Són i no són Hamlet

LA CAIGUDA D'AMLET

Círcol Maldà, Barcelona

Carrer del Pi, 5

Del 24 de març al 3 d'abril

HAMLET-LAFORGUE

Atrium, Barcelona

Consell de Cent, 435

Del 30 de març a l'1 de maig

Hamlet, deia Jan Kott, és com una esponja per la capacitat que té d'absorbir significats. Igual que la Mona Lisa, amb un somriure que va més enllà del quadre, el danès més famós que mai ha (no) estat desborda el marc de l'obra de Shakespeare i té vida pròpia. Arriben a la cartellera barcelonina dos espectacles que donen fe d'aquesta existència autònoma de Hamlet, dues obres que prenen el personatge per explorar camins diferents dels més canònics del príncep.

El monòleg La caiguda d'Amlet, des d'avui i fins al 3 d'abril al Círcol Maldà, ens presenta un Hamlet disconforme amb el destí que li ha reservat la literatura i que, en la seva introspecció, es lliura a jocs fonètics més a prop de la poesia concreta de Brossa o Casasses que de l'argument de Shakespeare, segons explica Xavier Albertí, que ha dirigit la peça escrita i interpretada per Jordi Oriol. Albertí va ser mestre d'Oriol a l'Institut del Teatre i l'obra té les arrels en aquella relació que va continuar en el món professional.

El muntatge, amb la música d'Albert Llanas inspirada en l'obertura de Romeo y Julieta de Tchaikovsky, arriba al Maldà després d'un llarg recorregut que inclou representacions al festival Temporada Alta de Girona i la sala Beckett.

Per Albertí, que s'ha passat anys treballant sobre Hamlet i realitzant tota mena de relectures de l'obra i del personatge, "resulta molt interessant observar com ha evolucionat la recepció de la peça des de la seva època fins als nostres dies". Com es pot imaginar pel perfil del director, l'interès que té per l'obra original és més analític que no pas romàntic...

Un Hamlet molt diferent és el que Jordi Prat i Coll proposa a la sala Atrium, a partir de dimecres i fins a l'1 de maig, amb tres intèrprets: Raimon Molins, Guillem Gefaell i Cristina Noguer.

Hamlet-Laforgue parteix de l'obsessió de l'escriptor simbolista Jules Laforgue pel personatge, una obsessió que el va portar a viatjar a Dinamarca i conèixer el castell d'Elsinore, i que es va traduir literàriament en un dels textos de Les Moralités légendaires (1887) —dedicats a revisar amb ironia la història de figures mítiques com Salomé, Parsifal o el mateix Hamlet.

"Hem reprès el text de Laforgue sobre Hamlet i l'hem convertit en espectacle", explica Prat i Coll. "En no ser material teatral, hem pogut ser molt lliures i creatius". De nou, som davant d'un Hamlet que no és (i sí que és) el de Shakespeare. Un Hamlet en aquest cas "poeta, dandi, laforguià en definitiva" que comparteix el gust per l'estètica, el decadent i el surrealista avant la lettre del mateix Laforgue, artista de la metàfora extravagant i lluminosa, d'una brillantor que frega la incandescència.

El muntatge es presenta com un monòleg del príncep en què apareixen més personatges de l'obra. Hamlet es troba amb els enterradors, amb fantasmes despullats i amb la mort. L'espectacle, diu el director, concentra en una hora els continguts dels cinc actes, les reflexions i els dubtes principals de Hamlet sobre l'existència, la mort i l'art. "Però no pensi que oferim una cosa molt filosòfica, assenyada", adverteix el director.

Prat i Coll expressa admiració per Laforgue (1860-1887) i subratlla que amb només 26 anys —va morir al cap d'un any d'escriure Les Moralités légendaires, que es va publicar pòstumament— i a finals del XIX "va fer coses, el pastitx literari, l'ús de la ironia i l'experimentació lingüística, per exemple, que no van tornar a aparèixer fins a finals del segle XX amb autors com Heiner Müller". Jules Laforgue, continua, "se sentia molt Hamlet, de fet era més hamletià que el mateix Hamlet". Va fer que el personatge expressés opinions que tenia contra el capitalisme i la gent que no es qüestiona la seva vida i que no té aspiracions. El Hamlet de Laforgue, a més, "anticipa als nous Hamlets contemporanis que vehicularan noves sensibilitats, idees i comportaments. En aquest sentit, és molt significativa la frase de Laforgue: "Naixerà un altre Hamlet, i d'aquest un altre".