‘Ments inquietes’, televisió bona i senzilla

A l’estiu, les televisions generalistes no sembla que es barallin per l’audiència. Els programes que mantenen a la graella els porten un segon repartiment i les estrenes substitutòries fan poca despesa, si més no a les públiques. Al davant, les plataformes no s’aprimen. Al contrari, augmenten la seva pantagruèlica oferta, cada cop més repetitiva i estandarditzada. Aquest mes de juliol estrenen més de 180 títols, entre blockbusters i sèries (noves peces o noves temporades de seguiment).

Però la humilitat i petitesa d’algunes propostes de les emissores tradicionals no perjudica la seva pertinència ni atractiu. Per exemple, Ments inquietes. TV3, dijous a la nit, molt de nit, després d’un Polònia de nevera amb muntatge de gags ja vistos i A2veus, que enceta segona temporada. Es tracta d’oferir el testimoni de dos professionals d’un sector. Han de pertànyer a generacions distants. El personatge de més edat aporta l’experiència sense que això hagi d’excloure un esperit intrèpid i una voluntat innovadora.

És de lamentar que el programa no faci coincidir en cap moment Carme Ruscalleda (1952) i Ivan Surinder (1991)

Seran sis capítols de 45 minuts. El primer, sobre gastronomia, el van protagonitzar Carme Ruscalleda (1952) i Ivan Surinder (1991). Una tria irreprotxable per la trajectòria dels convidats, que es van explicar molt bé. És clar que no eren una descoberta ni uns nouvinguts als mitjans de comunicació. Ruscalleda fins i tot té una secció culinària al Tot es mou hivernal i d’Ivan Surinder es poden consultar les 22 receptes de la cuina índia que va fer al Canal Cocina.

Es van explicar amb simpatia i molt planerament, com si ho estiguessin comentant a la família. Sorprèn, i és de lamentar, que el programa els mantingui aïllats, en cap moment coincideixen els dos convidats. És perdre una oportunitat per enriquir-lo amb alguna controvèrsia amistosa. Per exemple, sobre les estrelles Michelin. Ruscalleda és una cuinera reiteradament reconeguda amb la màxima distinció de la guia francesa i Surinder manifesta explícitament que no les persegueix perquè això implica unes obligacions que no vol seguir. Un bon tema del qual s’hauria tret més profit en un diàleg que no va ser. No és el mateix que cadascú digui la seva per separat.

Ruscalleda, amb la tranquil·litat i la seguretat que dona el reconeixement a la trajectòria, va comentar els seus orígens difícils, aquells diumenges en què el Sant Pau no rebia cap client, i no va amagar, per rebregar-los, acudits bel·ligerants com aquell que defineix la restauració que practiquen Ruscalleda et alii: “Res al plat, tot a la factura”. Surinder, que porta el Tandoor i el Mirch, que s’anuncia com a “indian garito”, segur que es va posar l’audiència a la butxaca parlant, amb passió, de la cuina de carrer de l’Índia (el Vada pav) o de l’adaptació del curri als gustos mediterranis. Ell també va tenir uns començaments difícils. Per exemple, va explicar, quan va cometre l’error de pensar que fent-ho més barat i menys bo s’emplenaria el restaurant. Va tornar a la qualitat i al preu que costa. El programa va tenir un contingut profitós que no va sortir de cap conferència acadèmica. Ho va fer del testimoni de dos grans cuiners, de la narració del seu aprenentatge i de les lliçons rebudes durant la vida professional. Sense un bri de pedanteria.

El programa és una producció d’Incís Films, com també ho és A2veus, que el precedeix a la graella del dijous. Ments inquie­tes fuig dels tòpics que defineixen un programa estiuenc. El po­drien fer, merescudament, el novembre i a una hora més apta.