Francesc Pujols va proposar, per mitjà de Dalí, que Franco fos rei d’Espanya

Francesc Pujols (1882-1962) tal vegada va ser l’únic contemporani de Dalí (1904-1989) que va merèixer la seva reverència entusiasta i continuada. No obstant això, no hi ha cap llibre que abordi de manera exhaustiva l’obra del pensador i la pintura de l’artista. És el que està fent Max Pérez, que amb la també filòsofa Alba Padrós s’ha endinsat en l’embalum de manuscrits que Pujols va deixar inèdits a la Torre de les Hores. El 2023 publicarà la seva recerca a La Mira-El Fonoll.

La sorpresa va ser majúscula quan Max Pérez va trobar les notes en què Pujols detallava una solució al debat sobre la llei orgànica de Successió de Franco com a cap de l’Estat i que volia que Dalí presentés al dictador. Quan? La mala memòria de Dalí no ho resol. «Dos años antes de que Pujols muriera —va escriure—, sabiendo que yo era amigo de don Rafael Sánchez Mazas, entonces ministro sin cartera, me dijo que él había encontrado la solución de la estructura de la Ley Orgánica, y me pidió que sus trabajos pudieran llegar a conocimiento del Generalísimo Franco, porque, me dijo en catalán, ‘serà molt útil al país’». Sán­chez Mazas va ser ministre sense cartera entre 1939 i 1940 i Pujols va morir el 1962, així que el més probable és que l’encàrrec fos de finals dels anys cinquanta. Luis Racio­nero i Antonio Olano van explicar que, segons Dalí, el pla era instaurar una monarquia. Quina mena de monarquia? Espanya ja era des del 1947 una monarquia sense rei, on el dictador s’havia reservat la potestat d’anomenar “en cualquier momento” el seu successor, amb preferència, no obligatòria, “de estirpe regia”.

Dalí, amb la por al cos pel seu anticristianisme d’abans de la guerra, havia tornat a Espanya el 1948 com a apòstol ara d’un misticisme catòlic i romà, prodigant lloances a Franco i reprenent el contacte amb Pujols. El Salvador de l’Art Modern ­—com l’havia batejat Pujols— cobejava el reconeixement del Salvador de España, fet que no va arribar fins que va ser rebut el 6 de juny del 1956 al Palacio del Pardo. Aquell any el falangista José Luis Arrese havia presentat sense èxit un avantprojecte de llei orgànica que donava el poder al Movimiento Nacional i no a un rei Borbó. “No más reyes de estirpe extranjera”, cantava l’himne de les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista), “virus extranjerizante, antiespañol”, blasmava el seu fundador, Ramiro Ledesma Ramos. Pocs dies abans de la trobada amb Franco, Dalí havia visitat dues vegades Pujols.

Solució Franco rei

La solució de Pujols era rescatar la vella idea dels catalanistes espanyistes: l’Imperi Hispànic Universal liderat per Catalunya, però basat ara en una llei que bevia de la Pantologia, un estadi superior de la Hiperaxiologia, que el pensador català feia dècades que dissenyava aïllat a la Torre de les Hores de Martorell, després de la seva tornada de l’exili el 1942 i d’haver passat un mes i mig a la Model. El pensador anomenava la seva ciència religió catalana, a imitació de la religió científica (la veritat emana de la ciència empírica, no de Déu), creada pel positivista August Comte, i que Dalí va assumir entusiasmat.

“Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent —diu Max Pérez— és la idea que Franco s’autocoronés rei d’Espanya”. “Pujols —afegeix— considerava que la política s’havia desvinculat de la ciència i que el monarca havia de ser representant de la visió científica del món”. La proposta de coronar Franco era coherent amb la solució al problema espanyol que el panteò­leg, “més cambonista que Cambó”, ja havia propugnat el 1927 durant el directori de Primo de Rivera: l’aliança de la política espanyola amb el pensament català, per resoldre també el separatisme, perquè “la nostra missió no és separativa, sinó, al contrari, unitiva i hegemònica”. Tot i això, estant més proper al federalisme de Rovira i Virgili (les quatre nacions ibèriques, Galícia-Portugal, País Basc, Castella-Espanya i Països Catalans, han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés) que al federalisme de Pi i Margall (la llibertat dels individus, però no dels pobles). A més a més, un català, Prim, ja havia estat faedor d’un rei, Amadeu de Savoia, abans de la República de Pi i Margall.

