París de postal

RIVE GAUCHE

Marc Rosich

Arola

120 pàgines. 12 euros

La ciutat de París sempre ha tingut l'atractiu —de vegades immerescut— d'encarnar allò que George Steiner n'ha dit, amb una certa solemnitat, la idea d'Europa. Durant el període d'entreguerres, la capital francesa va ser un referent ineludible en la vida artística i literària del vell continent. La flor i nata de la intel.lectualitat d'arreu del món es va deixar seduir pels seus encants enlluernadors. Com va escriure Josep Pla amb sornegueria en les notes parisenques del 1920: "París és una ciutat que sembla feta expressa per fer-hi la vida literària".

Rive Gauche, de Marc Rosich (Barcelona, 1973), s'inspira en la història de la francesa Adrienne Monnier i la nord-americana Sylvia Beach, fundadores de les llibreries La Maison des Amis des Livres i Shakespeare and Company, respectivament, situades a banda i banda del mític carrer de l'Odéon de París. Com no podia ser altrament, a més de la relació sentimental entre totes dues i el seu paper de dinamitzadores dels nuclis intel.lectuals de la capital francesa, un altre dels elements biogràfics que recull és la ingerència, en les seves vides, de l'escriptor irlandès James Joyce (Beach fou, com és sabut, la primera editora de l'Ulisses) i de la fotògrafa alemanya Gisèle Freund (amant de Monnier).

Amb transicions i transformismes de signe cabaretesc, l'acció de Rive Gauche transita del 1917 al 1936 per evocar alguns retalls —els més llampants— de la vida d'aquestes dues "ambaixadores de les lletres". Com ha estudiat Laure Murat a Passage de l'Odéon. Sylvia Beach, Adrienne Monnier et la vie littéraire à Paris de l'entre-deux-guerre (2003), totes dues van convertir-se en promotores de l'activitat literària més avantguardista (amb lectures públiques, exposicions, vetllades musicals, etcètera, que tenien l'epicentre en les seves llibreries). Si a La Maison des Amis des Livres s'hi va reunir el que en podríem dir el Tot-París literari (Louis Aragon, Walter Benjamin, André Gide), a la Shakespeare and Company hi feien cap Gertrude Stein, Francis Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway, entre d'altres.

De format senzill, la peça de Rosich introdueix un tercer personatge, una mena de guia turística de l'espectacle, que n'assumeix altres fregolianament (Joyce, Stein i Freund) i que també es converteix en La Femme Mystérieuse, una llicència lúdica que deu voler emblematitzar l'enterboliment dels vincles sentimentals entre les dues intrèpides llibreteres. Si aquest personatge es proposa —hi insisteix sovint— de defugir els llocs comuns sobre París, els vaivens del temps històric —indicats amb tècniques, diguem-ne, filobrechtianes— permeten de trencar la linealitat biogràfica i ampliar l'horitzó d'expectatives del lector/espectador.

La font d'inspiració de Rive Gauche —la vida desacomplexada i diletant de Beach i Monnier, i de tot el seu entourage— és, no cal dir-ho, molt seductora i suggeridora. Però fa la impressió que Rosich no esprem a fons la tesi que sembla apuntar: dues dones de mentalitat oberta, de sensibilitat feminista, són víctimes, en el París cosmopolita, modern i festiu d'entreguerres, d'un món i d'uns valors aclaparadorament masculins que les acaben devorant. De dues biografies tan intenses, de tot el gavadal de contradiccions que se'n deriven, Rosich es queda en el nivell més anecdòtic i superficial per bastir una comèdia intranscendent, en què el París d'entreguerres esdevé més de postal que de veres.