Comptar els infants

La premissa de la pel·lícula Nowhere és que en un futur de sequera i escassetat les autoritats espanyoles assassinen nadons, infants i embarassades: una mena de Handmaid’s Tale a la inversa. Tot això s’ho ventilen en dos minuts al principi i és del tot irrellevant. La tensió de la pel·lícula es troba en les desventures d’una fugitiva, embarassada de nou mesos, que acaba sola en un contenidor d’alumini enmig de l’oceà. La situació és gestionable fins que es produeix el que només puc definir com una escena de porno obstètric. Des d’aleshores, acompanya la fugitiva un nadó.

L’aparició de la criatura va complicar molt la meva relació amb la pel·lícula. Fins a aquell moment l’havia mirat amb ironia, criticant les línies de diàleg i burlant-me dels moments melodramàtics. Però no ho podia negar: la sort del nadó m’havia segrestat emocionalment. Em vaig trobar, cada vegada que apareixia la dona sola, cridant a la pantalla “ON HA DEIXAT EL NADÓ?”. Per salvar la dignitat, vaig treure el mòbil i em vaig refugiar a Twitter. En lloc de distracció banal, a Twitter hi vaig trobar cadàvers ultratjats d’infants i adults israelians i vídeos de Netanyahu declarant l’estat de guerra. Era el vespre del 7 d’octubre i prevalien el caos i el desconcert. Potser ja havien començat els bombardejos sobre Gaza. El malestar induït per l’efectiva porqueria audiovisual de Netflix va derivar en una sensació sufocant d’irrealitat.

Tots dos bàndols han perdut menors de manera traumàtica i violenta. Tres setmanes després del 7 d’octubre, circularia un informe de Save the Children segons el qual han mort tants infants a Gaza en 21 dies de bombardejos israelians com en totes les zones de conflicte del món des de 2019. També es viralitzaria la pàgina Countingthekids.org, un comptador de víctimes infantils del conflicte, on cada mort és representada per un nadó amb els colors d’Israel o Palestina. La pàgina convida a un scroll llarg i angoixant on predominen el verd-blanc-vermell-negre.

Fa vint-i-sis dies que va començar la guerra. Al meu mur apareixen diàriament vídeos de nadons palestins ferits, tremolant pel xoc; nadons rígids pel rigor mortis. No serveix de res que els esquivi per educar l’algoritme. Com els guionistes de Netflix, sap que res desperta reaccions tan extremes i emotives com el patiment d’un infant en un conflicte d’adults. Conviure amb els vídeos requereix un nivell perillós de dissociació que cada cop costa més assolir. Algú va tuitejar que hem de seguir mirant-los per responsabilitat ètica; però sospito que congratular-nos per ser capaços d’empatitzar amb el patiment aliè és només una forma de narcissisme. Per relativitzar, un amic em recorda que a totes les guerres moren infants. Em pregunta on érem els occidentals sensibles durant les matances de civils al Iemen o Mosul o Somàlia. Ell llegeix la guerra desde la geopolítica i la lògica militar, amb el cap fred, i em recorda que si moren tants menors a Gaza és perquè la seva taxa de natalitat és inconcebiblement alta, la d’una comunitat assetjada que es perpetua constantment i contra tota esperança.