Muralisme: de Catalunya al món

Portar l’art al carrer. Literalment. Això és el que pretenia el comissari i crític d’art Daniel Giralt-Miracle a Barcelona, el 1969, en plena dictadura. I va aconseguir-ho a còpia d’enginy i bons contactes. No va pensar ni en murs verges ni en façanes despullades, sinó en les tanques publicitàries que a l’estiu es quedaven buides. Per què no convidar artistes reconeguts perquè les convertissin en el seu llenç davant dels ulls de tothom? Així va néixer la primera edició de Pictorama, un projecte que va permetre veure com treballaven fora de l’estudi pintors de la talla de Guinovart, Anzo, Yturralde, Clavé, De Prada-Poole, Tharrats, Ponsatí i un llarg etcètera. De fet, la convocatòria de Giralt-Miracle va tenir més artistes disposats a enfilar-se dalt d’una bastida que tanques disponibles. Però a pesar de cert rebombori mediàtic, Pictorama no va tenir continuïtat. Treure l’art del seu espai natural —els museus i les galeries— potser era una idea massa trencadora, i més encara si el públic espontani el confonia amb publicitat comercial.

Mentre a Barcelona el projecte Pictorama va ser flor d’estiu, a Filadèlfia un jove afroamericà estava a punt de canviar les regles del joc. Per cridar l’atenció de la noia que li agradava, no se li va ocórrer res més que pintar les parets del seu barri amb un inequívoc “Corn­bread loves Cynthia”. Darryl McCray va ser pio­ner en usar el seu propi malnom i no el d’una colla, un gest que van començar a repetir altres joves de la comunitat. La llegenda de Corn­bread és va engrandir no tant per lligar-se la Cynthia —que també—, sinó per haver pintat a un elefant del zoo un eloqüent “Cornbread lives” després que la premsa local el donés per mort arran d’una baralla entre bandes. Tot i que McCray va ser arrestat per aquesta irònica reivindicació vital, l’espurna grafitera de Filadèlfia aviat va saltar als carrers de Nova York i, des d’allà, va infiltrar-se lentament a Europa via Londres i París, on ja havia començat a arrelar la subcultura de l’art urbà. I és que des de mitjans dels anys setanta el grafiti va ser la vàlvula d’escapament de molts joves i el cavall de batalla de les institucions públiques, que consideraven que els artistes de l’aerosol practicaven el vandalisme. I d’aquells plors pels vagons de tren pintats —no tan llunyans en el temps— arribem a la paradoxa actual: l’art urbà ja es passeja pels museus i per les galeries, en part gràcies a bombes mediàtiques com el misteriós Banksy.

Sota el paraigua de l’art urbà han conviscut i evolucionat diferents disciplines més enllà del popular grafiti. Una d’elles és el muralisme, una pràctica tan antiga com la mateixa consciència humana: què pintaven sinó els homes i les dones del paleolític a les coves? Al llarg de la història de l’art es pot resseguir una petjada muralista universal i heterogènia, que inclou icones renaixentistes com El darrer sopar de Leonardo da Vinci o la monumental i prolífica obra del mexicà Diego Rivera, un dels més destacats exponents del muralisme del segle XX. Però, més enllà del cànon, i en paral·lel a l’eclosió del grafiti, també va sorgir un muralisme fruit de la necessitat d’expressar-se, de reivindicar, de denunciar (poc importa el verb) que anava més enllà d’un tag o una marca personal feta amb esprai. El que fa dècades va començar espontàniament als suburbis de les grans ciutats s’ha anat estenent com una taca d’oli —sobretot als Estats Units i a diversos països europeus— fins a la consolidació d’un circuit internacional en què els muralistes catalans tenen un paper destacat.

Bèlgica, Suïssa, els Estats Units, Kosovo, Bielorússia, el Canadà, Portugal, França, Itàlia, Irlanda, Geòrgia, Rússia, Escòcia... Aquests són alguns dels països que ha visitat Nil Safont aquests darrers anys, i en alguns hi ha estat més d’un, dos i tres cops. Poc s’imaginava aquell nano que pintava tags pels carrers de Berga i que va estudiar Belles Arts a Barcelona que un dia recorreria el món pintant murals com a Slim Safont. Amb només 28 anys, porta la vida d’una estrella del rock. Almenys, vist des de fora: ara una setmana aquí, ara quinze dies allà, ara agafo un avió, ara un altre, ara pinto a peu de carrer, ara enfilat en una grua a 40 metres d’altura. A Safont li agrada capturar instants de la vida quotidiana, i ho fa amb un estil clàssic que beu de l’impressionisme. “Vivim en un país amb molta tradició pictòrica: Casas, Sorolla, Fortuny... Crec que això fa que la gent jove tingui tant de nivell. De fet, dir que ets de Barcelona ja et dona bona reputació. A més, se’ns reconeix per un estil figuratiu que comparteixo amb altres artistes d’aquí, com Elisa Capdevila, Alba Fabre, Iván Floro... En canvi, als francesos se’ls valora més per la il·lustració i la geometria, i als italians, per l’estil renaixentista”, assegura.

