Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

A l'Autoritat

A l'Autoritat". Amb aquesta dedicatòria Le Corbusier començava les pàgines de la Ville Radieuse el 1933. A la nova autoritat urbanística de Barcelona de CiU voldria dirigir aquestes línies a l'inici del mandat i demanar tres coses per a la ciutat.

La primera és aprofitar el viaducte de les Glòries en la reforma d'aquesta plaça. Mentre escrivia aquestes línies s'ha fet públic que es vol enderrocar. Enderrocar-lo és ara tan antiquat com anar de cacera d'elefants. Se li podrien retallar els extrems i es podria fer alguna cosa semblant al High Line de Nova York, antic viaducte ferroviari convertit en parc. No s'hauria d'enderrocar fins que els ciutadans haguessin passejat lliurement per sobre d'aquest mirador urbà insòlit, i també per sota, i sense cotxes.

Enderrocar ara les Glòries és tan antiquat com anar de cacera d'elefants

Cal rescatar el Poble Espanyol de la seva situació llastimosa amb un ús modern

Les associacions de veïns implicades s'equivoquen i en justícia no haurien d'opinar sense haver-ho provat. És legítim que tinguin reivindicacions, però també haurien de tenir imaginació. Per sota, el viaducte cal veure'l com un porxo que té la immensa virtut de donar un argument que coordina i harmonitza tots els espais que s'aboquen a una plaça tan desestructurada com aquesta. A la ciutat, com a casa, hem d'aprendre a convertir les mancances en virtuts i a fer coses noves aprofitant les velles cercant el valor urbà de la contingència. Quin discurs creïble sobre sostenibilitat podran fer ara els responsables si el viaducte s'enderroca totalment? Han calculat l'energia que caldrà per enderrocar-lo i la que caldrà per transportar la runa? Però més enllà dels càlculs hi ha una cosa de fons cultural: es perd la possibilitat de definir una altra idea d'aquesta ciutat.

La segona petició és impulsar una treva a la normativa de l'habitatge a Barcelona que permeti poder habitar edificis que no han estat pensats per a aquest ús. Una fàbrica o un garatge convertit en habitatges han de permetre considerar altres paràmetres d'habitabilitat; de fet, qui tria viure en un lloc així potser vol viure així i el que vol és no viure en un habitatge normatiu. Barcelona podria col·locar una placa Rh a alguns edificis Rehabitats que volen ser viscuts d'una altra manera.

Engegar una reflexió sobre aquestes qüestions és una necessitat i n'és una prova que, dels centenars d'edificis històrics i industrials reaprofitats, una part mínima s'ha arreglat per viure-hi. L'habitatge, d'altra banda, ha volgut complir tantes coses políticament correctes que ha acabat sent un producte amb pocs al·licients. Els organismes públics que l'han impulsat no han fet gran cosa per això, i algunes de les seves publicacions commemoratives s'han limitat a fer reculls amb fotografies sense una sola planta dels edificis i, evidentment, sense cap valoració del que s'ha fet orientada al futur, més enllà de xifres i bons propòsits. La discussió sobre l'habitatge ha quedat arraconada a una qüestió del seu consum de kilowatts, però fa temps que no es parla del seu caràcter.

La darrera demanda és fer una altra cosa amb el Poble Espanyol de Montjuïc que el rescati de la llastimosa posició actual. És un conjunt d'interès arquitectònic que ha estat oblidat i en certa mesura represaliat complint una condemna com a parc d'atraccions. El Poble Espanyol representa el sectarisme arquitectònic de Barcelona aquests anys que va voler reconstruir un monument com el pavelló Alemany de 1929, però va arraconar el conjunt pintoresc del Poble Espanyol. El temps ha fet que, mentre que l'arquitectura del Moviment Modern s'ha convertit en una col·lecció momificada d'edificis de la mà d'una institució com el DoCoMoMo (Documentació i Conservació de l'Arquitectura i l'Urbanisme del Moviment Modern), hem tornat a mirar aquest conjunt peculiar bastit també el 1929 amb un nou interès. Almenys al Poble Espanyol se'l pot redimir. Aquest conjunt podria allotjar una bona escola d'arquitectura o d'arts aplicades o qualsevol altra institució que pogués ser compatible amb les visites i acceptés un funcionament amb locals independents entre si. Resultaria tota una demostració de realisme contemporani poder fer un ús modern d'un edifici que no en té l'aparença, però pot ser útil; en canvi, el pavelló alemany només té un ús sumptuari i poc modern.

Què té de dolent aprofitar el viaducte de Glòries o indústries per fer-hi habitatges o el Poble Espanyol? Que són lletjos? Doncs és una bona ocasió per preguntar-nos si hem d'utilitzar milers d'euros a construir-nos un paisatge urbà al gust de la moda o si hem d'esforçar-nos en educar una nova percepció de la ciutat i de la contingència.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 21 de julio de 2011

Más información

  • ARQUITECTURA