"Fuga" de narracions

JO CONFESSO

Jaume Cabré

Proa

1.005 pàgines. 21,50 euros

Escriure poesia després de l'Holocaust, això va aconseguir Paul Celan amb Fuga de mort (1948). Ho va fer emprant un dels cims artístics d'Occident com és la construcció musical de la fuga, per encabir-hi el moment més fosc de la mateixa civilització. La fuga consisteix en l'exposició d'una melodia que es repeteix en diversos temps i to, deixant pas a variacions: una sèrie de signes que es desordena i varia per anar tornant a l'ordre. El que en aquest poema es tradueix en uns versos solts que es reiteren en diferent combinació donant forma a l'experiència d'aquella tenebra, tot valent-se d'una estructura (la fuga) i un tema (l'Holocaust) que són el contrast entre el triomf i la derrota d'una cultura.

Com és costum en Cabré, s'opta per l'extensió a través d'un idioma senzill

Sembla obsedit per mantenir la fera del lector amb recursos d'efecte immediat

Una composició semblant ha fet Jaume Cabré (Barcelona, 1947) amb la novel.la Jo confesso (Proa), que ja és la primera obra literària catalana que apareixerà en sis llengües (en el curs d'un any). Doncs bé, en aquesta narració disposa una trama central protagonitzada per la vida d'un superdotat humanista i fill d'un antiquari, nascut a la Barcelona dels 40. A la peripècia d'aquesta vida s'hi van sumant altres trames en diversos llocs i temps: la joventut del seu pare, l'acció d'un inquisidor del segle XIV que condemna a un jueu i a un religiós que fuig a un monestir del Pirineu o un comerciant de fusta i un luthier a la Cremona del XVIII. Però també els comandants d'Auschwitz i unes de les seves víctimes o l'encontre tràgic entre un partisà serbi i un soldat nazi.

Per lligar aquesta disparitat de fils narratius l'autor va enllaçant-los a través d'unes referències compartides: uns objectes que van d'una trama a l'altra, com el violí excepcional que travessa tota la novel.la; però també unes escenes, uns espais i fets sobre els quals la narració persevera, desplegant simetries, analogies i confonent trames. Talment com si es tractés d'una fuga feta de narracions.

L'audàcia de l'enginy permet al lector incorporar-se a una experiència que es multiplica per totes bandes, ja que el narrador el trasllada fugaçment d'una escena a una altra, perseguint el passat o l'esdevenir dels personatges, objectes i espais. Tal possibilitat de relatar, que tant incita a una lectura àvida, prové de la combinació de plans temporals de Les veus del Pamano, però en una ambició major en combinar fils narratius tan diferents. Pel que fa al protagonista —Adrià— se'l presenta com un intel.lectual (com feia Thomas Mann), recurs que serveix per introduir reflexions de certa complexitat i abstracció, tot i que no s'enlairen gaire i més aviat es tracta d'un mostrari de dades cultes.

Com és costum en Cabré, s'opta per l'extensió: acumular narració, personatges, accions i escenes a través d'un idioma senzill, confiant en diàlegs àgils per encadenar el lector. Per això busca atrapar-lo amb l'ajuda d'imatges impactants, de les quals es desprèn el costum de matar molts personatges en escena, tot buscant l'al.licient melodramàtic.

D'altra banda, valer-se de determinats marcs històrics és un dels seus recursos d'èxit: així la fi del XVIII barceloní a Senyoria, la setmana tràgica a La teranyina o la transició a L'ombra de l'eunuc. Però en aquest cas toca matèria delicada quan necessita servir-se de la ruptura més gran en la història, l'Holocaust.

Davant d'això caldria encomanar-se a la prudència, tal com va fer Celan articulant amb subtilesa aquella experiència opaca, abocada en el seu poema. En canvi Cabré (que deixa entreveure el poema i el poeta a l'obra) encaixona aquesta referència en el joc narratiu, sense abstenir-se de l'habitual addicció a la imatge colpidora, triant entre la ignomínia nazi, com un material més per la narració febril.

Després del Pamano, el nostre rei Mides segueix pensant en la novel.la com a amable entertainment, formulat amb tints d'elevació literària. En això l'obra aconsegueix l'objectiu, ajudada sobretot per la fluïdesa narrativa i l'estructura trepidant. En canvi, sembla massa obsedit per mantenir saciada la fera del lector amb recursos d'efecte immediat; d'aquí la saturació d'accions, els materials previsibles o la blanor de la llengua... Però per aquesta fera tampoc cal sempre el fuet, la cadira o el tros de carn per mantenir-la a distància. Sovint és preferible amansir-la amb d'altres arts o deixar-se prendre, sense més, per la seva fam.