Quan les campanes toquen ‘a morto’

Les primeres notícies de tot el que és important al poble arriben per l’aire, quan repiquen les campanes de l’església. Avisen dels dies de festa, d’un casament, d’una mort. Al meu poble, Pereiriña, toquen amb força i esvalotades el matí de Sant Julià; sonen desvergonyides en els casaments, colpejades pels nanos que es colen al campanar tot i el disgust del capellà; i esquincen el silenci a poc a poc, molt lentament, els dies que es plora algú. “Està tocant a morto”, comenten uns i altres. El xivarri s’apaga, es fa un nus a la panxa i toca esperar el nom. Així és com comença allà el ritus fúnebre.

Fa poc que les campanes van tornar a repicar amargues al poble. Una altra vegada. I ja en són moltes, massa, en poc temps. Aquestes últimes campanades es veien a venir, però pesen igual que les imprevisibles. El poble va minvant i la litúrgia del comiat comença a ser un mal costum. Quan el Manolo, el sagristà, fa sonar la campana a morto, l’angoixa entra a les cases. Amic o enemic, el traspassat el coneixes segur i la mort, amb poc o molt dolor, no li agrada a ningú.

El nom se sap de seguida, perquè les males notícies volen de pressa. I un plora, calla o abaixa el cap. I es fa el cor fort, com es pot. És llei de vida. Ha deixat de patir. No hi ha dret, o quina injustícia. Tots són llocs comuns, però què has de dir, si no. Bon vent i barca nova. I comença la peregrinació de veïns al tanatori. I les flors. I les esqueles. El ritual, al capdavall, per prendre consciència de l’absència, per acomiadar-se del difunt i, als qui es queden, per deixar-se estimar i acompanyar. Si és que ho volen.

Abans, expliquen els vells del lloc, la vetlla es feia a les cases. Amb la caixa a la sala i el mort a la vista, per retre tribut. Dia i nit, tots desperts, vetllant-lo fins a donar-li sepultura. Portes obertes, menjar i beguda, ploramorts tancades en dol i gent anant amunt i avall que tant podien resar un rosari com mirar si les cortines eren noves. No s’amagava als nens el ritual ni tampoc la mort. El final de la vida era normal.

Avui, davant de la mort, les cases només guarden silencis i buit. Tot passa pel tanatori, més pulcre, més còmode. Més asèptic, també. Però el mateix comiat, al cap i a la fi. El mateix dolor, la mateixa gent anant amunt i avall, presentant els seus respectes, entregant flors, plorant, fins i tot rient, parlant, callant. Acompanyant.

Les hores al tanatori són una mena de llimbs temporals que donen per observar el món. Com es comporta la gent, com cau el més fort i es fa petit el més gran. Els amics i els no tan amics. Els que carreguen dolor i els que hi van per compromís. Les paraules més boniques, les converses més absurdes, les frases fetes i els millors disbarats. “Plora, neniña, plora. Plora perquè no et recuperaràs mai, no ho superaràs mai”, em va consolar una dona una vegada, amb tota la seva bona fe (espero) i una abrupta sinceritat. Tenia raó. I em vaig posar a riure.

Tot i que les campanes a morto ara també arriben per Whatsapp i els condols s’envien per mail, hi ha costums d’abans que encara es mantenen al poble. Com el d’anar a repartir personalment les esqueles pels pobles veïns: uns quants, parents o amics del finat, agafen un feix de cartrons impresos per la funerària i van per les tavernes i els bars, les marquesines o petites capelles, on no ha arribat el so de les campanes, entregant l’avís de la defunció.

Hi ha poques famílies que no rebin dol. Comprensible, sempre; però fins i tot en els pitjors moments, som animals socials i necessitem que els altres ens acompanyin també en el patiment, com diuen les condolences.

Allà encara mana la tradició catòlica i els enterraments acostumen a ser com sempre, donant una sepultura cristiana al difunt després d’un funeral religiós. Encara que no fos devot i només hagués trepitjat una església per casualitat, acaba allà, als peus de Sant Julià, primer; i dins del cementiri parroquial, després. Des del tanatori, una filera de cotxes acompanya el fèretre, que va al davant, en un vehicle engalanat amb corones de roses i anturis. En silenci, en una marxa lenta fins a les portes de l’església.

Els veïns fan pinya a l’atri de la capella, donant l’última acollida i homenatge al difunt i a la família, que travessen el llindar de l’ermita entre el caliu de la gent. Després una missa i l’últim adeu, al cementiri, on ja no hi ha marxa enrere (si és que n’hi ha hagut mai) ni res més a dir. El soroll de la pala estampant el ciment per segellar el nínxol esgarrapa fins i tot l’ànima i la campana a morto torna a sonar. Per sempre és molt de temps.

La litúrgia s’acaba. La gent se’n va. I en arribar a casa, buida i en silenci, la vida continua on l’havien deixat aquelles primeres campanades lentes que van anunciar l’adeu. I ja està. Els veïns tornen a fer la seva vida i a qui li ha tocat acomiadar un dels seus, també. O com a mínim ho intenta.

La campana de l’església estremeix amb els anys. Ja se sap de sempre quan toca a morto, però de petit hi convius, entre la ignorància i el costum, sense donar-li més importància a aquell incòmode silenci i recolliment que s’imposa després dels cops lents. Ara ets gran —si tens sort— quan el so et comença a encongir l’ànima i aprens a veure l’angoixa d’aquell ressò macabre. I descobreixes també que no sona igual quan els morts són els teus.