Messi val 50 euros

Era el pitjor cas d’embotellament humà: el que no avança. Com si fos una tarda qualsevol al Portal de l’Àngel, els voltants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona eren plens de gent diumenge al matí. Dempeus, ancorats al seu trosset de terra, cadascú buscava la millor i feliç oferta per canviar cromos. En definitiva, tothom anava al darrere dels que no tenia. “No havia vist mai tant de furor a Espanya pels cromos com aquest any”, m’explica Lluís Torrent, director general de Panini a Espanya. Vaig regatejar persones amb més paciència que nervi fins que vaig topar amb un accent familiar.

-¿Sos argentino?

-Sí.

-¿De qué cuadro (equip) sos?

- De Racing.

No em va caldre saber res més. Em vaig ficar la mà a la butxaca, vaig agafar el feix dels repetits (uns 50, entre els quals hi havia algunes perles, com Neymar i Ansu Fati) i l’hi vaig entregar al nen, que no sé ni com es diu ni quants anys té. Només sabia tres coses. Dues d’importants (nacionalitat i equip); la tercera, simplement circumstancial, vam coincidir en l’espai i el temps. La seva cara, amb el feix a la mà, va passar de la incredulitat a l’alegria. I jo estava content, no només perquè acabava de completar el meu àlbum, sinó perquè vaig trobar en la felicitat compartida una bona manera de celebrar-ho. De vegades, cal aferrar-se als tòpics, sobretot quan en tens més de 40 i estàs canviant cromos.

Vaig créixer amb la mare que no es cansava de repetir-me: “Te’n penediràs, de voler ser gran”. La frase tenia el mateix efecte que els 10 manaments de l’Església catòlica (menys matar, evidentment, la resta van anar caient tots). La ignorava, però amb culpa. La pitjor de les culpes: la que ni tan sols acabes d’entendre. Ningú és conscient del valor de la infantesa mentre la viu. La infantesa neix com a passat. Per això, amb una mica de sort (com en general ha estat en el meu cas), és un record bonic. Jo no he trobat millor benzina per a la meva memòria que un viatge al pati de l’escola durant tres diumenges seguits al Mercat de Sant Antoni.

L’àlbum del mundial m’havia arribat a les mans de casualitat: en van aparèixer un parell a la taula de la redacció. No ho vaig entendre com un senyal del destí perquè ja havia vist que a la Cadena Ser també havien passat els nois de màrqueting de Panini per avançar el Nadal. Me’n vaig endur un a casa sense gaire convicció, fins que la Martita (la meva dona), sense dir-me res, es va presentar un matí amb 10 paquets de cromos. Un regal vestit de Delorean que em va enviar de dret al 1990. Amb el mundial d’Itàlia com a excusa i l’ajuda dels meus germans (soc el petit i, probablement, d’aquí neix aquesta tara a l’estil Tom Hanks a Big) vaig acabar el meu primer àlbum de cromos. El d’aquest any en té 670. El sobre, que en porta cinc, val un euro. Pura matemàtica: 20 cèntims la peça.

El meu problema d’entrada, o això és el que em pensava, era que em faltarien els meus companys d’escola. La meva primera trucada va ser al meu amic Thiago Arantes, fetitxista en general, amant dels cromos en particular. “Les figurinhas són una manera de retenir la història. En veig una de Romário del 94 i connecto amb el meu jo del mundial dels Estats Units”, m’explicava mentre m’ensenyava una caixa plena de cromos vells de mundials, eurocopes i lligues brasileres. La segona persona que vaig contactar va ser l’immens Lu Martín. Sempre està bé trucar-li, útil com pocs quan cal recórrer a qüestions de picardia, indispensable quan necessito l’olfacte del carrer. Pocs coneixen Barcelona tan bé com ell. “Nin, tu fes-me cas. Primer entra al Mercat. Hi trobaràs els que venen els cromos. Queda’t amb els preus al cap i després ves a canviar al carrer. No en canviïs un de car per un de barat”, em va aconsellar.

Jo, mentrestant, aprenia a gestionar el pas del temps. Com que ja no podia retenir el nom de tots els jugadors, em vaig fer una plantilla d’Excel, amb les seves fórmules i colors. No era digna de Silicon Valley, però era prou cridanera perquè la meva amiga i col·lega de la secció de cultura Noelia Ramírez em pesqués un dissabte apuntant els meus cromos. “Tio, què fas? Això ho has d’explicar”. La il·lusió de l’Excel, però, me la va matar el meu nebot. “Ets un boomer, hi ha una aplicació que es diu Figuritas”. Seguia els nous consells i alhora m’aferrava als vells, comprava cromos sempre a diferents quioscos. “Això són mites, llegendes. Imagini’s el cost de logística que pot tenir repartir els cromos segons els barris. I també es fabriquen exactament els mateixos cromos de tots. No n’hi ha menys de Messi”, m’assegura Torrent.

El cromo de Messi, però, es va fer esperar. Ni tan sols el trobava als llocs de venda de cromos. “Els més coneguts, com Cristiano, Neymar o Lewandowski, no els tenim a les carpetes. Estan a banda. Tots valen cinc euros, menys el de Messi, que en val 10. Però ara no el tenim”, explicava un venedor del Mercat. Un altre comerciant (aquest més aficionat, dels que es planten al carrer) m’explicava els valors que tenien. “Els cromos dels que han guanyat la Pilota d’Or valen més, també els que tenen un futur prometedor, com Pedri o Ansu Fati”, em deia. I Messi? “El Leo ja val 50″, em va deixar anar. No havia ni travessat el carrer i el valor de Messi s’havia multiplicat per cinc. Sort que ja corre per París, si no el Laporta transformaria el cromo de l’argentí en una altra palanca per atacar els deutes del Barça.

A l’espera de Messi, passava hores i hores canviant cromos, per moments a terra, poques vegades amb nens, gairebé sempre amb adults, però tots amb la mateixa il·lusió. No era cap sorpresa, llavors, que se sentissin poc els famosos “tengui” i “falti” i molt els “FCW10″, “ARG7″, “ESP18″ (noms dels cromos). “El meu marit almenys ve amb la nostra filla. Tu estàs sol”, em va desafiar, entre riures, una dona que mirava de ser simpàtica. Déu ja la jutjarà. Però la veritat és que tenia raó: els carrers del Mercat s’havien convertit en el pati d’escola dels adults. Un placebo al pas del temps? Segurament. Són curiosos, els temps moderns, sembla com si Disney hagués colonitzat totes les edats.

Per cert, em va tocar Messi. I, per si hi ha cap dubte, vaig deixar que l’enganxés la meva filla Greta. No va ser culpa, només mirava de ser un bon pare.