La poesia de José María Valverde

La Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona m’ha convidat a fer una ponència al Simposi José María Valverde, que se celebrarà a l’Ateneu Barcelonès els dies 16 i 17 del mes de desembre d’aquest any. Per aquest motiu, he rellegit el seu llegat poètic: Poesías reunidas, publicat a Lumen l’any 1990. Quan el vaig llegir per primera vegada em vaig convertir en un admirador incondicional de la seva obra, i ara encara ho soc més després d’haver-lo rellegit. Però el que m’ha estranyat és que, després de trenta-un anys, no tingui la vigència que es mereix i que potser s’explica pel fet que hi dominin tant els temes religiosos.

Quan va aparèixer el llibre, ja feia més d’un quart de segle que la societat espanyola s’havia anat descristianitzant, però la meva estranyesa ve del fet que, ara encara més, no es presti l’atenció deguda a un autor simplement perquè no interessi el component religiós de la seva obra. Hi ha dos tipus de lectors de poesia, els que se l’estimen pel que és i n’entenen la naturalesa i els que hi busquen idees o creences amb les quals resulta que estan d’acord. Ara bé: la valoració de la poesia només es pot fer atenent a la forma, i de les interpretacions de la forma del poema en són més responsables els lectors que l’autor.

El cas és que resulta que la forma dels poemes de Valverde ja era molt elaborada en els primers que va escriure quan només tenia disset anys, que apareixen a l’apartat ‘Hombre de Dios’. No valorar degudament la bona poesia religiosa seria com no valorar els quadres de la Madonna i el seu fill, només perquè la representació és un tema religiós. I és claríssim que no els valorem per la representació, sinó per la forma de representar-los.

Temo que, sobretot a Espanya, hi ha molts lectors que valoren els poemes quan ells aproven allò que es pensen que els poemes comuniquen. Però la poesia no comunica res. Com diu Martínez Bonati, només comunica llenguatge. A la poesia no hi ha formes i continguts, com se sol dir massa sovint, sinó formes i interpretacions. El que fa l’autor no és dir sinó que, dintre dels límits temàtics, del poema, estableix les formes que permeten que els lectors interpretin a partir de la seva experiència personal.

La relectura de la poesia de Valverde m’ha mostrat com és d’extraordinària, i no apreciar-la perquè s’hi estableixen temes religiosos és tenir unes idees molt primàries del que és la poesia, i, en realitat, del que són totes les arts.