País d’entusiastes i de festivals de fotografia

Des del cap de setmana passat la sala principal de Cal Garbat, una antiga fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt, és una taula d’edició fotogràfica gegant amb motiu de l’onzena edició del Revela’t, el primer festival de fotografia analògica del món. A les parets es disposen fulls de contactes de gran format del fotògraf de moda, Manuel Outumuro. Tenir accés a aquesta mena de material és accedir al procés fotogràfic d’un artista. Outumuro ens ensenya el camí per aconseguir la fotografia definitiva de Javier Bardem, Rosy de Palma, Almodóvar o Rosario Flores.

Sota el concepte “Camins”, enguany també podem veure obra de Barbara Bosworth, Roger Grasas o Ramón Masats, que amb el seu Visit Spain recupera l’Espanya esquizofrènica del franquisme, on convivien gent anant amb burro i gent descapotables, el tricorni de xarol de la benemèrita i els inicis del turisme —es nota que al comissari, Chema Conesa, li han faltat metres de paret per fer encabir les fotografies, massa amuntegades.

El Revela’t no és l’únic festival que ha inaugurat edició al juny. El cap de setmana passat arrencava també el Lumínic a Sant Cugat. A Catalunya hi ha una trentena de festivals repartits arreu del país. Per què tants? Joan Fontcuberta creu que, amb la desaparició del festival Primavera Fotogràfica —una iniciativa de la societat civil emparada per la Generalitat, amb voluntat descentralitzadora—, ha imperat un sentiment d’orfandat arreu, especialment entre petites comunitats de militants interessades en la fotografia. Així s’ha pro­duït l’atomització actual.

“El fet de tenir petits festivals permet un grau d’especialització més gran”, apunta Fontcuberta, “però també es malmeten els recursos”. “Si, per exemple, el festival Scan de Tarragona fa una exposició i hi inverteix temps, energia i diners, per què no va després a Girona?”, detalla l’artista, que creu que el problema és que “no hi ha una estructura tutelada per la conselleria que permeti un treball en xarxa a nivell local”. Això explicaria per què enguany el Revela’t ha produït de nou la sèrie Icons dels suïssos Cortis & Sonderegger, una exposició que el festival Panoràmic va acollir fa només uns mesos a Granollers.

A més, “molts d’aquests festivals sorgeixen d’antigues agrupacions fotogràfiques, d’ambients d’aficionats que entenen la fotografia com una activitat recreativa, i això fa que a l’hora d’organitzar activitats no hi hagi un reconeixement professional”, adverteix Fontcuberta.

La precarietat i els festivals de fotografia són el gran elefant a la sala. Es veu i s’ignora. Multitud de certàmens no paguen honoraris als artistes que exposen, i a vegades tampoc assumeixen la producció de l’obra. Algú podria pensar que des de l’administració no s’hi estan destinant prou recursos, i és veritat. El 2022, la Generalitat va destinar uns 290.000 euros a aquests festivals; per posar-hi context, el Ministeri de Cultura francès destina a fotografia més d’1,6 milions. Però la qüestió de la precarietat va més enllà de les subvencions. “Es pressuposa que el plaer per crear ja compensa la feina”, destaca la fotògrafa Lurdes R. Basolí. A El entusiasmo, Remedios Zafra ho ha conceptualitzat: el sistema s’aprofita de la idea que el pagament d’allò creatiu va implícit en el seu exercici.

“Fer menys exposicions i cuidar més els artistes”, proposa Basolí. Un camí que festivals com l’Emotiva de Terrassa, la Nuu de Rubí o La Biennal de Xavier Miserachs de Palafrugell ja fa temps que recorren i que el mateix Revela’t ha començat a explorar: a causa de la retallada del pressupost, enguany tenen menys exposicions, però més ben produïdes. L’assignatura pendent, no només del Revela’t, és que els artistes cobrin per la feina, sense distincions.