La vella (però trencadora) tercera pàtria del flamenc

Desinhibició, flamenc que es contamina amb altres músiques foranes amb tota naturalitat, evolució fins a crear alguna cosa nova... Paraules que no són alienes ni noves en l'ambient musical català.

Cap a la meitat del segle XIX, el flamenc pren carta d'absoluta naturalitat a la ciutat de Barcelona, que es converteix, a imatge de la difosa afirmació tanguera, en la tercera pàtria del flamenc. Els noms més reputats de l'especialitat passen pels seus cafès cantants creant una escola que, simplificant-ho molt, aviat va tenir un nom propi: Miguel Borrull, guitarrista i patriarca d'una dinastia d'artistes catalans reconeguts a tota la Península.

No és casualitat que l'artista Julio Romero de Torres ja plasmés el 1917 i en una de les seves obres més representatives (Alegrías) la bailaora Julia Borrull, directora de la sala barcelonina Villa Rosa. Tampoc no és atzarós que poc després nasqués al Somorostro Carmen Amaya (Barcelona, 1913—Begur, Girona, 1963), que, gràcies a la desinhibició escènica, trencaria tots els motlles del flamenc.

Cap a la meitat del XIX, el flamenc pren carta de naturalitat a Barcelona

Qui hauria imaginat que 'Toy Story 3' acabaria a ritme de rumba catalana?

A partir del punt d'inflexió que va marcar el taconeo de Carmen Amaya, els horitzons s'eixamplen cada vegada més i, en terres catalanes, el flamenc conviu i es relaciona d'igual a igual amb tota mena d'estils musicals. La batedora estava en marxa i, a mitjans del segle passat, sorgeixen els primers resultats veritablement nous, mestissos i desacomplexats: la rumba catalana o rumba de Barcelona.

Músics barcelonins que s'estimaven el flamenc o que hi havien crescut però que també estaven interessats en la música llatina a l'estil del cubà Dámaso Pérez Prado o en el rock-and-roll primigeni d'Elvis Presley. El resultat, tan natural com no planificat, va posar a ballar mig món i, en ple segle XXI, encara sorprèn tothom. Trencant amb tots els tòpics, qui hauria imaginat que una de les pel.lícules nord-americanes de la dècada, Toy Story 3, acabaria a ritme de rumba catalana? Qui no surt del cinema taral·lejant el Hay un amigo en mí i picant de mans? El poder de la rumba és immens.

"Es pot extrapolar el que passa actualment a Barcelona amb el que va passar amb la rumba", afirma Txarli Brown, nom de guerra del barceloní Carles Closa, incansable productor, DJ, músic i promotor de la rumba barcelonina. "Catalunya va ser l'única que va arrencar una branca del flamenc i la va convertir en un estil propi, i li va donar una personalitat molt determinada, amb característiques particulars més semblants al pop i creant un repertori totalment nou".

La rumba va néixer mestissa però no es pot estancar en aquest mestissatge inicial, ja ho va fer i va estar a punt de desaparèixer. "Els que s'ancoren en l'ortodòxia estan perduts, el present està en partir d'aquesta ortodòxia i anar cap a altres camps", continua Txarli Brown amb paraules que serveixen tant per a la rumba com per al flamenc. "S'ha de mamar de tots els clàssics i dir: això ja m'ho sé, ara puc fer el que em vingui de gust. Els ho dic als músics que treballen amb mi: ja sabeu tocar rumba, ara oblideu-ho i comenceu a fer altres coses. No podem estar tocant La noche del hawaiano tota la vida". Txarli Brown ha demostrat que aquella evolució és possible amb el seu projecte Achilifunk amb l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. Demà, de matinada, deixarà clara la seva ideologia musical punxant al hall del CCCB al Festival de Ciutat Vella.