‘Autodefensa’, aire fresc
Una sèrie feta amb convicció i llibertat i que, de vegades, sembla una storie d’Instagram
El valor més destacable d’Autodefensa (una producció de Filmin) és la llibertat i convicció amb què està feta. Començant per la parella protagonista -Berta Prieto i Belén Barenys-, guionistes, o el director, Miguel Ángel Blanca. Hi ha algun artifici deliberadament visible en la il·luminació, hi ha llibertat en el gramatge i format de les imatges del qual presenta un repertori poc restringit, hi ha llibertat argumental en la construcció dels diàlegs... I cal que les actrius, com fan, transmetin convicció en uns personatges per poder acceptar determinats diàlegs que, en altres circumstàncies, caurien en un descarat postureig.
Quan sents que diuen que és millor ser tonta i limitar-se a menjar, follar i dormir, la primera reacció és considerar-ho una gran estupidesa, però la frase té sentit en aquesta escena, mostra una trista tàctica de supervivència dels personatges.Hi ha una complicitat natural en tots els que actuen a la sèrie, pocs. I alguns tenen més d’una funció. Per exemple, Eloy Fernández Porta -professor de Nous Àmbits Literaris de la UPF, assagista teòric de l’afterpop, performer...- al capítol que significativament es diu Ansiedad, explica la metàfora de l’iglú; un lloc on et sents protegit, fora del món, ideal per a aquells que en aquest món se senten desemparats. I els diu a les dues noies protagonistes que d’iglús n’hi ha pertot arreu. Doncs bé, naturalment, el monòleg que recita també és obra seva.
Les actrius i el director participen en el guió i aquest darrer també fa tasques de producció... A la fitxa tècnica hi apareix l’encarregat del “suport espiritual”, una figura poc freqüent que no sé si el dona a les actrius o als seus personatges que, inevitablement, són una mica, o molt, elles. Hi ha un punt d’autoficció. Autodefensa, de vegades, sembla una storie d’Instagram, d’un anti-Instagram sense gifs ni imatges rebuscades -la càmera està a sobre dels personatges transmetent l’autenticitat d’un documental- i una noia no vol que li tanquin Instagram quan mori. De fet, la mort no preocupa tant a un altre personatge com el funeral, el seu last show...
El duet protagonista és contradictori i fràgil, la seva vida és una reincidència en les drogues i la ressaca. Quan a la sèrie la gent es planteja dubtes existencials caminen per interrogacions, desitjos i sentiments de felicitat absurds, sense sortida (“què t’estimes més: ser porta o finestra, bombeta de terrassa o de nit”, “som afortunades perquè tenim ortodòncia i no som homes”, “m’agradaria ser un currículum vitae perquè quan la gent el llegís no em demanés més del que puc oferir”..). I ho fan així perquè realment tampoc les respostes més tradicionals els donen aquesta sortida que cerquen. Les protagonistes, en el fons, viuen espantades. Per això cal l’autodefensa.
Però també són valentes, s’exposen amb generositat, manifesten estats d’ànim sense calcular si el que diuen té, o no, la correcció que ara es demana, també des d’un determinat feminisme cancel·lador. Blanca ho va explicar molt bé en una entrevista a la SER: “aquesta sèrie surt del que no sabem què està passant (...) és una sèrie molt política”. I és aire fresc. Cal.
