Rareses del dia del Llibre

L’èxit clamorós de la diada de Sant Jordi d’enguany pel que fa a la venda de llibres, i en especial de llibres escrits en català, mereix acontentament, esperança i joia. La festa, per ella mateixa, és possiblement la més portentosa del continent. L’èxit en el despatx de llibres l’acaba de convertir en un esdeveniment singularíssim, enguany poc barrejat, per sort, amb intromissions de processos i revenges.

Tanmateix, aquest Sant Jordi ha posat de relleu unes quantes rareses, aspectes lleugerament extravagants, que no han de passar-nos per alt. Seria un tòpic dir avui que molts dels llibres comprats no seran llegits; això ha passat sempre; com és una veritat molt confessada que una bona facturació en aquesta diada assegura la supervivència d’editors i llibreters —no dels autors—: d’això, cal alegrar-se’n.

Una de les coses estranyes del 23 d’abril és que, des de fa uns quants anys, els llibres més venuts, en termes generals, han estat escrits per homes i dones que ostenten la professió de periodistes a la premsa, la ràdio i la televisió. (Diguem, justament, que són uns professionals que ja es guanyen la vida allà on treballen, cosa que no pot dir-se, ai las!, dels que només voldrien dedicar-se a escriure i no es guanyen la vida enlloc.) Com que la formació literària de la ciutadania, a Catalunya com a tot arreu (avui), no pot ser motiu d’exultació, hem d’entendre que els llibres dels periodistes frueixen d’una confiança apriorística que no té per què correspondre’s amb la qualitat intrínseca de les seves obres. Perquè el lector entengui què insinuem per “qualitat intrínseca” d’una cosa qualsevol, posarem l’exemple de la construcció d’una taula: cap bon fuster la faria de dues potes; perquè s’aguanti, almenys n’hi ha d’haver tres, que defineixen un pla. Un fuster surrealista o maldestre seria rebentat per tot usuari si la taula tingués menys de tres potes; però un escriptor català inepte, avui, bé per una manca de tradició literària a Catalunya o bé senzillament per una manca de lectures universals de provada categoria per part dels ciutadans —i dels escriptors—, pot despertar entre els lectors uns enormes seguiment i admiració, de vegades una adhesió engrescada que potser cal atribuir a una causa aliena al fet artístic. També els llibres han de tenir tres potes, o més. Llavors s’aguanten.

Una altra estranyesa és que una bona part dels llibres que es trobaven a les taules d’arreu ho eren de temes “políticament correctes” a més d’”històricament contemporanis”, temes tractats habitualment amb una candidesa que espanta. Vegeu la particularitat, per exemple, de La senyora Bovary, de Flaubert, que és un llibre inspirat en un adulteri famós, coetani a l’escriptura de la novel·la, però que conté una crítica ferotge contra la burgesia francesa del seu temps: és una novel·la molt ben feta, però que es troba a l’extrem oposat del “políticament correcte”. (Vet aquí una tendència molt pròpia del període modern de les lletres d’Europa, la incorrecció política, pertot menys a les lletres catalanes, amigues de l’estovament i de la caritat, sempre en termes generals.)

També és lleugerament sospitós que, de copsobte, hagin florit desenes de dones novel·listes, nacionals i estrangeres. És cert que les dones han passat molts segles a l’ombra, menystingudes i havent de portar la casa, però sembla que l’actual inflació d’”escriptura femenina” —la qual, quan s’escriu amb correcció gramatical, pot no presentar cap diferència, en matèria d’estil, respecte a l’”escriptura masculina”—, fenomen derivat de la inflació mateixa del feminisme, ha determinat que s’entengui que un llibre escrit per una dona per força ha de ser millor que un llibre escrit per un home. (Els editors saben que la dona és moda —com va passar entre els segles XII i XIV, cap novetat—, i ho aprofiten.)

Causa un cert torbament, per fi, adonar-se que, d’acord amb les llistes dels “més venuts”, acaben en lloc ridícul obres d’homes i dones del país, o estrangers, dels quals suposem uns valors ben consolidats: qui va comprar Solitud, de Víctor Català, o Bearn, de Villalonga, dues de les millors novel·les del nostre segle XX? Per entendre-ho, per força hem de recordar que la venda de llibres per Sant Jordi arriba precedida d’un aparat propagandístic de primera magnitud, i que, acostumadament, la gent pensa que una novetat té més interès que una antigalla, igual com és millor un iPad d’última generació que un de fa deu anys. Error ben gros. Quanta alegria despertaria en el cor dels lectors veure que, any rere any, s’apilen a les taules del carrer les grans novel·les de George Eliot, les Brontë o Stendhal; els drames de Shakespeare, sempre llegívols; les aventures del club Pickwick en la versió de Carner, la festa més gran de llengua catalana que potser mai ha produït la pàtria?

Quantes rareses! Però acabarem amb optimisme: tot llibre conté alguna cosa bona (Plini el Vell).