Carles Francino: “A Catalunya no hi ha hagut mai un problema real al carrer amb la llengua”

Va passar la covid i un ictus alhora. Per això, Carles Francino (Barcelona, 1958) assegura que té una pilota extra de vida. I l’està aprofitant. “Al màxim”. El director de La ventana celebra aquesta setmana els trenta anys d’aquest programa radiofònic de la Cadena SER. No pretén donar lliçons a ningú, però assenyala tres dels mals del periodisme: la precarietat, la pseudoinformació i la dictadura política.

Pregunta. No es cansa?

Resposta. Gens. Cada dia em diverteixo molt i n’aprenc un niu. Però comporta un nivell d’exigència d’hores bastant potent i ja tinc uns quants anys a l’esquena, això potser em farà replantejar-me el futur més proper. Però no estic gens cansat.

P. Què signifiquen els trenta anys de La Ventana?

R. Es va obrir un espai que a la ràdio de fa trenta anys no existia, perquè la programació de tarda estava molt atomitzada. Amb una forma diferent, disruptiva —com tot el que posa en marxa Sardà—, que consistia, entre altres coses, a deixar força de banda la dictadura de la política i obrir la finestra perquè entressin aires nous. En aquests trenta anys, primer Sardà, després Gemma Nierga durant molt de temps i més endavant jo hem intentat oferir un espai de ràdio on es prioritzen altres temes. En el meu cas, són la cultura, la ciència i l’humor.

P. Sembla impossible fugir de la dictadura de la política.

R. Es pot. Els últims anys ens hem deixat conquerir un excés de terreny, perquè la informació política és moltes coses i no només les baralles entre partits. Hi dediquem massa temps i podem avorrir l’oient o, encara pitjor, contribuir a aquesta crispació, volen que ens hi fiquem. La vida està plena d’històries que val la pena explicar. I no han de ser positives per força, no vivim de cul a la realitat, sinó que l’enfoquem de cara. Hi ha un munt d’històries i projectes. A La ventana deixem de banda aquesta agenda política “obligada”, no és la prioritat.

P. Per què la figura del periodista s’ha devaluat?

R. No passem el millor moment pel que fa a popularitat per un cúmul de factors. Un de molt important és la precarietat. No vull posar excuses, però la precarietat no ajuda gens a fer bon periodisme —i aquest és un missatge per a totes les empreses. I després cal sumar-hi la gran confusió entre periodisme, informació i pseudoinformació. La irrupció de les xarxes socials, una intercomunicació magnífica, ha obert unes autopistes per on se circula sense límits de velocitat ni radars, tothom deixa anar el que vol i és molt difícil digerir-ho. Per això, som més necessaris que mai. És necessari tenir fonts, contrastar, jerarquitzar… i establir complicitats amb qui et llegeix o t’escolta. Els periodistes no som altaveus, som nexes d’unió entre el ciutadà i la vida. Hem d’enfocar les coses des de tants punts de vista com puguem. Si ens posem una samarreta del que sigui, perdem credibilitat.

P. Per què les estrelles de la ràdio i la televisió tenen sous de futbolistes i els redactors de tantes emissores, salaris baixos?

R. Estic cansat de dir-ho a la meva empresa. Els dic que tenen un model en què uns quants cobren, cobrem, molt bé i la gent de base, alguns, n’hi ha de tot també, són salaris que no es corresponen amb el prestigi i la potència històrica de la marca.

Deixem de banda aquesta agenda política “obligada”, no és la prioritat. Potenciem la cultura, la ciència i l’humor

P. Li continua sorprenent l’actualitat, com ara que es pugui aprovar a Espanya una llei d’amnistia als líders del procés?

R. El dia que un periodista perd la capacitat de sorprendre’s, ja ha agafat el camí de la retirada. La vida ens regala una pila de coses que érem absolutament incapaços d’imaginar. El tema de l’amnistia és curiós, perquè dediquem molt de temps a parlar de coses que no han passat: avui ningú no sap exactament què és el que potser acaba aprovant-se i que anomenem amnistia. En aquest assumpte fa temps que vaig establir una divisió entre els que volen arreglar tot això de forma civilitzada i els que no. Hi ha molta gent a totes dues bandes. Però la veritat és que em va sorprendre més el cas del xef esquarterador. I, alhora, també sorprèn que es deixessin un nen adormit en un autobús escolar.

P. El planeta sencer adverteix els estudiants de periodisme que s’han equivocat de carrera. Pot afirmar que aquests endevins van errats i convèncer els estudiants que no afluixin i tirin endavant?

R. Quan una persona tria una opció, se li ha de donar suport. La dinàmica de mercantilitzar els estudis no és un bon camí, estem formant persones. Necessitem relleu i gent que empenyi, que als vells ens queden quatre dies.

P. Aquesta setmana el català, el basc i el gallec s’estrenen com a llengües oficials al Congrés. I a Europa debaten que es puguin fer servir. Li preocupa la salut del català?

R. Em preocupa que hi hagi gent que intenta convertir-lo en arma llancívola. És a dir, a Catalunya no hi ha hagut mai un problema real al carrer amb la llengua, amb el català i el castellà. Els que demonitzen l’ús del català diuen coses que són una merda, però també és absurd es pretengui ser un país monolingüe. Som un país bilingüe, ric i afortunat, perquè parlem dos idiomes des que naixem. El català s’ha de protegir i defensar, però l’objectiu és conviure. Qualsevol idea que pretengui separar-nos per la llengua, la combatré sempre.