Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Soroll per poca cosa

L'ERA DE LA HIPERMEMÒRIA

Elena Yeste

Pagès editors

127 pàgines

13 euros

Elena Yeste és una jove llicenciada en Periodisme en el think tank del "govern dels millors", la privada Universitat Ramon Llull, però també ha passat per un màster d'Estudis Històrics de la pública UB. Així doncs, amb un peu en el periodisme i un altre en la història, proposa a L'era de la hipermemòria. Revisionisme i falsificació històrica un viatge per diversos territoris i personatges que, teòricament, tenen en comú una relació conflictiva amb el passat històric.

El breu assaig s'inicia amb unes pàgines dedicades a Enric Marco, el "falsificador de la seva pròpia memòria" (o, potser millor, de "la seva biografia"), salta cap al confús món dels negacionistes de l'Holocaust (Robert Faurisson i cia.) que, a la vegada, es barreja amb discussions al voltant de la naturalesa del feixisme italià i la resistència (Renzo De Felice, però s'oblida de Claudio Pavone), i fa una marrada per Alemanya, amb tal de citar Ernst Nolte i Habermas (i unes gotetes, molt poquetes, de la historikerstreit); ens porta pels camins dels debats politicoideològics i historiogràfics al voltant de la Revolució Francesa (François Fauret; però ja no són temps de reivindicar Albert Soboul o Georges Lefebvre); marxem després cap a l'Àfrica (el genocidi ruandès), la Xina i el Japó, però també les guerres balcàniques; i acaba amb un excés i injustificat nombre de pàgines sobre Pío Moa.

La qüestió central, però, del llibre no queda resolta: de què parla, l'autora? Ben escrit, lleuger, sembla que vulgui explicar alguna cosa que no s'acaba de veure al voltant del coneixement històric i les maneres d'explicar-lo. Tanmateix, si fos així, hauríem de ser davant d'un assaig historiogràfic. En canvi, ens parla molt de memòria (personal?, col.lectiva?) i la barreja amb discursos polítics i ideològics, sense que s'acabi de trobar un nexe. Més aviat, el llibre sembla un calaix de sastre, on s'hi ha anat entaforant diferents lectures personals, i farcint-lo també de referències bibliogràfiques d'altri. No sembla que hi hagi gaire ordre, ni tampoc una jerarquització de la informació i la connexió entre casos de diferent naturalesa.

És a dir, no acabo de veure la relació entre Marco i Moa, per exemple; ni l'interès que pot tenir repetir una i altra vegada les tesis sobre "els silencis i oblits" dels anys de la transició democràtica a Espanya. Per què en lloc de repetir coses ja sabudes de Francisco Espinosa i Paloma Aguilar l'autora no es preguntava per què durant aquests anys hi hagué un boom bibliogràfic notabilíssim al voltant de la República, la guerra civil i el franquisme?

Aquest breu assaig és excessivament lleuger en tot. Certament, hi ha una base bibliogràfica interessant, però l'autora no va més enllà d'alimentar el text amb cites d'obres ja reconegudes. Posem un altre exemple: cita El libro negro del comunismo, amb el qual Stéphane Courtois va contribuir notablement a les batalles polítiques i ideològiques d'abans i després de la caiguda del Mur de Berlín. Però, ja posats a assajar, a plantejar quelcom original, podria haver-nos fet avinent una pregunta que ningú no ha contestat: com és que no s'ha fet mai El llibre negre de l'anticomunisme? Sospito resultats interessants.

Sense un full de ruta gaire clar, barrejant conceptes massa diferents entre ells i no jerarquitzant-los, l'autora només ens pot oferir una breu síntesi de diverses coses, que altres autors han explicat molt millor i més extensament. Sí, es llegeix amb rapidesa i no demana un esforç de concentració excessiu, però no sé si només aquestes virtuts el fan mereixedor d'un premi d'assaig com el 26è Josep Vallverdú.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de junio de 2011

Más información

  • LLIBRES