_
_
_
_
art
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Els deu anys lletjos de Joan Cornellà

Tots els enganxats a una pantalla han vist algun cop un dels seus personatges somrients i sarcàstics

Joan Cornellà
El Centro de Arte Contemporáneo de Málaga, presenta Dek Tau, la primera exposición individual de Joan Cornellà en un museo de Europa, en una imagen cedida.

Barcelona, any 2012. A Fatbottom, una llibreria del Poble-sec vora El Molino, el dibuixant Joan Cornellà presenta el tebeo Fracasa mejor i exposa una sèrie d’originals que ha anat penjant, últimament, a Facebook. Representen un canvi respecte de l’estil que mostrava, per exemple, en els seus inicis a El Jueves. Allà practicava un hiperrealisme humorístic, en l’escola del famós il·lustrador satíric Drew Fried­man. Juga amb les ombres i els clarobscurs i s’especialitza en la caricatura lletgista del personatge d’actualitat. Cornellà dibuixa desagradable. Fa coses petites, però ja se li veu la pulsió contracultural que el domina. Amb la secció “Gas de la Risa” al mateix Jueves, depura el registre. Simplifica la línia i introdueix la poètica de l’absurd. Les historietes mudes que s’exposen a Fatbottom introdueixen un altre canvi substancial: l’acoloriment naïf. És aquarel·la de tota la vida, que és barata i permet la superposició de colors clars sobre foscos.

Amb això i una mala bava genia­loide, Joan Cornellà ja tenia totes les eines per triomfar a repel de la contrareforma woke, però pocs podien imaginar la dimensió del que havia de venir. Emparat pel generós algoritme de Facebook a principis de la dècada passada, els dibuixos de Cornellà es viralitzen i la seva popularitat creix en progressió geomètrica. Connecta de manera incomprensible amb la part sinistra de la consciència humana i fa riure. No és cap exageració dir que ara és una celebritat internacional i que tots els habitants del planeta enganxats a una pantalla han vist algun cop un dels seus personatges somrients i sarcàstics. Entre mutilacions, selfies amb pistoles i frases d’autoajuda. Cornellà té actualment gairebé quatre milions de seguidors a les xarxes. I s’ha convertit en una mena de llegenda.

En bona part perquè ell hi ha contribuït activament. Amb l’èxit de Facebook, va deixar de col·laborar amb El Jueves i es va exiliar a Hong Kong. L’atrauen amb efectius cants de sirena. D’entre tota la humanitat, els orientals són els més fascinats per la seva obra. Allà és més famós que Bruce Lee i comença a exposar regularment, sobretot a la Xina meridional i al Japó. Cornellà publica llibres, i els orientals, tan sol·lícits, li fabriquen tota classe de marxandatge, des d’action figures a imants de nevera. No només desapareix físicament d’Europa, sinó que ara també juga i cultiva el misteri identitari. Seguint les petjades de Salinger, Pynchon o Marta Rojals, es protegeix de l’exposició pública i de les xarxes socials, deixa de concedir entrevistes i es reclou a Hong Kong. Entén que els seus dibuixos ja parlen per ell i s’esfuma. La màxima popularitat amb la mínima visibilitat personal. Fes-te fotre, Sistema.

Màlaga, març del 2023. S’inaugura Dek tau (‘deu’ en esperanto i ‘anys’ en maori) al Centre d’Art Contemporani de la ciutat andalusa. És el primer museu europeu que exposa una mostra completa i retrospectiva de Joan Cornellà. Hi ha cent seixanta obres del període de triomf esclatant d’un humor negríssim i redemptor, higiènic. Ell, naturalment, no hi és. Però el CAC s’omple de gent jove i d’entusiasme —una altra paradoxa que contradiu l’esperit antientusiàstic de Cornellà— i el catàleg de l’exposició s’esgota la primera setmana. No hi ha queixes, escàndols ni cap polèmica carregosa sobre la llibertat d’expressió. L’obra ha de tornar cap a Seül, que la reclamen. No hi ha cap notícia que cap mostra similar hagi d’arribar, posem per cas, a Barcelona.

A la capital catalana, precisament, hi corre una brama. Joan Cornellà s’avorreix tot sol a Hong Kong i està a punt de repatriar-se. No crec que sigui necessària aquesta crida, però és una comesa civil que no tornem a deixar escapar un dels més grans artistes plàstics catalans del present. A canvi, si els xinesos es queixen gaire, els podem enviar Jaume Plensa de manera vitalícia. Li paguem nosaltres l’estada i tot. I recordeu: sigueu sempre els millors en ser els pitjors.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_