La premsa, mirall social

Comencem pel final, perquè Jaume Guillamet ens presenta una conclusió forta: vivim en “un ­país que ha comprat cada dia uns diaris, però en recorda sobretot uns altres”. Pas mal, tractant-se d’una anàlisi del periodisme feta pel màxim expert en la matèria, que aporta amb aquest llibre la baula que mancava dins del seu magne projecte d’història de la premsa. Conclusió rellevant perquè posa de manifest la distància entre la realitat dels quioscos d’aquest llarg període (de la Restauració a la Guerra Civil) i el que la societat recorda, fins i tot el que els estudiosos acostumen a rememorar. Guillamet s’ha proposat superar qualsevol apriorisme, i analitzar tot el que té a veure amb el periodisme català contemporani. Si parlem de mercat, de lectors, de professionals, de distribució d’exemplars, de tipologia d’empreses editores, de models de periòdic, de tria de llengües, de tensions entre l’opinió i el reporterisme, tot es fa més complex i ens allunya de lectures més o menys idealitzades. Però naturalment també es fa més ric i, sobretot, real.

En aquesta línia, és evident que s’ha tendit a sobrevalorar la capacitat d’influència de la premsa més estrictament política, que representava un percentatge molt limitat de la que ocupava els quioscos, oblidant sovint les tirades del que l’autor anomena diaris anunciadors, com Diario de Comercio, Las Noticias o els primers anys de La Publicidad, o el que van representar propostes innovadores com El Día Gráfico, per citar només uns exemples. Sense oblidar la importància dels periòdics de partit i l’interès que mostraven les autoritats per controlar-los, a base de multes i suspensions governatives, una visió integrada obliga a replantejar les coses, i a situar-les amb més precisió. La setantena de pàgines dedicades a taules al final de l’obra són una font estimulant per a aquestes reflexions, com per exemple la distribució del mercat barceloní el 1935, quan la premsa de negoci en castellà representava el 57% de les tirades, i la premsa de partit en català era el 13%.

Vivim en “un ­país que ha comprat cada dia uns diaris, però en recorda sobretot uns altres”, diu Guillamet

El recorregut cronològic elaborat per Guillamet es complementa amb noves reflexions ben interessants. Són les que ocupen la segona part del llibre, en què l’autor, per exemple, proposa de substituir la dicotomia entre diaris d’empresa i diaris polítics per la distinció entre diaris de negoci i diaris ideològics: “diaris de negoci, com aquells que tenen per objectiu una activitat comercial rendible al llarg del temps —entre els quals n’hi pot haver amb orientacions polítiques i de partit— i diaris ideològics, estrictament polítics, com aquells que tenen per objectiu el servei continuat o ocasional d’una causa de partit o sindicat”. Entre els primers Diario de Barcelona, La Vanguardia o El Noticiero Universal; mentre que entre els segons apareixen El Correo Catalán, El Progreso, La Veu de Catalunya o Solidaridad Obrera.

Dues darreres consideracions: no és irrellevant que en el subtítol del llibre es parli de llengües, perquè és una qüestió present al llarg de tot el treball, tot significant la rellevància de la premsa en català com a introductora d’innovacions, i assenyalant el paper fonamental que va tenir per codificar una llengua i difondre el seu estàndard, però alhora constatant els límits en la seva difusió. I també cal remarcar la voluntat de l’autor per reflectir el batec del periodisme en tot el territori del Principat, amb el paper central de la premsa barcelonina, però anant també més enllà, resseguint les riques tradicions periodístiques de les ciutats intermèdies del país. En definitiva, un llibre exhaustiu en la informació i alhora farcit de reflexions sobre el periodisme com a reflex de la societat.

El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939 

Jaume Guillamet Lloveras 
Institut d’Estudis Catalans, 2022
423 pàgines. 46 euros