_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

La caixa negra de Rodoreda?

Un nou llibre amb materials diversos sobre Mercè Rodoreda i Armand Obiols resol enigmes i dilemes que va viure la parella a la França ocupada

Carnet de lectora de la Biblioteca Nacional de París de Mercè Rodoreda.
Carnet de lectora de la Biblioteca Nacional de París de Mercè Rodoreda.FUNDACIÓ M. RODOREDA / IEC

La proposta que Maria Bohigas planteja a Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada és fascinant, però és arriscada. Mercè Rodoreda consta com a autora, però la visió que se’n desprèn de la lectura és la interpretació de l’editora sobre uns anys crítics i poc coneguts de la biografia de Rodoreda i Armand Obiols. Per això el llibre fascina i arrisca. Perquè és veritat que s’aclareix un enigma històric, però no ho és menys que l’enigma es transfereix a algunes obres capitals de la millor novel·lista catalana de tots els temps i aquest segon no hi ha manera de resoldre’l.

Anem a pams. Els blocs que composen aquest volum miscel·lani són tres. Primer les cartes que Rodoreda va enviar a Carles Riba entre 1941 i 1942, gairebé totes centrades en la situació d’Armand Obiols com a refugiat en precari i que ja s’havien publicat a l’edició de Cartes de guerra i exili de Carme Arnau. Després els contes Cop de lluna, Nocturn i Nit i boira, els tres protagonitzats per homes exiliats a França i que Rodoreda va escriure poc després del final de la Segona Guerra Mundial. Finalment un documentat perfil biogràfic escrit per un grup d’historiadors i dedicat a Otto Warncke, delegat de l’Organització Todt a Bordeus i que va ser cap d’Armand Obiols quan l’home de Rodoreda hi va treballar exercint en una posició d’una certa responsabilitat. Tots tres blocs són interessants, per motius diversos i que es volen complementaris, però no ho són pas menys els paratextos del llibre. És aquí –a les solapes, a la nota editorial, a la contraportada- on es dissemina quina és la hipòtesi que planteja l’editora al lector.

És als paratextos on es dissemina quina és la hipòtesi que planteja l’editora al lector

Des de fa una colla d’anys Maria Bohigas ha impulsat una de les revisions més influents del cànon de la literatura catalana contemporània. La nova centralitat que ocupen avui Víctor Català o Joan Sales no seria la mateixa sense l’aposta reeixida de Club Editor ni tampoc s’hagués produït la reconsideració de l’obra més fosca de Rodoreda sense un treball editorial que ens ha dut a llegir-la com una de les consciències morals més afilades de l’Europa de postguerra. Clar que compta la tasca de rodorianes de pro, i molt, però hi ha haver un instant en el qual unes brases es van encendre de nou.

En el moment climàtic del Procés, reedita La mort i la primavera. El llibre semblava concebut perquè detonés en un instant com aquell. Una obra escrita a principis dels seixanta, que la seva autora no va saber acabar després d’haver estat vint anys donant-hi voltes, va ser l’única novel·la autènticament política i amb prou energia literària per il·luminar aquell moment de fervor desconcertat. Era allò del moment i el lloc adequat. L’octubre del 2017 va aparèixer la traducció castellana de La mort i la primavera feta per Eduardo Jordà, que va tenir una magnífica recepció crítica, i es va publicar la nova edició en català acompanyada d’un estudi dens i trencador escrit per Arnau Pons.

Armand Obiols i Mercè Rodoreda a França, en una fotografia del 1939.
Armand Obiols i Mercè Rodoreda a França, en una fotografia del 1939.FUND. M. RODOREDA

L’arrencada del postfaci de Pons està connectada amb la intenció d’Ells no saben res. Allà Pons interpreta l’al·legoria dels dos ocells, els blancs i els endolats, com la transposició imaginativa de l’ambivalència del mal a la nostra vida i de com el mal pot ser una estranya forma d’alliberament. A aquesta interpretació en solapava una altra, vinculada a la biografia de Rodoreda: la lluita entre els ocells podia descodificar-se també com la que ella hauria viscut per ser l’escriptora que podia ser i, per ser-ho, s’havia d’alliberar de tot, del país i la família, i havia aconseguit ser-ho, paradoxalment, gràcies primer a la guerra civil i després a la Segona Guerra Mundial. Estirant aquest fil, fascinant i arriscat, Pons ens duia fins a l’enigmàtic Armand Obiols col·laboracionista.

