar-nos emocionar o commoure no ens fa més febles.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_