‘Un tigre a París’, de Cristina Rivas: una novel·la sobre l’amistat entre dues dones i el dol a París

“Espero una amiga que és morta. L’he anada a trobar al cementiri, però no hi era”, li diu la protagonista al cambrer del Sarah Bernhartd, el cafè on acostumava a veure’s amb la Fadwa Suleiman, actriu siriana que va encapçalar les protestes contra Bashar al-Assad. A París, on finalment es va haver d’exiliar, és on es troba amb la protagonista d’Un tigre a París, el primer llibre de la periodista Cristina Rivas. La protagonista és ella o, més ben dit, és un transsumpte de Rivas, que, tot escollint la primera persona com a veu narradora, no planteja l’obra com un relat explícitament autobiogràfic. Els detalls a partir dels quals es poden reconstruir en part els últims anys de la Fadwa Suleiman i les dades que permeten establir una connexió entre el jo narrador i l’autora estan barrejats entremig d’una trama on allò que importa no és si va succeir tal com ara es narra o si els diàlegs van ser els que es reprodueixen. Allò que veritablement importa és l’amistat que es desprèn de tots els moments que el record reescriu.

L’amistat, en efecte, és el tema central d’Un tigre a París, que, alhora, té elements característics de la literatura del dol, quan neix de la ràbia que la narradora sent per la mort de la Fadwa per culpa d’un càncer. “Quan l’enyor m’agafava per la gola recorria als vídeos del YouTube (...) M’aturava més estona en un de concret, el que em transportava a aquella plaça d’Homs, la ciutat rebel, cor de la revolució siriana. Allà, una Fadwa a qui jo ja no coneixeria —la d’abans de l’exili a París— cridava des d’una taula de fusta convertida en tarima amb una barreja extraordinària de fúria i alegria”, escriu Rivas. Un tigre a París és un llibre contra la mort, on el dol finalitza amb l’exaltació de la vida, tot i que aquesta ja ha arribat al seu final, i de l’amistat com alguna cosa que perdura malgrat la pèrdua. L’amistat és la possibilitat de retrobar-se en l’altre, veure-s’hi malgrat les diferències. La narradora és una periodista al Pròxim Orient que decideix deixar el programa on treballava, que havia arribat a ser el “vaixell insigne de la cadena” i que en aquell moment anava a la deriva com ella.

S’instal·la a París per amor, però també a la recerca d’una llibertat anhelada. La ciutat és per a ella un refugi, com ho és per a la Fadwa, tot i que per a l’actriu l’estada a París no és una elecció, sinó una necessitat. Malgrat aquestes diferències, el que uneix les dues dones és el compromís amb les seves idees: Fadwa defensarà fins al final que la violència no es pot convertir en el motor de la revolta i la narradora intentarà tirar endavant un documental sobre la Fadwa, conscient com només pot ser conscient un periodista de la necessitat d’explicar les històries, sobretot aquelles que no obren els telenotícies. Els intents per mantenir una relació que no funciona o el conflicte entre continuar amb el seu compromís amb la revolta siriana i estar al costat del seu fill descriuen aquestes dues dones lliures i contradictòries. “Els nens et canvien el nom, et devoren, se’t mengen, els tems, t’estiren els cabells i et vigilen si mires el telèfon. Em pregunto si la Fadwa havia volgut fer vacances del seu fill, el dia que va fer la bossa cap a Homs”. Convertida en mare, la narradora s’emmiralla en la seva amiga, a qui encara no ha portat flors, incapaç d’acceptar la seva mort. Un tigre a París va guanyant en la mesura que avança, i, sobretot, en la mesura que el jo de l’autora es dilueix, la Fadwa guanya presència i la història d’amistat compartida s’imposa. Perquè Un tigre a París és fonamentalment un llibre sobre l’amistat entre dues dones que, a vegades amb empenta i a vegades a les palpentes, s’obren pas entre contradiccions i obstacles, entre guerres de diferents tipus.

Un tigre a París  

Cristina Rivas
Angle Editorial
140 pàgines. 17,50 euros