Girona, una postal de nosaltres
La ciutat és molt més que un lloc boniquet on fer de Lance Amstrong
Una postal cofoia? Les cases de l’Onyar. Les de Ruyra, que les veia com una “munió de captaires vestits amb robes apedaçades” o les de Sagarra, que notava com “s’ajunten amb la intimitat més impúdica. El riu és el pare pedaç i el confident de les misèries d’aquests pisos sense llum, aquestes cases tombals i estrafolàries”. Ara no hi ha a penes riu que faci de pare pedaç, però ja no ens fa falta: les hem encolat amb la unitat inequívoca del nostre orgull gironí. Potser perquè venim de saber-nos grisos, foscos i malgirbats, el gironisme d’ara (atiat encara més pels èxits futbolístics) és més esplèndid que mai. I potser no passa res per haver-nos convertit en una postal de nosaltres, però estaria bé que fos una d’aquelles que, quan les mous lleugerament, hi apareix de gairell una altra imatge. No sé si m’explico: Girona és molt més que l’orgull gironí.
Gairellejant-la, a la postal també hi surt nostre patró: sant Narcís, el de les mosques. De mosques n’hi ha moltes per aquí, aquests dies. Les àvies deien —i nosaltres ens en refiàvem— que la fredorada de Sant Narcís les matava totes. Ja és curiosa, la cosa. Un sant estimat per haver liderat un exèrcit de mosques assassines contra l’invasor, ens deslliura cada any de la seva enutjosa plaga. Invoquem doncs el nostre patró per un nou miracle en temps d’uns altres invasors i que cada any s’endugui el remei amb una nova fredorada. Cal defensar-se de les nostres solucions. No sé si m’explico: Girona és molt més que un lloc boniquet on fer de Lance Amstrong.
Tanmateix, la fredorada que anunciaven les àvies no va venir durant les Fires i Festes de Sant Narcís, celebrades com cada any a finals d’octubre. Només un dia vam tenir la sensació que havia vingut l’hivern de sobte. Els més previsors portaven plumífers; els altres —mig Girona i part de l’estranger: Salt, Cassà, Sarrià, Quart, etc.— arrosseguen un refredat des de llavors. Congelats, van anar a barraques per ballar al concert de Lal’ba, Triquell i La Fúmiga. Bé, van anar a barraques per veure a tothom; per ajuntar-se —com deia Sagarra— amb la intimitat més impúdica; per quedar a la primera “farola”; per intentar menjar-se un frànkfurt a la barraca on hi hagués la mare d’algú a les planxes (sempre t’assegures un millor mos). Així, durant les Fires la ciutat es va omplir de visitants d’arreu i tots els barris estaven de festa. Volia centrar aquesta postal en alguna de les moltíssimes activitats que es feien durant aquells dies. Però no he pogut. Durant les Fires estem aclaparats, feliços d’infància absoluta, reviscolada, compartida. Potser perquè tenim fills i nebots volem transmetre’ls aquesta mena de gironisme, el que cada tardor es transforma en una banda municipal de mosques lluminoses i estridents contra els maldecaps, ballant damunt les fulles seques. Això almenys durant els dies de festa major, no sé si m’explico: que s’han acabat les Fires i només som bons per fer draps, draps de molts, molts pedaços.
