La Bíblia més mal traduïda

El més gran que han fet les dones si es mira el gros de la història de la humanitat ha estat assegurar la pervivència de l’espècie i mantenir la vida del llenguatge oral. Un home, com una dona, pot fer moltes altres coses, però no podrà mai engendrar un fill —Zeus va mig generar Dionís, però això és faula. El segon, tercer, quart i fins a l’infinit d’importància que han fet les dones ha estat portar amb seny l’economia de la casa (o d’una gran empresa), educar els fills, dedicar-se a la física i la química (Madame Curie), ser arquitecte (Zaha Hadid), escriure unes novel·les tan rellevants com Middlemarch (George Eliot) o Solitud (Víctor Català), pintar quadres perfectament homologables als que han fet els homes (Artemisia Gentileschi, per exemple), compondre música (poques dones ho han fet, cosa curiosa, quan, en les mateixes circumstàncies contextuals, sí que han fet filosofia i literatura; pensem-hi), crear salons de conversació, dominar un imperi (com Catalina la Gran) i moltes més coses. I és cert que de vegades les dones es proposen reptes dificilíssims.

Per això avui parlarem de Julia E. Smith, de Connecticut, molt celebrada entre les feministes pel fet que va ser la primera dona que va traduir la Bíblia, de cap a cap, a partir de les llengües originals: hebreu i arameu (AT), i grec (NT): The Holy Bible. Containing the Old and New Testaments, Translated Literally from the Original Tongues, 1876.

Va ser una gesta que només havia aconseguit sant Jeroni (i pocs més), que va oferir-nos la més famosa Bíblia llatina, o Vulgata —perquè el llatí era de domini molt universal en aquell temps —, versió, per desgràcia, font de moltíssimes traduccions a les llengües vulgars modernes, plenes d’errors. Per exemple, Maria hi és considerada virgo (dona verge), quan a la versió grega només era parthenos (equívocament, noia no maridada/verge) i a l’hebrea, encara més elemental, ‘almah, “noia” (verge o desflorada, però jove). Una bona traducció hauria evitat un dogma tan important com el de la virginitat de Maria, no profetitzada com a tal cosa a Isaïes 7.14. A Catalunya hi ha hagut dues traduccions de la Bíblia, històriques, que mereixen respecte: la de la Fundació Cambó i la dels monjos de Montserrat, les dues obres col·lectives.

Però Julia Evelina Smith Parker, que dominava l’hebreu i l’arameu, potser també el caldeu, el grec clàssic, el llatí i una sèrie de llengües modernes, va decidir, a mitjan segle XIX, enfrontar-se al repte de traduir ella sola la Bíblia sencera. Ho va fer entre 1847 i 1855, però no la va editar, perquè ningú no la volia, fins al 1876. Parlem clar: aquesta Bíblia és un dels nyaps més colossals que mai s’hagin donat en el camp de la traducció, en termes generals: defecte agreujat quan resulta que el llibre traduït és un dels més sagrats de tota la història. En un altre segle, els jueus l’haurien lapidat.

Smith era de l’opinió que si la Bíblia es tra­duïa paraula per paraula, és a dir, literalment, això la convertiria en una Bíblia fidel. (És el mateix que va pensar Don Felipe Scío de San Miguel, que per encàrrec de Carles III va fer una Bíblia en castellà tan dolenta com la de Julia Smith.)

Traduir no és cosa de vessar del text original al de sortida paraula rere paraula; és una operació molt més complicada. Mentre un traductor conservi el sentit del vers o de la prosa originals, afegint-hi una bona prosòdia, no se li podrà demanar més.

Si la Smith sabia tant d’hebreu, com és que no es va adonar —com, d’altra banda, va passar amb quasi tots els traductors abans i després que ella— que la paraula hebrea bereshit, amb què comença el Gènesi i la creació, no s’havia de traduir com “In the beginning...”, “Al començament Déu va crear el cel i la terra”, sinó, aproximadament —així és el món de la traducció— com “When God began to create...”, “Quan Déu va començar a crear”; perquè és dogma del judaisme i del cristianisme que Déu existeix des de sempre i existirà per sempre. Per això, quan a la Bíblia hebrea, Èxode, 3. 14, llegim Ehye ‘ăšer ‘ehye, sempre serà impropi traduir: “Jo soc el que soc”, per les mateixes raons d’extratemporalitat, o eternitat de Déu. La Septuaginta hi va posar: “Jo soc l’Ésser”, que és una solució perfecta. Afegim-hi una altra mostra de mala traça. A Jeremies, 22.23, Julia tradueix cinc versets amb el següent galimaties: “Thou dwelling in Lebanon, building as nest in the cedars, how being compassionated in pangs coming to thee the pain as in her bringing forth” (no ho entén cap anglès), és a dir, “Tu vivint al Líban, construint com un niu en els cedres, com ser compadida en punxades venint a tu el dolor com en el seu deslliurar” (no ho entén cap català). En suma, diguem que les dues pitjors versions de la Bíblia mai conegudes han estat la ja esmentada de Felipe Scío i la de Julia Smith: totes dues oblidades, i amb raó. Haver estat ella la primera dona que va fer una traducció sencera de la Bíblia no anul·la —si fem servir l’anàlisi i la racionalitat, no una ideologia esvalotada— el fet que aquella traducció és una gran catàstrofe, una calamitat i una heretgia.