A Pujols , el consideren un colós de la filosofia que no s’acaba mai o un bromista baliga-balaga

A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana que no s’acaba mai i uns altres un bromista baliga-balaga, com si l’humor no fos una eina eficaç per despullar veritats construïdes. La monarquia plantejada per Pujols no era una de les seves facècies (poca broma amb un dictador), baldament fos més retrògrada que la que aprovarien les Corts franquistes el 1969. Max Pérez avança alguns dels detalls que donarà a conèixer ampliats en el seu llibre: Pujols dibuixava una societat jerarquitzada segons els graons de l’escala evolutiva, un model similar al de les castes hindús de les lleis de Manu, però amb possibilitat d’ascendir. La monarquia seria electiva, amb sufragi universal orgànic; és a dir, s’hi votaria en funció de quatre classes socials: treballadors, negociants, propietaris i, al cim, els intel·lectuals. El rei garantiria la propie­tat privada i també el dret de viure sense treballar, la qual cosa permetria la màxima llibertat a l’individu. La propietat privada era sagrada per a Pujols: Companys li havia expropiat les vinyes de Martorell.

Dalí i Franco

Dalí compartia la translació de les lleis biològiques al món polític. Com va dir a Louis Pauwells, la monarquia absoluta equilibra les tendències dionisíaques i anàrquiques de l’individu. A dalt, el cel protector del monarca, legitimitat vivent, l’ull implacable reflex de l’esguard diví. A baix, a les bases, un màxim d’heterogeneïtat, desordres, perversions, anarquies; però, al capdamunt, un rei autoritari, el rei de la vida, és a dir, el monarca de la biologia, equivalent a l’ADN que estableix la constitució dels individus.

Va arribar Dalí a transmetre el pla de Pujols a Franco? El col·leccionista Reynolds Morse, que anotava des del 1943 totes les confidències que Dalí li feia, apunta als seus diaris inèdits que, segons el pintor, polítics del règim podrien “restaurar la monarquia a Espanya, deixant Franco com a cap de l’exèrcit”. El 1976, ja coronat Joan Carles I, Dalí va confessar-li que, durant la seva primera trobada al Pardo, va dir al dictador que, “si crea una monarquia, el poble recordaria que havia creat una obra mestra exactament com Velázquez havia creat Las Meninas del Prado”, i que, en sentir això, “Franco va riure una mica, negant modestament el geni que Dalí li atribuïa”. Crear no vol dir restaurar, sinó instaurar, fet que descartava el programa de continuïtat dinàstica de Don Juan, tot i que, quan Dalí se’l trobava a l’Hotel Meurice de París, s’agenollava estrafolàriament per besar-li les puntes de les sabates.

«A qui voldria al tron?», va demanar Pauwells al pintor el 1967. «No importa quin home —va respondre— amb la condició que sigui legítim, que descendeixi realment de l’escala de reis, que els seus gens el vinculin a la família de dret diví”. Franco no tenia ADN reial, però per a Pujols la legitimitat de Franco com a rei li vindria d’un altre dret diví, la unió de la religió catalana universal amb l’Estat. És possible, atesa la fascinació de Dalí per Pujols, que el pintor, reinventor constant del seu personatge, compartís la idea als anys cinquanta, però no hi ha cap document que ho sustenti.

La propietat privada era sagrada per a Pujols: Companys li havia expropiat les vinyes de Martorell

El pla pujolsià, que servia també per frenar el comunisme («La Humanitat —deia ara sí sorneguer— no té més alternativa que Stalin o jo»), era absurd, però documenta la relació Pujols-Dalí i la deriva de tendències sorgides de l’imperialisme catalanista de principis del segle XX, amb extrems com el d’Eugeni d’Ors, adherit a la Falange als anys quaranta. Max Pérez sosté que “l’imperialisme orsià de principis de segle és hereu directe no només de Prat de la Riba, sinó especialment de Diego Ruiz, que ja l’havia plantejat teòricament abans del Glossari, i que al seu torn bevia de les ides neolul·lianes de Salvador Bové”. La tesi de Pujols podia coincidir amb el lema dels joseantonians catalans «Espanya es una unidad de destino en lo universal», només que el lideratge de l’imperialisme hispànic havia de ser català-occità. “És urgent, millor ahir, però no extremament greu, Catalunya no ve de 200 anys”, repetia, pensant en els cicles dels imperis dissenyats per Alexandre Deulofeu.

El filòsof de Dalí

No es pot entendre del tot l’obra de Dalí sense conèixer Pujols, dues ànimes bessones. Tots dos unes prodigio­ses ments associatives, anticomunistes, excèntrics, pantagruèlics, erudits amb ànima de llibertins, cínics que gaudien rient-se dels intel·lectuals bastits de seny i pompa, fabuladors d’una visió del món feta a la seva mida, delitosos sempre de transgredir convencions i de seduir divertint. El surrealisme i les lectures de Freud i Sade —païdes com a dogmes— van donar a Dalí la clau de com fer nou el vell sense seguir la via de Picasso o Miró. Ell s’ho feia tot sol per crear una mitologia que transcendís el personal —la iconografia del desig reprimit per la moral cristiana—, però la seva obsessió per cercar la realitat necessitava un sistema sòlid que ancorés el flux gelatinós dels seus deliris irracionals i resolgués l’eixam de paradoxes que plantejaven els seus quadres enigma, el teatre d’imatges que sintetitzen totes les dualitats: l’espiritual i el material, l’inconscient i el conscient, el particular i el general, el temps i l’espai, vida i mort, les truculentes perversions del cos insatisfet…