Organització Todt

Durant uns anys l’Organització Todt -una mena d’estat burocràtic dins de l’estat nazi- va ser la principal organització contractadora d’Europa. Es calcula que hi van arribar a treballar gairebé 1.500.000 persones. D’entrada Todt es dedicava a la construcció d’infraestructures a Alemanya, però, una vegada començat el conflicte, el seu propòsit fou la construcció i reconstrucció d’infraestructures de guerra.

L’organització estava integrada per empreses, treballadors lliures i treballadors forçats. Els forçats sobretot eren a l’Europa de l’Est, desenes de milers vivien presos als camps de concentració. Com ha estudiat Antonio Muñoz Sánchez -comissari de l’exposició Españoles rojos. Trabajadores forzados durante la Segunda Guerra Mundial-, a l’Europa Occidental hi havia una excepció significativa: milers de refugiats espanyols. Aquells rojos, que havien estat explotats a les companyies de treball franceses, com per exemple Obiols, també passarien a ser treballadors forçats de Todt. Un dels principals encarregats de la logística de l’organització a la zona de Bordeus era el ciutadà alemany Otto Warncke, que, com descobreixen els seus biògrafs, havia viscut la majoria de la seva vida adulta a Espanya.

La connexió entre Warncke i Obiols la va establir Pons al seu postfaci. Fent recerca va descobrir que hi havia un grup d’historiadors que en preparaven la biografia. Amb ells hi va parlar el periodista Cristian Segura. Són ells els qui escriuen l’interessantíssim estudi que tanca Ells no saben res. Warncke, que havia fet la guerra amb un batalló republicà, era considerat un espanyol més de les brigades de treball a França, però el seu coneixement d’idiomes li va permetre actuar com a mitjancer entre els refugiats espanyols i les autoritats. Tant les autoritats franceses com les d’ocupació alemanya. Així va prosperar. Entre finals de 1941 i 1942 va assumir responsabilitats organitzatives dins de l’Organització Todt.

Seria, primer, l’encarregat de dirigir el trasllat d’un contingent de treballadors espanyols i d’allotjar-los a un vell quarter militar a Bordeus. “Quan Otto arriba a Niel, ja no és un intèrpret, sinó un cap organitzatiu sotal el comandament de l’exèrcit alemany i la guàrdia de l’Organització Todt, amb un poder de decisió sobre la vida quotidiana dels treballadors residents que anirà creixent a mesura que es guanyi la confiança de les autoritats, especialment les de la Todt”. L’eficiència amb la qual desenvolupava la seva feina va merèixer fins i tot els elogis d’Albert Speer, el cap de Todt i que va visitar el quarter de Burdeus. Fins i tot va elogiar-ne el funcionament a Hitler mateix. Un dels motius pels quals Warncke considerava que els treballadors esclaus al seu càrrec eren tan productius era pel règim de relativa comoditat amb què vivien al centre que dirigia. Això va fer que corregués la veu entre els refugiats espanyols i que Warncke rebés l’encàrrec de controlar altres centres d’aquella zona de França.

Armand Obiols va ser home de confiança d’un responsable de la Organització Todt

“Va entrar en el sistema”. Ens situem al juny de 1942. “És gairebé segur que ja va ser Otto qui va situar Armand Obiols al büro del camp Lindemann” diuen els historiadors al seu text. “Comparativament els primers temps, és clar, la seva situació és bona”, explicava per carta Rodoreda a Riba, “li podeu escriure a l’adreça següent: Caserne Coloniale – Bureau – Allée Guynemer – Burdeaux. Gironde”. A finals del 42 era Obiols qui escrivia a Riba. “Estic, ara, bé; gairebé podria dir molt bé -sobretot si es té en compte la quantitat de benestar que la història en acció tolera”. La vida, certament, li havia canviat del tot. El càrrec comportava avantatges considerables. Menjar, diners o mobilitat per traslladar-se a Llemotges i retrobar-se amb Rodoreda. “Es veu que cada dia soc més important”, li deia ell per carta l’estiu de 1943. Al setembre la novel·lista, que havia deixat d’escriure, es va instal·lar a Bordeus. Quan va acabar la guerra, s’hi va posar de nou.