Qui tampoc s’havia imaginat mai pintant murals arreu del món és la Cinta Vidal. Com que li agradava dibuixar, va estudiar il·lustració, però la seva veritable formació va ser al Taller d’Escenografia Castells de Santa Agnès de Malanyanes. “Allà em van ensenyar un ofici que ara s’està perdent: la pintura de telons per a teatre. Pintàvem amb teles gegants clavades a terra, i va ser així com vaig aprendre a pintar a gran escala”, explica des del seu estudi de Cardedeu. La crisi econòmica del 2008 la va empènyer a experimentar en obra pròpia, en què explora magistralment el concepte de gravetat connectant arquitectura i humans. Una petita exposició a Barcelona li va canviar la vida. “No sé com, va contactar amb mi una galeria d’art de Los Angeles i des del 2016 hi col·laboro. De fet, van ser els que em van animar a pintar en gran format”, recorda. Darrere de cada mural de Vidal —en té a Hawaii, Hong-Kong, Kobe, San Francisco, Atlanta i en moltes ciutats euro­pees— sempre hi ha un procés de planificació. “M’agrada que tinguin una història al darrere i fer un estudi minuciós de l’espai, i també de l’entorn, del context. Jo marxaré d’allà, però la gent que s’hi queda ha de fer seva l’obra que deixes”, afirma.

Com Safont i Vidal, Marina Capdevila ha trobat refugi en el dibuix des que té memòria. Tot i estu­diar Belles Arts a Barcelona, les seves primeres experiències laborals van estar relacionades amb el disseny gràfic. Però necessitava tornar a les sensacions del paper i el llapis, de manera que va apuntar-se a un curs d’il·lustració. A la mateixa època, un col·lega va introduir-la al món dels murals. I allò que va començar com un entreteniment de cap de setmana va anar agafant forma fins a convertir-se en una professió que la porta del Brasil a Bèlgica, de la Gran Bretanya al Canadà, de la Xina a Itàlia, de Mèxic allà on sigui. “Ja fa anys que no decideixo on vaig de vacances. Aquest febrer em toca anar a Sud-àfrica”, fa broma. La carrera de Capdevila s’ha consolidat gràcies a un estil molt personal, inspirat en els avis de Falset, el seu poble natal. “M’agrada pintar iaios canyeros, no decadents. Vull trencar aquest estereotip que ja no serveixen per a res i així replantejar el concepte de vellesa. Això també m’ha servit de teràpia perquè tinc por a la mort, a envellir, a emmalaltir... i veure’ls em fa pensar que puc arribar als 90 anys estupendament”, sentencia.

Les escenes quotidianes de Slim Safont, els microcosmos gravitacionals de Cinta Vidal i l’eixerida gent gran de Marina Capdevila només són la punta de l’iceberg d’un planter de muralistes catalans que brillen en el circuit internacional de l’art urbà (la llista completa seria inacabable, però tots coincideixen què hauria de començar amb Octavi Serra, àlies Aryz, que ha obert les portes a tota la resta). Per què aquests artistes no són profetes a casa seva tot i tenir obra repartida també per diferents indrets de Catalunya i Espanya? “Aquí el muralisme no està considerat. Els ajuntaments et poden encarregar un mural perquè es pensen que, com que t’agrada pintar, el faràs gratis. I a fora ho respecten més. No és només una qüestió econòmica”, dispara Vidal. “Fa dotze anys que pinto, i en fa un, un any, que vaig poder pintar el meu primer mural gran a Barcelona, i perquè em va patrocinar Adidas. Saps què passa? Que a fora valoren la nostra feina i ens paguen quatre cops més. Aquí encara ho veuen com un acte vandàlic que embruta una paret, no com a cultura urbana”, assegura Capdevila. “Dins del gremi també hi ha cert malestar, perquè ens adonem que molts cops els que organitzen projectes cobren més que els artistes, i les diferències són desorbitades. Si en lloc d’un mural aquella façana es pintés tota de blanc, el pintor cobraria més que nosaltres”, es lamenta Safont. “Ens coneixem tots i ens trobem als festivals, però anem per lliure. I potser el que caldria és organitzar-se i crear un sindicat de muralistes. De fet, és una idea que s’està parlant amb alguns companys com els de Reskate Studio”, afegeix Vidal.

“La nostra feina és molt dura. Les jornades són llarguíssimes, i tant se val si fa molt de sol o molt de fred. Et jugues la vida dalt d’una grua a 40 metres d’altura i ni tan sols saps qui l’ha muntada”, recalca Safont, tot i reconèixer que, un cop veu acabat el mural, se li obliden tots els mals. El desgast físic ha fet que tots tres busquin l’equilibri entre el muralisme i l’obra d’estudi. De fet, Vidal acaba de fer una exposició a Nova York i ja està immersa en la preparació de la propera a Alemanya. També la preocupa que el boom actual comporti saturació. “Els murals han de tenir un sentit, un criteri, no només pintar coses grans i boniques. No se n’ha d’abusar, no val tot a tot arreu”, afirma. En la mateixa línia es manifesta Capdevila: “Quan acabes pintant tot un poble de dalt a baix també es perd la seva identitat. Ara mateix crec que no participaria en aquests festivals”, diu sobre les experiències de pobles com Penelles, a la Noguera, i Fanzara, a l’Alt Maestrat. Però Safont continua defensant el poder d’una disciplina màgica “que porta l’art al carrer i a la vida quotidiana de les persones”. En essència, tal com s’ho va imaginar Giralt-Miracle ja fa més de mig segle.