Honors a Maria Laffitte
Va passar pels inicis de la Nova Cançó i un deix cabareter que després aniria cap a la cançó popular, infantil i trobadoresca, amb un grapat d’adaptacions de poemes catalans, occitans, sefardites i místics
La primera vegada que vaig sentir el nom de Maria Laffitte devia ser a principis del nou mil·lenni. L’havien programat al Festival Trobadors i Joglars, un festival amb epicentre a Granollers, que aleshores pensaven els crítics musicals i savis amb gust Donat Putx i Karles Torra. L’elegant i erudit pujolsià i dalinià que va ser Torra va morir el desembre passat i no és cap tòpic estripat preguntar-se si sabem el que ens perdem. També existeixen les injustícies poètiques.
Vaig tornar a sentir el nom de Maria Laffitte (1949-2008), l’any passat, per boca d’Antoni Munné-Jordà, en una conversa per al pòdcast ‘Domini màgic’. L’escriptor va proposar que l’escoltéssim cantant un poema de Pere Quart, ‘Romanç miserable’. Veu melosa, dicció formidable. Aquesta peça la va cantar en un disc i espectacle sobre textos de Pere Quart ideat per la Trinca. “Em va interessar molt des que va començar, als anys seixanta, era cantant, intèrpret, molt fora dels circuits habituals, val la pena tornar-la a escoltar”, explicava Munné-Jordà. Va passar pels inicis de la Nova Cançó i un deix cabareter que després aniria cap a la cançó popular, infantil i trobadoresca, amb un grapat d’adaptacions de poemes catalans, occitans, sefardites i místics. Nascuda Maria Dolors, als anys noranta assumeix el nom de Maria Laffitte en lloc del de Dolors, com una manera d’alliberar-se dels neguits.
Me la torno a trobar un diumenge de bonança a Girona, quan m’assec en un banc, passat el Museu d’Arqueologia, al Monestir de Sant Pere de Galligants, i abans del pontet sobre el riu herbat de Galligants, el pont de la Plaça dels Jurats. Mentre m’arriba la remor d’una conversa sobre oposicions -deu ser la conversa més repetida a Catalunya a hores d’ara, a la recerca d’una xarxa de seguretat quan tot es desballesta?-, tres dones s’aturen davant la placa de sobre meu. No m’hi havia fixat. “És una cantant, trobadora que al meu pare li agradava molt, tenia bastants discos d’ella, per no dir tots; duia un cabell llarg, blanc”, diu una d’elles, el pare de la qual entenc que es va dedicar a coreografies musicals. “A mi em sona”, fa una altra, mentre l’home del grup va prenent fotos. Es concentren en la placa com qui li ret un homenatge. Els noms dels llocs, tan sovint tractats amb un utilitarisme ridícul (es posen carrers dels Pingüins, dels Satèl·lits, com si fóssim ciutadans de P3), tenen sentit i significat, una concreció entre la terra cultural i la paret. I acaben de prémer un record. És dir Galligants i se me n’activa un altre: en un jardí proper, una vegada se’m va adreçar un il·luminat que em va dir que llegís Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline. Ni ell ni jo sabíem que era massa aviat, però hi ha un temps en què el cos està obert a revelacions flipades. La feina és que aquest temps no passi. Tornaré a escoltar Maria Laffitte.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.