Paratextos

A la Universitat jo ja veia que les assignatures més profundes de la Facultat de Filologia eren les de teoria de la literatura -l’hermenèutica de Jordi Llovet, la literatura comparada de Nora Catelli-, però la meva formació m’encaminava cap a la trista i positivista història de la literatura. D’un teòric, això sí, en vaig treure prou profit: Gérard Genette. Primer va ser la caixa d’eines que posava en funcionament a Figures III per diseccionar Proust. Després les altres eines que definia a Seuils. La més útil, la noció de paratext. Es clar que la literatura és el discurs que es llegeix al llibre, però els llibres porten incorporats altres discursos que volen orientar l’operació de llegir. Des del títol o la fotografia de coberta fins a la faixa que pot col·locar l’editorial i sobretot els textos de solapes o de contracoberta. Això són els paratextos i suggereixen o imposen una determinada interpretació o valoració de partida.

Els paratextos d’Ells no saben res són una mina. Comencem pel títol. L’editora extreu la frase d’una de les cartes de Rodoreda a Riba, quan li explica que Obiols ha estat incorporat a fer feines forçades a una pedrera. Les persones que van obligar-lo a marxar de Limoges, diu Rodoreda a Riba, simplement complien ordres, sense saber quin era el seu sentit. “No ha estat possible saber què ha motivat aquesta mesura extrema, car, sabent-ho, probablement hi hauria defensa. Et diuen que ells no saben res, que l’ordre ve de Vichy”. Aquest desconeixement no és el que implícitament es refereix el títol. D’allò que està parlant és d’un secret que ells fan veure que no saben. Qui són? Quin secret?

Otto Warncke, a l’oficina del camp de Weddingen.
Otto Warncke, a l’oficina del camp de Weddingen.ARXIU A. CASTELLANO

La fotografia de la coberta podria ser una resposta al qui. Hi surt Obiols a Burdeus, amb dos homes davant d’una ambulància, al Lager Lindemann. El text de la contraportada és boníssim. A banda de la descripció del contingut, hi ha concentrada una interpretació de l’obra de Rodoreda, informació biogràfica sobre ella i una síntesi de la intenció del llibre. “Ells no saben res és una immersió en l’enigma que imanta l’obra de Rodoreda, i un homenatge a la complexitat de la història, que els mites no toleren”. A favor. No hi ha res més perniciós per a la comprensió del passat que els mites i, precisament perquè simplifiquen i distorsionen, una de les funcions de la història és la desmitificació dels mites establerts per tal de poder construir comprensions complexes del passat. Si aquesta desmitificació implica mostrar aspectes que no ens agraden, ves què s’hi pot fer. Ja s’ho faran els mitòmans amb els mites, però que no ens facin passar bou per bèstia grossa. Si Obiols va ser un col·laboracionista, es diu i avall. I sobretot s’intenta comprendre. Però em fa l’efecte que el llibre, a la vegada que desmitifica l’exiliat republicà, en vesteix un altre: el de l’enigma que imanta l’obra de Rodoreda.

Aquesta idea de l’enigma, present al títol, es reforça a les dues solapes. La primera està construïda a partir de frases de Rodoreda, talment com una accelerada semblança autobiogràfica rematada amb aquesta cita: “Soc escriptora i, com tot artista, porto a dins alguna cosa d’anormal”. A l’instant el lector es fa la pregunta: a quina anormalitat seva es devia referir? A la segona solapa, encara més enigma. Se’ns diu que de Rodoreda gairebé només sabem allò que explica ella i el que ella va fer, bàsicament a les entrevistes, va ser construir un personatge com ho són Natàlia-Colometa o Cecília C. Una nova cita, aquesta vegada d’una carta de Rodoreda a Sales, on confessa que està destruint les cartes que va rebre d’Obiols. I encara una altra cita, ara del text que li va dedicar Gabriel García Márquez i que es va publicar aquí mateix. “Va ser l’única vegada que vaig enraonar amb un creador literari que era la viva imatge dels seus personatges”. I l’editor remata: “Un reconeixement explícit de l’art d’inventar-se a si mateix”.

Títol, fotografia, contra, solapes. Tots els paratextos tenen un mateix objectiu: dir-nos que allò que ells no sabien, allò anormal que ella duia a dintre, que l’enigma que amagava rere el personatge que ella mateixa va crear, és entre les pàgines d’Ells no saben res. I aquest enigma, fonamentalment, havia estat el col·laboracionisme d’Obiols.

