Els desheretats de Beyoncé a Barcelona: “No es veu res, però se sent força bé”

Endrapant una bossa de patates amb gust de pernil uns minuts abans que comenci a sonar la música; amb el nen entaforat al maxi-cosi en constant moviment i tapat amb una manteta; estirada a la tovallola de platja de mida extragran amb el nòvio, l’amiga i la cosina; o simplement passejant el gos. Desenes de persones esperen aquest dijous que comenci el show des de l’herba, a l’altra banda del carrer de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, a Barcelona. Estrella Serrano i Claudia Marín, amb llàgrimes als ulls, expliquen: “És la primera vegada i només ho faria per la Beyoncé”. L’Estrella explica que no va aconseguir entrades, però les seves amigues sí: “He fet la cua com si entrés amb elles a les cinc de la tarda i després m’he quedat fora per veure-la. Elles han pagat 93 euros a la pista”. La Claudia està emocionada. “Tot molt bé fins que ens han tancat les portes. Li hem vist la cara i els cabells planxats”. Al seu costat, dues irlandeses que s’han assabentat que toca Beyoncé avui a la nit i han arribat fins aquí. “No hem ni intentat comprar les entrades, sabíem que la gent es quedava a fora escoltant i hem vingut”. Entre la gentada, alguns més motivats que altres. Un intenta enfilar-se a un arbre, una mena d’olivera fràgil. Però no és fàcil. Una altra, amb top i ulleres taronja fosforescents, no para de ballar. Tant se val el que soni i com soni. S’apropa la Cecilia, que va arribar ahir a la nit de Lisboa amb la seva filla Marta i el seu marit. Vol explicar la seva història. La Marta té 18 anys i és bona estudiant. Per això, la Cecilia l’ha portat fins a Barcelona per veure la Beyoncé. Han pagat 200 euros per l’entrada, més els bitllets i les dues nits d’hotel. Mentre la Marta gaudeix de la diva dins de l’estadi, els seus pares escolten les cançons asseguts a la vorera de fora. Segurament se n’aniran a dormir abans que s’acabi el concert. Amor de mare. I de pare. Només per la Marta.

“No es veu res”, diu l’Ander resignat, “però se sent força bé”. La dee l’Ander és la cara de la felicitat. Assegut, relaxat, no és la primera vegada que va a un concert des de fora. També hi era a Coldplay: “Allò sí que va ser impressionant perquè hi havia gent que es va quedar fora per les entrades falses”. Els Mossos d’Esquadra van detectar més de 300 estafats en els concerts de la banda britànica a la capital catalana. “Van captar les víctimes a través d’Instagram i de Twitter. Oferien una aparença de veracitat i fins i tot van fer videotrucades amb algunes de les víctimes”, va explicar la policia catalana. Però per a l’Ander, el de Coldplay no era el primer concert, també va ser al de Bruce. I també pensa assistir des de fora, és clar, al de Harry Styles el 12 de juliol. Són molts els que paren bojos amb aquesta mena de concert constant en què s’ha convertit Barcelona aquest estiu. I si ets a fora ningú no et treu el mòbil, com va passar en l’últim concert de Bob Dylan. El músic ha contractat els serveis d’una empresa líder que crea espais sense dispositius. A l’Ander només el preocupa que tot plegat s’escampi i la pràctica s’acabi prohibint. “Aquestes tanques que han posat avui no hi eren a Coldplay”, adverteix. Molta policia per tot arreu.

Escoltar concerts des de fora és una cosa que ha passat sempre. Sempre? Sempre! Sí. Des dels temps de Woodstock, em diu un expert en música. I això, sens dubte, és força temps. Però algunes coses han canviat perquè ara en siguin més. La millora tecnològica del so ha augmentat el volum (se sent raonablement bé des de fora) i ara mateix amb les immenses pantalles fins i tot es pot veure amb força detall si les condicions ho permeten (és el cas de la plataforma marítima del Fòrum, que situa els dos escenaris principals i que es poden veure des del passeig). És el que va passar amb el Primavera Sound i el concert nocturn de Rosalía. Però les imatges més recents són les de desenes de persones saltant amb els mòbils encesos amb l’ooooh de Chris Martin. I el més cridaner de tot és que la banda va retuitejar el vídeo d’un dels seus seguidors.

Anar a les portes d’un estadi per escoltar un concert té una explicació senzilla: el preu de les entrades. L’encariment del procés de producció, l’alta demanda, les despeses de gestió, els preus dinàmics, els aforaments segregats i la consolidació de la cultura vip són alguns dels factors que expliquen aquests preus, explicava Fernando Navarro a aquest diari. Per veure Bruce Sprinsteen a Barcelona, les entrades oscil·laven entre els 65 i els 400 euros. Passa, a més, una cosa curiosa: la gent s’oblida de seguida del preu que ha pagat per un concert, potser per vergonya a revelar aquestes xifres, que són astronòmiques. I perquè per ells, pels seus ídols, estan disposats a fer i pagar el que sigui. L’Ander ho haurà d’assumir. Mentre encara hi hagi aquests preus i aquestes dificultats, cada vegada seran més els que vagin a les portes no per veure’ls, però sí per escoltar-los.