On són els somnis

ESTILO INDIRECTO

Fundació FotoColectania

Julián Romea, 6, D2.

Barcelona Fins al 28 de gener

JORGE RODRÍGUEZ-GERADA

Galeria Ignacio de Lassaletta

Rambla Catalunya, 47. Barcelona

Fins al 4 de febrer

Els ulls miops de l'art miren a la llunyania, cap a les planes de resplendor dels esdeveniments excepcionals, camps d'idees i de batalles. No poden veure res. La dringadissa de les espases ha estat substituïda per la de les monedes. L'artista viu sota la dictadura d'un present escàs. On són els somnis? On són les utopies? La memòria, refugi daurat de l'artista, amb la pròpia proliferació de discursos que es multipliquen amb una passió metòdica pels museus d'arreu del món, podria acabar sent un espai d'absència on floten experiències opaques alineades sense sentit, incapaces de trobar les claus que obrin la presó de la Història. Seria el moment d'oposar-se a l'absolutisme de l'actualitat i pensar un futur diferent del que ens imposa la realitat patètica.

A FotoColectania, vuit artistes busquen a cops de muntatge una ideologia per avui

A la mostra col·lectiva Estilo indirecto, el comissari Martí Peran defensa la força abstracta de les idees de Frederic Jameson i Andreas Huyssen, per als qui és urgent analitzar la por i l'ansietat davant la Utopia, desbloquejar la paràlisi del pensament que impedeix imaginar un altre sistema, ara que la segona globalització ha impulsat el capital a expandir-se cap a un nou estadi, l'imperialista. Però és l'utopisme de Charles Fourier el far d'aquests vuit projectes artístics que apel·len a una nova estratègia capaç d'ajustar la història a un altre temps i un altre espai amb més eficàcia. El cooperativisme tranquil del pensador francès reclamava "la unitat universal", espessa xarxa d'afinitats secretes capaç de connectar éssers i coses per forjar un món coherent i feliç.

A les sales de FotoColectania el visitant trobarà els relats sota la forma d'assaigs fotogràfics que reediten críticament els testimonis directes de veus del passat. Són rememoracions articulades en un estil indirecte que fan servir una dialèctica formal capaç de prenyar el futur. El muntatge fotogràfic, i no pas l'arxiu, és la tècnica que defineix més bé aquestes inquietuds. Mentre Jordi Colomer i Adrià Julià teatralitzen el llegat de Fourier, Thomas Steinert evoca la veu del poeta Ernst Ortlepp (1800-1864) en reconstruir a través dels testimonis de Nietzsche els hàbits i les penúries que tots dos van viure a prop de Naumburg. Peter Piller s'apropia de l'arxiu del diari d'un municipi holandès per concebre un muntatge sobre la presumpta vida comunitària de la gent que hi vivia fa més de 50 anys. A través del collage, Javier Peñafiel s'imagina la relació de Bertolt Brecht amb la seva amant Ruth Berlau, que va documentar la vida del dramaturg bavarès. Eve Sussman recrea el despatx de l'astronauta Yuri Gagarin, escenari d'experimentació d'una futura ciutat utòpica. David Maljkovic construeix un estand d'una fira a les parets del qual pengen collages a partir de revistes d'arquitectura dels anys 60 i 70 de l'antiga Iugoslàvia. I Chris Mottalini fotografia l'arquitectura que el vienès Rudolf Schindler va deixar a Los Angeles com a exemple de llars susceptibles d'acollir un model de vida comunal. El valor d'aquest assaig heterogeni i difícil (imprescindible una visita guiada) és la seva ideologia, entesa com a possibilitat de coneixement, oportuna en aquesta època de pessimisme social i apatia política.

Més accessible per al gran públic és la mostra de Jorge Rodríguez-Gerada (Santa Clara, 1966), grafiter cubà que va començar la seva activitat en la desmesura de l'escala pictòrica en mitgeres i grans espais urbans, com els retrats efímers que va dedicar a Obama i a Enric Miralles, a Barcelona, només captades a vista d'ocell. A Rodríguez-Gerada se li ha fet petita la ciutat, o sigui que ha decidit transportar les seves arqueologies personals a l'espai més gentrificat de la galeria, on apareixen incrustats els seus fills adolescents, en maons i en grans moles de pedra que durant segles es van fer servir com a premses de vi (Memorylithics), o en les pintures al carbó amb les cares d'amics. Són mirades petrificades, cossos que pateixen i ignoren que més enllà de la freda pedra neixen les grans preguntes de l'existència. On són els somnis? Més que utopies, malenconies.