Girona honora Valverde

La Universitat de Girona, amb el suport de totes les institucions imaginables, acaba de publicar el resultat d’una sèrie de ponències que van tenir lloc els dies 16 i 17 de desembre de 2021 en honor i record del professor Valverde (José María Valverde. Pensament, poesia, llenguatge, editat per Joan Vergés Gifra). L’spiritus mouens —allò que els no instruïts anomenen, molt equivocadament, alma mater, que significa “mare nutrícia”, d’“ànima” res— del simposi va ser Joan Vergés Gifra, que va convidar molt diverses personalitats del món acadèmic o no, de tot arreu, entre ells Jordi Amat, Salvador Oliva, Francesc Torralba, prevere, Joan Cuscó, Carlos M. Moreno, Tirso Bañeza i José M. Bermudo.

El sol fet que una universitat en què Valverde mai no va professar convoqui un acte d’aquestes característiques ja diu molt en favor de Vergés, de la UdG i de la Càtedra Ferrater Mora. És possible que també hi tingui a veure el Memorial Democràtic, actiu en els actes dedicats a Walter Benjamin a Portbou, filòsof que Valverde admirava, i amb el qual vam fer, amb una colla, diversos col·loquis i conferències. (La filiació benjaminiana de Valverde no s’esmenta en el recull.) Honrar una persona de la qualitat humana i intel·lectual de Valverde, com qui fa honors a Benjamin mateix i les seves obra i persona, és una iniciativa bella, bona, necessària i fructífera: cada dia serà més important refrescar (o alletar, com una alma mater) la memòria del personal, més indiferent i ignorant del nostre passat cultural com més va.

El quídam diria que al recull hi ha potser un excés de ponències dedicades a la religiositat o el cristianisme de Valverde, cosa lleugerament impròpia per dues raons: perquè Valverde no volia que es fes allò que en deia “hermenèutica espiritual” de les seves creences, i perquè podem estar convençuts que el seu cristianisme va tenir, objectivament parlant, una clara dimensió política que, per sort, algun ponent ha destacat. Però, pel que fa a la qüestió religiosa, hi ha ponències que fan una olor de sagristia que resulta més beata que il·luminadora. D’altra banda, i per romandre en aquesta matèria, algú hauria hagut de parlar del paper que va jugar Unamuno —molt abans que Kierkegaard— en les idees religioses de Valverde. No era un missaire; tenia una fe verament complicada i, si es pot dir així, molt resistent en nom de l’amor i la charitas. Si hagués estat jueu en comptes de cristià, segur que hauria abraçat el credo tan escàs de Spinoza: Deus sive natura, Déu és tot el que és, inclòs el mal. (Aquest devia ser el quid de la qüestió, cosa que ell mateix explicava quan parlava dels problemes morals que va tenir en traduir Moby Dick, de Melville, novel·la en què el Mal triomfa.)

Però el llibre té moltes coses bones. En primer lloc, l’article de Tirso Bañeza, que s’ha convertit en l’estudiós que més a fons i amb més solvència ha entès els llibres i la vida de Valverde —ell mateix és autor de l’obra No hay estética sin ética o La biografía intelectual de José María Valverde (Salamanca, 2009, un gran llibre). El seu article és una peça d’enorme valor, molt ben documentada, sense ciris, ni encens, ni mirra. Jordi Amat, sempre perfecte com a historia­dor dels moviments de política cultural, obre el volum amb excel·lència. Són bons els capítols d’Oliva, de Cuscó, de Carlos M. Moreno i de Bermudo. No direm res dels altres, que, en tot cas, són molt millors que els articles que es troben a les actes dels congressos d’hispanistes.

L’any 2024, que ja ve, es complirà el primer centenari del naixement de Valverde. Potser llavors serà el moment de fer un altre simposi en què es convidi estudiosos que no parlin més de l’empremta humboldtiana de l’autor: “No hi ha pensament sense llenguatge” —massa reiterat en aquest volum— i dediquin les sessions a parlar de la simpatia que Valverde tenia per Hölderlin i l’antipatia per Goethe; de les seves lectures al final de la vida, els diaris de Kierkegaard —que Valverde no va llegir en danès, com diu un, sinó en anglès—; la seva evolució entre les idees falangistes i les demòcrates, revolucionàries i cristianes; la seva concepció del progrés històric —com que en recelava, aplaudia Benjamin—; de les seves lliçons a l’Institut d’Humanitats de Barcelona —de les quals no parla ningú, però que van ser un bàlsam durant la seva jubilació anticipada als 65 anys—; de les raons per les quals va desaparèixer la càtedra d’Estètica a la UB —només ho sap un servidor, però no ho explicarà mai—, i d’altres coses que han quedat al tinter.