Aniversari televisiu del Gran Teatre del Liceu

Per celebrar els 175 anys d’història del teatre, el Liceu ha participat en una producció audiovisual dirigida per Àlex Robles amb RTVE i TV3. Es pot veure els dilluns al canal 33. Es diu Històries del Liceu, i aquest plural té molta importància perquè no obliga a construir una cronologia canònica. Permet agafar episodis solts a conveniència, discrecionalment. No es tracta, a més, d’un programa exclusivament dedicat al rescat de la memòria del teatre, sinó que té molt de reportatge contemporani amb el seguiment del procés per aixecar un muntatge (una Norma) i intervencions de les persones que ara són al davant de la institució.

Al primer capítol vam veure el director d’escena Àlex Ollé treballant en la versió de Norma. La producció és anterior a l’estrena barcelonina del seu Trovatore, amb una esplèndida escenografia seva que no va ser del gust de tothom. El millor d’aquest primer episodi va ser la claríssima explicació de Xavier Albertí de l’enfrontament fundacio­nal entre el públic del Principal i del Liceu. Albertí —que va programar al TNC una versió de Liceistes i cruzados, de Pitarra— defensa que la “febre wagneriana” del Liceu tenia un vessant polític. “Barcelona és wagneriana perquè té la il·lusió d’ocupar els mateixos espais que ocupen els estats o les ciutats estat alemanyes”. El wagnerisme, explica, no era únicament una música nova, també volia ser una articulació política del país. A l’etern debat de si el Liceu és verdià o wagnerià, s’hi va tornar al capítol segons, que va presentar una sorprenent pobresa d’imatges d’arxiu quan es feien entrevistes, una darrere l’altra, sense il·lustracions.

Un altre programa vinculat a aquest aniversari és la sèrie documental Òpera prima, que relata la llarga cocció de La gata perduda, una peça composta per Arnau Tordera amb llibret de Victòria ­Szpunberg sobre el Raval que té la singularitat d’haver convocat els ­veïns del barri a participar-hi. Un miler de ciutadans s’hi van implicar d’una manera o altra en un treball conjunt amb professionals. Els més de tres anys de producció és la manera que va tenir el Liceu d’intentar relacionar-se amb el barri que habita. El documental s’enceta mostrant el treball de Szpunberg i Tordera, inclosa alguna tibantor sobre necessitats creatives discrepants, superades educadament. També es veu un Tordera defensant un principi d’exigència musical encara que els intèrprets siguin amateurs. Alguna de les estratègies per als assajos demostren l’acomodació de les rutines professionals a uns executants que, majoritàriament, no saben llegir una partitura. Se’ls subministra una versió gravada de la peça perquè puguin aprendre-la per la via de la imitació. Tot i que són molts els plans ambientals de veïns esforçant-se per dominar la partitura, als dos primers capítols tenen poca veu davant dels professionals que hi treballen. I alguna de les intervencions dels veïns demostra que en aquest cantó de l’equip també hi havia idees escèniques amb lògica. Com una veïna que reflexiona perplexa perquè els fan disfressar. “Si es tracta d’una òpera sobre el Raval”, comenta, “hau­ríem de sortir vestits com anem sempre”. En tot cas, una bona aposta del Liceu a l’hora de convidar el barri a intercanviar una experiència, i de TV3, per seguir el projecte.

Una anècdota. El dia que Piqué va anunciar que penjava les botes, Planta baixa, naturalment, va modificar la seva agenda i va prescindir d’una entrevista amb Tordera. El músic els va acusar d’ignorar la cultura. L’endemà, el programa va tenir l’honestedat de plantejar un debat sobre els seus propis criteris. És veritat que TV3 arracona els continguts culturals... però aquest episodi no és la millor manera d’argumentar-ho per part d’un compositor que, a Òpera prima, li donen un paper molt principal.