El pes de la responsabilitat

Després de l’alliberament de França per part dels aliats, l’exiliat Armand Obiols no va deixar del tot la mena de feina d’oficina relacionada amb els refugiats: va treballar al Servei Central de la Mà d’Obra Estrangera del Ministeri de Treball francès. Vivien amb Rodoreda a Bordeus. Ella va tornar a escriure. “Encara donaré molt joc: no pas amb cartes. I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca”, escrivia a Anna Murià a finals de 1945. Al cap d’un any la parella s’havia instal·lat a París, d’on havien fugit feia més de cinc anys quan la capital francesa va ser ocupada pels nazis. Escriu poemes, es carteja amb Carner, guanya Jocs Florals i visita exposicions d’art, com ha pogut reconstruir Neus Penalba a la seva tesi Ànimes preses. La mort i la primavera de Mercè Rodoreda: etnografia, primitivisme i espiritualitat.

Fins a quin punt els pesava el passat? Què arrossegaven a la memòria dels anys recents? A Ells no saben res els historiadors que preparen la biografia d’Otto Warncke afirmen el següent: “l’ombra d’aquells anys els va perseguir tots aquells anys, sobretot a Otto”. Aquella mateixa ombra va perseguir a Obiols? A l’estudi inclòs a la seva edició de La mort i la primavera, Pons afirma que “va dur cosida als dintres, sense saber-ho, l’al·legoria dels endolats i els ocells blancs tot el temps que va treballar per a l’Organització Todt, que l’amenaçava i el protegia”. Si no ho sabia ni Obiols es fa difícil desmentir-ho, però no és menys cert que no disposem de cap evidència documental per afirmar que Obiols va viure el seu col·laboracionisme captiu d’un dilema moral. Potser sí o potser no. I més aviat, si ens refiem de les cartes que es va creuar amb Rafael Tasis, hauríem de concloure que no va donar-hi gaire importància.

Obiols, sigui com sigui, va ser un col·laboracionista conscient en un període tan gris que és difícil fer judicis maniqueus sobre les conductes de les persones que havien de sobreviure en circumstàncies crítiques. I no se’n va parlar més. Fins que al cap de mig segle Montserrat Casals ho va recordar. Cal dir que ningú s’hi va entretenir. Ningú va investigar-ho o a ningú li va semblar que calgués reflexionar-hi. Potser perquè implicaria problematitzar l’impol·lut mite ètic de l’exili republicà. Potser perquè ningú va trobar-ho rellevant. El silenci sobre aquest període de la biografia d’Obiols, afirma Pons, podia estar carregat de sentit. “Segurament explica que fins ara cap comentarista de Nit i boira o de La mort i la primavera no hagi posat en relació aquests dos textos de Rodoreda amb l’experiència comprometedora d’Obiols”.

El poeta i assagista Pons intuïa que l’episodi silenciat era transcendent: podria existir una relació entre el col·laboracionisme d’Obiols i la literatura concentracionària de Rodoreda. Ningú semblava voler-ho considerar. Ell s’hi atrevia. “Si Nit i boira és escrit tan aviat, tan a prop de l’alliberament dels camps, ¿no pot ser perquè Rodoreda el viu, mentre l’escriu, com una mena d’expiació?”. D’alguna manera semblaria com si el pes de la responsabilitat, per dir-ho amb el títol de Tony Judt sobre el comportament dels intel·lectuals francesos, hagués traspassat d’Obiols a l’escriptora i així s’hagués instal·lat una llavor de dolor a la consciència de l’escriptora. Un dolor que seria el sentiment moral a partir del qual Rodoreda renaixeria com a gran escriptora. Un dolor que havia d’expiar. Ho demostrarien els tres contes que són el cor d’aquest volum. Més enllà del propòsit explícit de posar en context les cartes a Carles Riba i els tres contes antologats, sembla clar que l’objectiu de fons d’Ells no saben res és reforçar la hipòtesi que la relació desatesa de Rodoreda amb els nazis, per mediació d’Armand Obiols, és una clau interpretativa determinant: la caixa negra on s’ocultava la imaginació moral de Rodoreda. És una idea fascinant, però arriscada. Molt. Amb les dades de les que disposem, massa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jordi Amat
Filólogo y escritor. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española. Sus últimos libros son la novela 'El hijo del chófer' y la biografía 'Vencer el miedo. Vida de Gabriel Ferrater' (Tusquets). Ejerce la crítica literaria en 'Babelia' y coordina 'Quadern', el suplemento cultural de la edición catalana de EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_