Dalí havia llegit Eugeni d’Ors (“la tranquil·litat que dona al nen saber-se emparat per la saviesa d’un savi”; “tota originalitat és dins la tradició”; “el dictat d’imposar figura a allò amorf”; “l’àngel arquitecte al cap, el dimoni dels instints a baix, i entremig, els sentiments, els ulls…”), però Pujols li va mostrar l’art de la ironia (la ironia és un trompe-l’oeil verbal) i, enmig de l’humor, l’estirabot, la hipèrbole i la paròdia, la lectura de Llull i Sibiuda, la raó científica animada per la passió, la imaginació i la metafísica. Dalí ja havia fet servir el 1935 la idea de Pujols de substituir la religió cristiana per una de nova, científica i sense Déu, dins el pla d’André Breton de combatre Hitler i crear un clima surrealista al servei de la revolució.

El filòsof li va ensenyar l’art de la ironia i, enmig de l’humor, l’estirabot, la hièrbole i la paròdia, la lectura de Llull i Sibiuda

Pujols considerava el cristianisme com una moral universal derivada “del fanatisme judaic” i imposada a Catalunya, per la qual cosa volia substituir-la per una religió pròpia, despullada d’empelts aliens, és a dir, basada en la ciència catalana-occitana iniciada per Llull. També menystenia el pensament nòrdic, conreador —deia— d’“abstraccions” com el socialisme, el comunisme o l’anarquia, “filles naturals de la ignorància i la misèria”, “ronya de la llei natural”.

La dèria de Dalí per Pujols es va fer obsessiva després de la mort del polígraf. Esventava que era “el filòsof més gran del nostre temps”, l’emperador Trajà de la filosofia o l’inspirador del Punt Omega de Teilhard de Chardin. Va voler convertir John Lennon a la religió pujol­siana perquè els joves hippies dels seixanta substituïs­sin Marcuse per les seves idees i li va dedicar un lloc central en el teatre-museu de Figueres, al costat del creador de la religió positivista, August Comte; de dos arquitectes sensuals: Gaudí i Ledoux, i de dos pintors teatrals, emotius i simbolistes: Fortuny i Moreau.

“Piñero, vos sois el cristalizador legítimo de San Pedro sobre la piedra en que edifico Nuestra Única Iglesia”, va dir Dalí a la mort de l’arquitecte del museu. Max Pérez sosté que l’edifici és en realitat un temple de la religió catalana, farcit d’elements pujolsians, com la seva frase “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, escenari de la primera missa hiperaxiològica, presidida per Josep Tarradellas…

La dèria de Dalí per Pujols es va fer obsessiva després de la seva mort. Esventava que era el filòsof més gran del seu temps

De l’esperança del 1946 a Joan Carles I

El 1946, part de l’exili encara hi tenia esperances. Joan Sales va batejar-lo com el Profeta de Portlligat. “En comptes d’introduir una idea universal a Catalunya, havia escampat una idea catalana per l’univers”. El mateix any el pintor, en una carta inèdita, va escriure a un amic: “Sembla que Franco està desencallant; i seria el moment que algun gran home del nostre país, en Met [Jaume Miravitlles], per exemple, es posés de cara a la feina. Aquell que s’atreveixi avui, ahir si és possible, té un futur polític enlluernador, però haurà de trencar immediatament amb els que, de fet, seran jutjats com a antipatriotes”. Hi dibuixa un mapa de la península, banyada a l’est per la mar Maragall, amb una via principal que arrenca de la piràmide feta musulmana (“el moro ha d’estar content”) i passa per Madrid (una gran cúpula catòlica monàrquica), amb un ramal cap a la zona galaicoportuguesa (Santiago de Compostel·la), i segueix cap a Figueres (“per Figueres s’hi ha de passar per força”) per acabar al bressol europeu de la Torre de Montpeller. Dalí va pintar quadres basats en la Hiparxiologia de Pujols i va augurar, seguint Deulofeu, una renaixença catalana. Figueritzar Girona, gironitzar Catalunya, catalanitzar Espanya, espanyolitzar Europa. En una litografia del 1971 hi va somiar un rei sense rostre, com el déu pujolsià. Hi recuperava, en la bandera del jou, les fletxes i els escuts dels regnes espanyols, l’àguila viril, rapinyaire i dominadora. El 1979 ja hi posa rostre: una foto de Joan Carles I amb uniforme de l’Armada i, al cor, un forat on es veu un paisatge amb els colors de la bandera, el cilindre erecte dalinià i un rusc d’or enlairat per dues gavines.